Cesc Casadesús (1964, L’Esquirol) és gestor cultural. En el passat director artístic del Mercat de les Flors, el 2017 va assumir la gestió del Festival Grec, càrrec que ara abandona per sumar-se al projecte de Julio Manrique al Teatre Lliure. Artífex de portar el Grec a les sales de Barcelona, ell ha estat el responsable de modernitzar un festival que, en termes de producció, ja forma part dels big four: Teatre Lliure, Teatre Nacional, Temporada Alta i Festival Grec. Quatre cites imprescindibles pels amants de les arts escèniques a casa nostra que concentren el gruix més important de les noves produccions que es fan al país. Tancant una de les etapes més brillants del festival, la del 2024 haurà estat la seva última edició al capdavant del Grec. Ens trobem amb ell per fer balanç d'aquests vuit anys.
T’entrevistem quan falten pocs dies per acabar el Festival Grec. El teu darrer Grec. Com estàs?
Sí, des de la setmana abans de començar el festival que no vaig a dormir abans de les dues de la matinada. És intens, físicament és una marató. Però també és fantàstic i és molt bonic. M’agrada veure que el que he pensat s’ha fet possible.
Des del 2017 han canviat moltes coses i t’has adaptat molt bé.
Quan agafes un barco d'aquest tipus ja saps que les aigües es poden moure i que hi pot haver tempestes. No tan grans com les que vam patir el 2020, però en aquell cas, per a mi va ser essencial tenir l'equip que hi havia aleshores: un polític valent amb ganes de seguir endavant, un equip tècnic que sabia què feia i el contacte constant amb el món sanitari.
Quin diagnòstic fas quan arribes al Grec?
El Grec m'ha acompanyat al llarg de la meva vida, per tant, primer el conec com a usuari i com a espectador i, més endavant, quan hi treballo amb les institucions culturals, com un còmplice. Els darrers anys jo estava al Mercat de les Flors, que havia estat una de les seus importants del festival. Coneixia la programació més a fons, especialment l'apartat de dansa. En aquell moment, la meva sensació era que el festival feia de paraigües del que passava a la ciutat de Barcelona durant l'estiu. La meva intenció era intentar donar-li una personalitat. Calia fer suport a la creació de la ciutat. Algú em va dir una vegada que el Grec era un festival d'estiu que volia ser un festival d'hivern. Per tant, que volia ser un festival que cuidava la creació.
Has seguit el model de crear un festival amb un In i un Off?
Depèn d'on ens comparis, perquè d'ins i offs n’hi ha als dos festivals més importants d'arts escèniques: el d’Avinyó i el d'Edimburg. El festival d’Avinyó té l'in molt clar i un off que no deixa de ser un aparador de moltes institucions públiques i privades que treballen a França, de companyies que lloguen els seus espais. El cas d'Edimburg, per exemple, és diferent. Hi ha un in que és un festival més vinculat a la música, i un off que és l'explosió de la indústria de producció del Regne Unit. Un apartat més de mercat. El que passa en aquests llocs té una vida probablement futura amb gires o en altres ciutats. A Barcelona, en aquest cas el Grec, no té tant aquest component d'aparador-fira. No ve gent de fora, perquè el nostre mercat és petit i la gent hi arriba de seguida. La distinció Grec Montjuïc i Grec Ciutat és purament la distinció entre dos sistemes de venda d'entrades.
I no tindria sentit definir què és l’off a Barcelona?
No crec que tingui sentit definir un off a Barcelona si respectes la llibertat i la identitat de les sales. Si hi ha un diàleg amb les sales i no els hi vols imposar un projecte, sinó que és un projecte fet amb acord i en cooperació. És el meu model. Pot ser que sigui diferent amb una altra direcció.
Pel que sé, has tingut ingerència en la programació del Teatre Lliure i del Teatre Nacional dels darrers anys.
La mirada del director del festival també és privilegiada perquè tens una mirada de conjunt. I si vols, hi pots afegir un puntet d'intuïció o de ganes de donar suport al talent. Jo, quan veig una persona en la qual hi crec, soc tossut. No és freqüent, no passa molt sovint que surti gent amb talent extraordinari. Per això defenso que ens hem d'alinear totes les institucions per donar suport a aquest talent. És la meva filosofia i fins ara he trobat socis que s'hi han apuntat. O al revés, gent que m'ha proposat a mi, i jo m'he apuntat. Crec en el talent d'aquesta ciutat. Un dels avantatges de ser un país petit és que facilita la nostra tasca, perquè de seguida podem parlar-nos, dir-nos les coses i, si ens posem d'acord, anar molt lluny.
Malauradament no tenim institucions, ja no diria a Catalunya, sinó a l'Estat Espanyol, que recolzin els artistes en el seu pas per l'estranger
La relació d’intercanvi sembla fonamental per a després dur a festivals internacionals produccions catalanes.
Malauradament, no tenim institucions, ja no diria a Catalunya, sinó a l'Estat Espanyol, que recolzin els artistes en el seu pas per l'estranger. A França, Anglaterra, Bèlgica o els Països Baixos sí que hi ha una estructura que dona suport als seus artistes. Passa que com no hi ha molts interlocutors, a vegades la gent et pregunta i et demana i, acceptant la responsabilitat, no et queda més remei que carregar amb aquesta motxilla. Després hi ha estructures que ajuden que això passi. Tenim l'Institut Ramon Llull, la Generalitat també té les seves seus repartides per Europa, i ens ajuden un cop el projecte està tancat. Però no n'hi ha prou amb muntar un aparador, venir i comprar-ho. Amb tot, quan aconsegueixes col·locar-te a la lliga de festivals internacionals o de programadors d'un cert nivell, la gent et fa confiança.
Això vol dir que s’han programat espectacles a Barcelona perquè formaven part d’aquesta lliga internacional.
Jo el que he intentat és sortir del més obvi. Hi ha gent amb la qual ja hi ha una relació històrica: Polònia és un cas –ens podem remuntar, si vols, al Fabià Puigserver–, però jo el que he intentat en aquests anys de festival és, amb l'excusa de la volta al món, anar a descobrir nous territoris i buscar aliances noves per a artistes que no havien estat a Barcelona. El primer any em vaig aliar amb el Festival d'Atenes i Epidaura. Després em vaig aliar amb el Festival de Singapur. També vaig fer una aliança amb Corea. El següent any, amb el Festival de Melbourne i el Festival de Nova York. He mantingut amb regularitat aliances amb el Festival de Guanajuato de Mèxic i el de Bogotà, que va desaparèixer, però que ara torna, amb el Festival de Santiago de Chile, el FIBA de Buenos Aires, o fins i tot el de São Paulo... En això ens diferenciem. Però, per a mi, l'aliança amb Avinyó ha estat essencial per un tema de costos. Així, si portes una companyia de fora, els viatges els reparteixes. Però sempre torno la idea de relacions de confiança entre festivals, que penso que perduraran per a la ciutat de Barcelona i pels artistes d'aquí.
Pot ser que vulguis fer venir noves produccions de grans directors, però per costos no te les puguis permetre? Ha passat amb en Thomas Ostermeier o amb en Krystian Lupa.
En el cas concret de l’Ostermeier era un context molt particular: època postpandèmica i no hi havia noves produccions. De vegades has d'agafar el que pots, el que hi ha o el que t'encaixa. I en aquest cas concret sí que per a mi era important portar Ostermeier perquè feia molt de temps que no venia a Barcelona. Enemic del poble no havia vingut a Barcelona. No crec que hagin de manar les novetats si es tracta d'un espectacle de gran nivell.
No crec que hagin de manar les novetats si es tracta d'un espectacle de gran nivell
Parlem de l’escenari del Grec. S’han reduït seients? S’han millorat la il·luminació? Com ha canviat el teatre?
Si mires el Grec en perspectiva històrica, ha canviat molt. Assajant els 50 anys de Dagoll Dagom, ens ho deia la gent. Els primers festivals havies de posar el cul sobre la pedra, i ni coixins ni res, i un generador i endavant. Ara tot és més complex: paperassa, coordinació empresarial, riscos laborals... Només arribar, vaig treure les llums laterals sobre de l’escenari. Eren un perill, perquè a l’hivern la gent s’hi pujava. Amb el sistema que actualment utilitzem, els muntatges són molt més ràpids, estem com si fóssim a la Sala Fabià Puigserver. Així com abans una obra de teatre necessitava una setmana, ara pots muntar sala d'assaig i passar al Teatre Grec amb menys temps. Tots els artistes demanen més dies perquè el teatre és peculiar, però la tècnica ens ha afavorit que puguem programar més dies de teatre que no pas abans. Sí que és veritat que estem notant molt la festivalització de Barcelona, i el fet que hi hagi tants festivals d'estiu, sobretot de música, fa que moltes vegades costi més trobar bons professionals i tècnics. Fins i tot has de fer acords a mitjà termini per tenir els equips de llums i de so disponibles. L'estructura del festival, però, ja és estable i fins i tot tenim una oficina tècnica de contractació internacional. Crec que deixo un festival molt endreçat perquè l'agafi una altra direcció. Com a mínim, molt més que quan jo vaig arribar.
Parlem de la nova direcció.
Jo no he participat en el jurat ni en la selecció, he estat volgudament fora d'aquest procés. Vaig tenir entrevistes, vaig donar informació, vaig respondre preguntes perquè fessin el seu projecte més enllà dels documents que vaig preparar amb informació amb els candidats. Amb la Letícia (Martín Ruiz, nova directora del Festival Grec) vam tenir diverses reunions i converses, com també ho vaig fer amb altres candidats i candidates perquè poguessin elaborar el seu projecte. Però del seu projecte no en puc parlar. Suposo que ho haurà de fer ella quan s'incorpori el setembre.
Tu també t'incorpores a una nova feina, el setembre.
Sí. El càrrec de director del Festival Grec és temporal, però m’han passat moltes coses pel cap: si marxava, si em quedava, si parava. No estic cansat i tinc ganes. Estic en un moment molt bonic. Tinc coneixements, contactes, informació... i m'agradaria que tot aquest bagatge es quedés a la ciutat de Barcelona. Sí que potser estic cansat és d'estar a primera fila i vull donar una mica més d'espai a la meva vida personal, que durant els anys al capdavant del Grec no n'he tingut gaire.
Substituiràs l’Ivan Benet al Teatre Lliure. Però el teu nom ja formava part de la proposta del Julio Manrique.
Jo estava com a assessor extern, perquè el Julio em va demanar participar en l'escriptura del projecte. Quan va marxar l’Ivan va resultar que jo plegava del Grec i amb el Julio ja ens coneixíem millor, havíem treballat més. Però no he tingut res a veure amb la marxa de l'Ivan. Ha estat decisió seva.
Quin paper hi tindràs? Has demanat poder programar?
Al Lliure hi ha la figura d’una gerència, que és la que fa tota la part administrativa, econòmica, de recursos humans... El meu territori, en un principi, està vinculat a l’àmbit artístic. El Julio és una persona a la qual li agrada treballar en equip i jo em veig formant part d'aquest equip. Personalment, estic en un moment que busco que l'art sigui important per a les persones i el projecte Ànima Lliure, que lidera la Clàudia Cedó, destinat a treballar amb persones amb discapacitat, m’interessa i molt. He estat vinculat a Apropa Cultura (iniciativa que treballa amb la voluntat de millorar la vida de les persones en situació de vulnerabilitat a través de la cultura), per això m'interessa aquest tema. Des d'una institució com el Lliure crec que es poden fer coses molt boniques. Potser és això el que em va convèncer.
El Teatre Lliure és el teatre de Barcelona?
El Teatre Lliure és un teatre en el qual l'Ajuntament té una participació molt important però no única, perquè el Lliure ja existeix com a fundació a partir dels socis fundadors. Una fundació formada per quatre institucions de les quals l'Ajuntament és majoritari. Aquesta estructura, comparada amb el que està passant en altres ciutats, em sembla molt sana. Mira, per exemple, el que ha passat a Madrid amb el Teatro Municipal. Que existís un teatre 100% municipal em semblaria perillós o arriscat pel nostre teixit creatiu.
Que existís un teatre 100% municipal em semblaria perillós o arriscat pel nostre teixit creatiu
I la Sala Beckett? La partició de l’Ajuntament és també important.
La Beckett s’ha convertit en un lloc molt important per a l'autoria en llengua catalana. Crec que amb el canvi d'ubicació ha guanyat obertura a la ciutadania i ha definit millor els projectes que la fan més transversal. Amb la seva participació en el circuit de fàbriques de creació fa que tingui una missió inevitable de suport a la creació.
I quin futur li espera?
Jo crec que va cap a una convocatòria de direcció que li doni un futur més semblant a altres institucions públiques de la ciutat on hi ha un mandat per un període de temps. Crec que és això el que ha de passar. Per segurament els polítics et respondran a això millor que jo, donant l'opinió en tant que persones del sector cultural.
Falta algun equipament a Barcelona?
Ja he dit en diverses ocasions que a Barcelona ara mateix li falten equipaments de format mitjà. Parlo de teatres de 300 localitats que permetin una escalada entre la creació o el petit format i el format més gran. Falten més sales com el Texas. Aniria bé perquè els artistes no haguessin de passar de les 100 butaques a les 600.
El Grec ha volgut sumar aquestes sales al festival, però segurament amb una aportació econòmica insuficient.
Jo diria que no és prou, però és el que he pogut rescatar, perquè l'obligació del director del festival és programar al Grec, punt. La resta és voluntat o decisió del projecte artístic. No tinc cap demanda d'omplir tots els teatres de la ciutat, però he intentat que el Grec no s'emportés tots els recursos ni tota la presència. Respecte a la precarietat o no, els artistes, evidentment, han de tenir un sou per la feina que fan. Com a director artístic intento aixecar projectes, però la viabilitat futura pot dependre en algun cas de l'èxit de públic. Però un dels requisits autoimposat és que el Grec no programaria cap espectacle que no tingués una aportació econòmica, per petita o gran que fos.
Per acabar, quin perfil de gestor cultural defenses?
Segurament en el cas del teatre o les escèniques en què, a vegades, la figura de l'artista es posa en el pedestal, la del gerent que fa quadrar els números. Jo no tinc interès a crear, de posar-me davant d'un projecte artístic, però en la meva feina diària hi ha molta creació i m'ho intento passar el més bé que puc.