Ningú no pot dir que no ha escoltat els Rolling Stones. Ningú amb dos dits de front pot reconèixer haver viscut aliè a (I can't gent no) Satisfaction, a Gimme Shelter, a Angie o a Wild Horses. I, per descomptat, ningú no ha estat capaç de viure allunyat de la icònica llengua juganera que ha folrat carpetes d'hormones amb potes durant dècades, aliena al pas del temps. Melodies de carretera enganxades al para-xocs i imatges del populatxo més cool. Potser fins i tot el menys prototípic dels Stones és un d'ells. Era un d'ells. Perquè el contrari a l'arquetip d'estrella de rock desfasada es deia Charlie Watts.
El bateria del grup britànic va morir ahir i els seus 80 anys de vida donen per començar a escriure anècdotes i morir en l'intent agafat a un llapis bullint. Com que feia esbossos de totes les habitacions d'hotel on dormia després dels concerts de gira. O que dedicava part de la seva fortuna a col·leccionar primeres edicions de llibres i peces de jazz: una de les bateries de Kenny Clarke, la de Duke Ellington, la de Sonny Greer. O com quan li va abaixar els fums a Mick Jagger d'un cop de puny quan el líder dels Stones el va tractar de menys. "No tornis a anomenar-me la teva bateria mai més", li va etzibar Charlie. Un tipus formidable. La calma freda que un grup com aquest necessitava per precipitar-se del cim més alt i volar sense ales.
L'autèntic líder dels Rolling Stones
Charles Robert Watts no era un rocker comú. Almenys, no la típica estrella de rock que ens ha imposat la construcció social i les terribles imatges de deteriorament que algunes d'elles ens han deixat. El bateria s'allunyava d'això. Si bé va tenir uns anys complicats a mitjans dels 80, el seu flirteig amb el món de les drogues i l'heroïna es va acabar igual de ràpid que va proliferar la gresca entre els seus companys. Sempre callat, correcte, fins i tot fred a ulls de la premsa. Per treure titulars ja hi havia Mick i la seva desimboltura narcicista, la irreverència de Keith Richards o l'aura mística de Ronnie Wood. Les noies de les cançons eren als llits dels seus coetanis mentre ell detestava estar de gira; ell preferia dormir amb la seva dona, Shirley.
No li agradaven els festivals ni les masses, però va ser el cervell creatiu del grup
Tampoc no era un fanàtic del rock, per increïble que sembli. "El jazz és la meva passió, és la música que vull fer. Els Stones són una molesta manera de passar el temps", va dir fa un parell d'anys. Miles Davis i John Coltrane van formar la seva base, i amb 14 anys va començar a tocar una bateria que li va regalar la seva mare. Va ser tocant a la banda Blue Incorporated del bluesman Alexis Korner que va conèixer Jagger, Richards i el guitarrista Brian Jones, que van abandonar el 1962 per formar els Rolling Stones. Un any després, van tornar a buscar-lo i només va accedir-hi quan li van reforçar el sou. Als 80 va compaginar la bateria dels Stones amb una sèrie de grups minoritaris de jazz i amb el quartet de blue i boogie A, B, C & D de Boogie Woogie, el seu últim projecte, on va tornar a ser el jazzman que sempre va voler ser.
La seva versatilitat en la música sempre va ser equiparable a la seva fortalesa en la vida: va superar un càncer de coll el 2004 i va sobreviure a un accident de cotxe un any després. Va continuar. Perquè ser a l'última fila de l'escenari era irrellevant. Quan les baquetes de Watts marcaven el tempo, milers de persones rugien, encara que a Charlie ni li agradaven els festivals ni les grans masses; ell era més un home d'estar per casa. Això no li va impedir ser el cervell creatiu d'un dels millors grups de rock de la història de la música durant 50 anys. Pare i cor de les melodies rítmiques de cançons històriques com Brown Sugar o You can't always get what you want. El que va fer que la cançó Paint it black es convertís en una icona del món contemporani.
Charlie Watts era un bateria que no feia soroll. Preferia rebolcar-se al seu món interior i anar a la seva, viure la seva vida allunyat dels focus. Per això se'l recorda. Per això la majoria de persones l'aplaudeixen avui, que ja no hi és. Assidu a les americanes i a anys llum de les pintes descurades de la resta del grup, va ensenyar que un altre perfil de rocker era possible. "El veritable líder dels Rolling Stones", per a Mick Jagger i Keith Richards. Un tipus elegant i genuí que va dir a tothom que, en ple apogeu psicodèlic, un podia dedicar-se a la música i no morir en l'intent.