Cesk Freixas és un cantautor que, més que cantant, es considera un escriptor de cançons. Potser per això no és casualitat que, juntament amb els set treballs discogràfics publicats fins al dia d'avui, en la carrera artística del cantautor penedesenc també hi tingui un pes importantíssim la literatura. Després de Paraules a Gaeta i Alè de taronja sencera, tots dos llibres publicats amb Tigre de paper, parlem amb Freixas sobre el seu tercer llibre, El delta de les paraules, editat en aquesta ocasió amb Rosa dels Vents i en una col·lecció conjunta amb els llibres de dos cantants més, Adrià Salas (La Pegatina) i la Suu, per acabar reflexionant sobre el gènere poètic en si mateix, la crisi del coronavirus, el col·lapse del sistema capitalista i la nova realitat que ens espera.
Cesk Freixas, Suu i Adrià Salas, autors de la col·lecció Contraveu de Rosa dels Vents
Vas néixer i créixer al pis de dalt de la fusteria familiar i al teu perfil de Twitter et defineixes com a fuster de cançons. Com a cantautor, comprens la poesia com una eina més del taller o, en canvi, com la matèria primera amb la qual fer cançons?
La poesia és la fusta, indubtablement.. Per a mi la lírica és la matèria primera, ja que en la poesia comença tot: és el vehicle que faig servir per explicar un relat i expressar els sentiments que aquell relat em susciten, que evidentment poden ser també els sentiments que altres persones sentin.
Per tant, no hi ha gaire diferència entre escriure una cançó o escriure els poemes que formen El delta de les paraules.
Ara mateix, no. Fa anys, quan era més jovenet, la meva manera d'escriure cançons potser era més visceral i menys pacient. Actualment, però, les procuro escriure cuidant-ne cada detall, tant de forma com de fons, exactament com he fet amb aquests poemes.
Un dels darrers treballs de Feliu Ventura, un dels altres grans representants de la cançó d'autor actual, s'anomenava Música i lletra. La poesia et permet dir sense vernissos tot allò que molts cops, en les cançons, queda sepultat per la melodia?
Si parlem de música, la poesia és aquell tauló de fusta que arriba al taller, tallat però encara sense estar tractat. La melodia, l'harmonia o tot allò que converteix una simple lletra en una cançó, al final, l'únic que fa és embellir la història que un vol explicar, però el nucli d'aquella història, sigui d'amor, de reivindicació, de dol o d'alegria, és la poètica que s'amaga rere la lletra. La poesia, en el meu cas, serveix per interrogar-me fins al fons i expressar la profunditat dels temes que m'inquieten i m'importen. Per això la poesia és com una cançó nua.
El pinyol de la vida parla en vers.
Sí, la poesia és un gènere que malgrat tenir una estructura formal, uns codis interns i una retòrica riquíssima, no viu de l'aparença. Si més no, jo procuro escriure una poesia sense maquillatges i sincera, però profunda. Vivim en un món ple de presses i en el qual el consum cultural és frenètic i superficial, però la poesia reclama paciència, potser per això segueix sent un gènere poc popular.
La poesia no és mainstream.
No ho és, per desgràcia. La poesia obliga a fer segones i terceres lectures, per això crec que el gènere poètic es troba als ravals del consum cultural. Salvant les distàncies, a la cançó d'autor li passa una mica el mateix, ja que li reclama a l'oient –igual que al lector- un esforç de comprensió i una certa pausa, elements caríssims en els tempos de les societats capitalistes en les quals vivim.
De quines eines t'ajudes per expressar poèticament el que vols explicar?
Sóc un gran defensor de la forma. És una eina primordial. Al final, la poesia va néixer per ser cantada, i m'agraden els poemes amb musicalitat interna.
Enric Casasses diu que respirem amb heptasíl·labs.
És que l'heptasíl·lab és brutalment musical. Cançons de bressol, havaneres o hits populars com el mateix “Sol solet" ho demostren, per no parlar dels garrotins, nyacres, glosses o qualsevol forma de poesia improvisada. Per això m'agrada llegir poesia amb mètrica i procuro ajudar-me de la forma per escriure el que vull.
Per tant ets dels que compta síl·labes amb els dits, com qui toca un piano invisible?
No, no vull dir això. Em refereixo al fet que la poesia és un gènere amb codis interns, a vegades imperceptibles. Un poema sense mètrica pot semblar, molts cops, una acumulació de paraules o pensaments sense una cura massa rigorosa. Al llibre he procurat que els poemes tinguin una forma treballada, per bé que també n'hi ha que estan escrits amb vers lliure.
Al llibre hi trobem molta poesia visual, sobretot cal·ligrames.
Des de sempre he estat un admirador de la poesia d'avantguarda, sobretot de Papasseit –i també de Brossa-, que va ensenyar-nos que es podia explicar el contingut d'un poema des del continent. Els cal·ligrames del llibre busquen explicar de forma més visual o estètica totes les històries que s'amaguen darrere les paraules, multiplicant-ne el sentit.
El vincle emocional amb el món de la fusteria és un vincle etern amb el teu pare, que va morir fa poc. Les històries de les quals parles al llibre són un homenatge pòstum a ell?
El delta de les paraules és la construcció d'un espai com el de qualsevol delta: planes i acumulació de sediments que, en el cas del llibre, són paraules. Volia jugar metafòricament amb aquesta idea i crear un espai prou ample i prou tranquil des del qual dialogar amb el lector.
Amb el lector, però també en un diàleg simbòlic entre el teu pare i la teva filla.
En efecte, en el llibre explico que tres setmanes després de la seva mort va néixer la meva filla. La pèrdua d'una persona estimada i l'aparició d'una nova persona estimada, per tant el llibre és un compendi d'aquests dos sentiments tan contraposats i un intent simbòlic d'ajuntar-los a tots dos.
Com l'aigua dolça del riu i l'aigua salada del mar quan es troben en un delta.
Un espai de retrobament i en el qual reposar el dolor o l'eufòria, ja que en el dol també hi ha adrenalina.
"La poesia serveix per a curar la pell ferida", dius. Parlen més de dol o de guariment, els teus poemes?
Al final, la mort i l'amor són els dos grans temes universals de sempre. Fa milers d'anys que milers de persones han escrit milers de cops sobre la mort i sobre l'amor, però malgrat això, fer-ho de nou té encara sentit. No ens inventem res, els qui ho fem, senzillament ho diem a la nostra manera.
Són terapèutics els poemes d'El delta de les paraules, doncs.
Tot procés creatiu és terapèutic i sanador. Per a mi, la cultura pren sentit perquè té la voluntat de compartir, tant la joia com el dolor, ja que quan compartim alguna cosa ens sentim menys sols.
Parlant de compartir coses amb els altres, el teu últim treball musical, Festa Major, és un àlbum conceptualment compacte amb 13 cançons que van del Pregó a la Cloenda. La pregunta és obligada: què li espera al món musical i cultural en els mesos vinents, sense Festes Majors, sense festivals o sense concerts?
Ens espera un territori que no és un delta, precisament. Un terreny inconegut i ple d'incerteses on els treballadors de la cultura hem de saber adaptar-nos al nou paradigma; espero que la lluita sindical ens ajudi a assolir les demandes que els treballadors necessitem.
Hora de reinventar-se, doncs?
Correcte. El repte, crec, és saber traspassar al món digital allò que estàvem acostumats a fer de forma analògica, ja sigui a partir de micromecenatges, concerts en streaming de pagament o altres iniciatives que hem de plantejar-nos. El temps avança i és hora de respondre a les preguntes que aquesta incertesa del present ens fa a totes hores.
"Tota aquesta solitària multitud/ que descansa en ruscos d'abelles/ tan estrets, i tan dolços, i tan cars./ Quan aprendrem a clavar el fibló?/ Quan sabrem que som suficients/ per picar la pell dura de l'opulència?", afirmes en un dels poemes. I la crisi del coronavirus no fa res més que reafirmar-nos en el dubte. Quan?
Pensar que aquesta situació ens pot ajudar a despertar consciències té un punt romàntic, però em temo que també il·lús. La realitat és que fa dotze anys, amb l'anterior crisi, no vam ser capaços de derrocar el capitalisme.
No tot anirà bé, doncs?
Per desgràcia, la història ens ensenya que les oportunitats que tenim en els moments de crisi per intentar ser cada cop els qui creiem que això ha de rebentar, són oportunitats perdudes. El mateix sistema és una espiral molt ben tramada, per això és el mateix sistema qui s'encarrega de fer-nos agafar por, de fer-nos pensar de manera més individual o d'immobilitzar-nos encara més.
En uns altres versos dius que "Des dels terrats se'ns veu junts però lluny,/ i a baix sabem que podem fer coses grans". Aplaudim cada dia als sanitaris que es deixen la pell per superar el sotrac, però seguim votant als responsables que el sistema col·lapsi. El problema és el sistema o els responsables de gestionar-lo?
Les democràcies capitalistes redueixen les possibilitats d'alternatives polítiques i econòmiques, potser per això els discursos de les esquerres s'han quedat en això, en discursos, ja que al final els seus actes han virat cada cop més cap al centre i cap a un espai des del qual tenir accés al poder.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer, com deia l'Ovidi.
La sensació és que, des de dins, maniobrar amb llibertat per administrar els recursos que disposem és pràcticament impossible i ens hem d'acontentar amb petites victòries que en cap cas solucionen problemes estructurals que afecten el gruix més important i vulnerable de la població.
En dos mesos s'han reduït les emissions de CO2, ens hem acostumat a comprar només el que és necessari per al nostre dia a dia, ens hem acostumat a no viure amb l'estrès del dia a dia i tot indica que aquest estiu viurem unes vacances com les de fa seixanta anys. Com a societat, ens calia fer aquesta pausa per adonar-nos ens havien abocat a la deriva?
La millor manera de cuidar els altres és cuidant-se un mateix, i viceversa. Tant de bo aquest sotrac ens permeti adonar-nos d'això i de l'individualisme amb el qual vivim; ara hi hem renunciat durant dos mesos, però potser ens cal que això no sigui un parèntesi puntual i obligat.
Alguna cosa ha de canviar perquè res no canviï...
Esperem que no. Hi ha temes centrals de la nostra vida que cal tractar diferent de com els tractàvem fins ara: les jornades laborals, la dificultat de conciliar vida laboral i familiar, la problemàtica ambiental, etc. El sistema econòmic en el qual vivim és l'amenaça més gran de la nostra pròpia vida, ja que quan hem relaxat la nostra forma de viure dins d'aquest sistema ens hem adonat que hi ha altres formes de relacionar-nos o de comprendre l'oci, per exemple. D'això a què la gent s'impliqui més en política, tingui la necessitat de canviar la sort del joc i aconseguim deixar de viure lligats de mans i peus als capricis d'un sistema que funciona com un peix que es mossega la cua, però, hi ha un bon tros.
Un sistema rocós per a un món tan fràgil que ha tremolat per culpa d'un enemic invisible.
Els enemics invisibles són els més difícils de combatre, però crec que la nova normalitat després del confinament serà la vella anormalitat de sempre, sobretot si la marquen els condicionants econòmics que la marcaven fins ara. Viurem amb tempos diferents, ja que la salut així ho obligarà, però tant de bo siguem capaços d'evitar viure enrocats en el terreny econòmic o polític en el qual ens trobàvem, ja que si no potser ens espera un terreny encara pitjor.