Si París ha estat la capital cultural de Catalunya, la lectura en terres catalanes del gran poeta de la ciutat moderna, el polèmic, obscè i diabòlic Charles Baudelaire (París, 1821-1867) de qui avui se'n commemora el bicentenari del seu naixement, es va fer durant dècades en francès. Verdaguer, Maragall, Ors, Riba, Carner, Riba o Pla van ser alguns dels principals noms que, amb lectures, imitacions, traduccions, influències o refusos cap a l'autor de Les flors del mal, darrera baula del romanticisme i pare del simbolisme i el decadentisme, formen la genealogia baudelairana en català, que podem resseguir gràcies als treballs de Joaquim Molas, pel que fa a la recepció, i Vicenç Pagès Jordà, per les traduccions de les darreres dècades.

El poeta i crític Charles Baudelaire pintat per Gustave Courbet.

Verdaguer, lector i imitador de Baudelaire

Pot semblar estrany per biografia i estil, però un dels escriptors catalans que primer va llegir i, fins i tot, imitar l'autor de L'albatros, va ser el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer. Així ho posa de manifest el professor Francesc Codina en un treball de l'any 2002 que contraposa els dos autors​. El de Folgueroles hauria llegit els Petits poemes en prosa en l'original francès i el rastre d'aquesta influència de l'anomenat "poeta maleït" es pot trobar en un text que Verdaguer va deixar inèdit a la seva mort l'any 1902, Lo cornamusaire. 

En aquest poema en prosa que havia de formar part d'un volum anomenat Barcelona, el poeta recorre la ciutat fins a topar-se amb un vell gaiter gallec que continua tocant malgrat les burles i ofenses que pateix i que esdevé una metàfora de la seva condició de poeta. Aquest text inèdit de l'autor de L'Atlàntida s'ha de situar en la florida de proses poètiques inspirades per l'escriptor francès que va viure la literatura catalana a finals del segle XIX, amb obres com Oracions de Santiago Rusiñol, Crisantems d’Alexandre de Riquer o Llibre d’hores, d’Adrià Gual. 

Jacint Verdaguer, autor de Les flors del calvari, va dialogar amb Baudelaire a la prosa poètica Lo cornamusaire.

Lo cornamusaire, narració en primera persona situada en un ambient urbà, amb la presència d'un personatge singular que provoca una reflexió sobre l'estat d'ànim del poeta i acaba amb una moralitat final, sembla calcar El vell saltimbanqui de Baudelaire, on aquest usava la decadència d'un vell actor de circ per parlar de la seva pròpia situació vital, Verdaguer usa no una vegada sinó dues un dels mots fetitxes del francès, l'esplín. De fet, Verdaguer no va escriure les seves particulars flors del mal, però va titular un dels seus poemaris com Les flors del Calvari.

Traductors, detractors i admiradors

Els modernistes van ser, de fet, els principals introductors del gran modern que va ser Charles Baudelaire a la literatura catalana. Joan Maragall i Joan Alcover el van llegir en francès i el va introduir als seus textos i cartes i el jove enginyer apassionat per la lingüística Pompeu Fabra, que formava part de l'entorn de L'Avenç –com Alexandre Cortada o Jaume Brossa– on es van publicar les primeres versions catalanes dels Petits poemes en prosa, va projectar la traducció íntegra d'aquests textos de l'escriptor que convida a estar sempre embriacs "per no ser esclaus martiritzats del Temps", abans de traslladar-se a Bilbao.

De fet, la primera traducció completa d'aquest text de Baudelaire al castellà no s'imprimeix a Barcelona fins l'any 1906 i el mateix any el català Eduard Marquina va donar a impremta la primera versió incompleta de Les flors del mal en la llengua de Cervantes. També en castellà el versionarà el patriarca de la Renaixença valenciana Teodor Llorente. En català caldrà esperar als anys vint per tenir les primeres traduccions.

Gaziel confessa a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma, haver consumit haixix per la "introxicació" que Baudelaire provoca en la seva colla, a la Barcelona de començaments del segle XX, i Josep Carner, Carles Riba o Eugeni d'Ors seran alguns dels lectors més seriosos d'un autor que patirà judicis severs, especialment de caire moral i estètic, d'alguns crítics literaris de la generació noucentista, com Josep Farran i Mayoral o Tomàs Garcés.

De fet, és a tomb de les primeres traduccions en català de Les flors del mal, amb versions incompletes de Joan Capdevila i Rovira i Rossend Llates, que revifarà el debat sobre Baudelaire entre els escriptors catalans, amb bàndols fortament enfrontats. Agustí Esclasans, que signarà la primera versió completa de Petits poemes en prosa, publicada a la Col·lecció Univers dirigida per Carles Soldevila –defensor, juntament amb el seu germà Ferran de l'escriptor francès–, Josep Maria de Sagarra, que el considerava "l'inventor de la poesia moderna" o Josep Pla, que l'esmenta obsessivament manta vegades a les seves obres, es presentaran a si mateixos com a devots del parisenc. 

Josep Pla es va declarar sempre un devot de Baudelaire

Baudelaire en català a les llibreries

Sagarra o Pla seran els caps de pont cap a una generació profundament influïda per Baudelaire i integrada per Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Joan Sales, Josep Palau i Fabre o Xavier Benguerel, traductor de la primera versió completa de Les flors del mal, apareguda l'any 1985 a les edicions del Mall i reeditada per darrera vegada l'any 2000, amb poemes suplementaris traduïts pel mateix Benguerel i per Joan Tarrida. El professor i traductor Jordi Llovet en va publicar l'any 2007 la seva pròpia versió, i en motiu del bicentenari Proa acaba de portar a les llibreries una darrera traducció a cura del poeta Pere Rovira.

Rovira ja s'havia aproximat anteriorment a l'autor al poeta francès a Vint-i-cinc flors del mal, publicada el 2008 per la Universitat de Lleida, i El meu cor despullat, publicat també per Proa l'any 2018. Un text autobiogràfic ja traduït per Vicent Alonso l'any 1992 a Albatros Ediciones, que, juntament amb Anna Montero també havia versionat Petits poemes en prosa, publicats per primera vegada a Edicions del Mall l'any 1983 i recuperat per Tres i Quatre amb el títol d'Spleen de París. El mateix text ha estat traduït per Joaquim Sala-Sanahuja per a Edhasa l'any 1991 i recuperat enguany per Adesiara amb motiu del bicentenari.

L'efemèride també coincideix amb el projecte de Flâneur –un concepte tan grat a Baudelaire–, que preveu publicar aquesta mateixa obra amb el títol de L'Spleen de París amb traducció de David Cuscó, que també prepara El pintor de la vida moderna. Aquest darrer text es podia llegir en català al recull Consells als joves escriptors, traduït per Lluís M. Todó i editat per Columna l'any 1996. L'única versió de la novel·la curta La Fanfarlo en català va ser publicada per Ensiola l'any 2007, en traducció de Montserrat Canyameres i Casals.​ Pel que fa als textos dedicats al món de les drogues, Els paradisos artificials, portats al català durant la Guerra Civil per Ferran Canyameres, en una versió recuperada l'any 2003 per Ensiola, també van ser nostrats per Alonso i Montero per a Llibres del Mall, l'any 1984, Carles Castellanos per a Edhasa el 1990 i Andreu Subirats el 2014 per a Días Contados.