Les veus intel·lectuals i periodístiques de Madrid han tingut un gran interès en l'anomenada qüestió, tema o problema –segons es vulgui– català. L'any 2017, a proposta del director José Antich, en aquest mateix diari ens vam encarregar de repassar algunes de les principals aportacions d'anada i tornada a la sèrie "Catalunya-Espanya", després publicada l'any 2018 com a Greuges i desgreuges per Ara Llibres. En aquesta selecció no hi va faltar un article de Manuel Chaves Nogales, periodista sevillà de qui Libros del Asteroide n'acaba de publicar l'obra completa en cinc volums, amb tots els seus articles i narracions, així com textos inèdits.
Emergit després d'anys d'ostracisme i oblit com un referent del periodisme liberal i republicà dels anys 30 ha esdevingut, d'un temps ençà, el símbol tràgic de l'anomenada (i impossible) Tercera Espanya. Amb aquesta edició de luxe l'editorial dirigida per Luis Solano completa la recuperació de qui es definia com un "pequeño burgués liberal", autor a A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España, el seu retrat literari dels crims de la Guerra Civil.
Manuel Chaves Nogales en la redacció de Ahora / Editorial Asteroide.
Com dèiem, des de l'emergència del catalanisme polític a finals del segle XIX, els escriptors i articulistes espanyols van dedicar planes i planes a Catalunya. Una bona colla ho van fer amb la incomprensió, el recel i les fòbies que es continuen destil·lant en algunes capçaleres actuals, hereves directes d'aquelles històriques, i els arguments són pràcticament calcats. Un anticatalanisme on no hi faltava ni la gasiveria ni el separatisme, passant per la comparació delirant amb els jueus que feia Pío Baroja a El Mundo (de llavors). D'altres mostraven la cara més amable buscant l'entesa i l'acord amb els catalans, com el doctor Gregorio Marañón o Azorín. Fins i tot hi havia amors que mataven, com els del feixista Giménez Caballero. Ara fa noranta anys –i som allà mateix– Catalunya feia treure fum a les rotatives de la premsa de Madrid.
Anar i explicar-ho
Chaves Nogales, sots director i home fort del diari il·lustrat Ahora, però, a diferència de molts dels seus contemporanis que parlaven d'oïdes o com a molt s'acostaven a les Corts o a l'Hotel Palace –allà on feien estada els polítics catalans–, va decidir seguir amb Catalunya fer allò que havia fet al Nord d'Àfrica, a Rússia, a Alemanya, a França o Itàlia, als camps d'Andalusia i a l'Astúries revolucionària, allò que havia començat a fer a la seva ciutat natal i com havia continuat fent a la premsa madrilenya que va impulsar i modernitzar: anar als llocs –en tren, en cotxe, en vaixell o en avió– i explicar el que havia vist.
Manuel Chaves Nogales entrevista Francesc Macià a la portada de l'Ahora/Biblioteca Nacional de España
Així, l'any 1936 es va traslladar a Barcelona per ser testimoni de primera mà de l'entusiasme després del triomf del Front Popular (d'Esquerres a Catalunya) i el retorn del penal del president Companys i el seu govern, en una sèrie de reportatges titulats ¿Qué pasa en Cataluña?, publicats a l'Ahora. Però, no era la primera vegada que ho feia. Abans, el desembre de 1931, va voler entrevistar el president Francesc Macià, home d'acció poc amic de la xerrameca, a qui considerava encarnació de les aspiracions catalanes i a qui considerava essencial fer conèixer entre els lectors espanyols a través del seu pensament.
En l'interviu, Macià feia un repàs de la seva trajectòria i explicava algunes confidències sobre el seu exili i els plans per proclamar la República catalana, així com dels fets de Prats de Molló, i assegurava al repòrter andalús amb la vista posada en la opinió pública que "bajo el régimen monárquico, que nos prohibía nuestra lengua, nos quitaba nustra bandera y procuraba ahogar la expresión de nuestros sentimientos, yo era separatista. Ahora bien, siempre dije que yo era separatista de aquel Estado español monárquico, que nos vejaba y escarnecia", alhora que advertia contra aquells falsos que es deien liberals però que no respectaven la voluntat catalana expressada en l'Estatut.
Cròniques i entrevistes barcelonines
Quatre anys després, testimoni de l'alliberament dels presos polítics –Chaves sí que fa servir el terme que causa basarda als seus successors actuals–empresonats arran de la repressió d'octubre del 34, i escriu: "Entusiasmo. Entusiasmo. En ninguna región de España se sabe lo que es el entusiasmo popular si no es en Cataluña. Pienso y no acierto a imaginar qué tendría que pasar en Madrid o en Sevilla, qué acontecimiento maravilloso habría de producirse para que los castellanos o los andaluces se entusiasmasen así. [...] Cuando de algún otro lugar de España que no sea Catalunya decimos los periodistas que la multitud estaba entusiasmada, mentimos siempre un poco. Entusiasmo multitudinario no hay más que uno en España: el de los catalanes. Fuera de Cataluña esa multitud a que refieren los periodistas suele ser simplemente a un grupo, una parte del pueblo más o menos considerable, pero nunca el pueblo mismo entero y verdadero".
Primer lliurament de la sèrie "¿Qué pasa en Cataluña?" publicada per Chaves Nogales a l'Ahora.
Un entusiasme del qual participava tot el país, haguessin votat a qui haguessin votat, i que el feia anotar: "Hoy me sería imposible encontrar un solo anticatalanista. Hasta los que votaron contra nosotros –me dicen los triunfadores– participan del júbilo de nuestro triunfo desde el fondo de su alma", i assegurava que "el separatismo es una rara substancia que se utiliza en los laboratorios de Madrid como reactivo del patriotismo, y en los de Cataluña como aglutinante de las clases conservadoras. No sé aún si será tan difícil encontrar separatistas como anticatalanistas; pero, desde luego, no me parece tarea fácil hallarlos".
L'autor del singular torero Juan Belmonte, matador de toros, a viure en persona el retorn triomfal i entusiàstic del president Lluís Companys, que havia tornat a passar "de presidiari a governant" i no dubtava en mostrar la seva perplexitat perquè s'hagués arribat a una situació, el 6 d'octubre, que ni ERC ni el catalanisme conservador que s'havia revoltat contra la Llei de Contractes de Conreu, havien volgut –"Ni Companys creía en el catalanismo de las derechas catalanas ni éstas tenían ninguna fe en la capacidad de gobernante de Companys"– i s'interessa per la qüestió social, sobre la qual destaca la força de l'anarquisme, ben viu a Catalunya.
Chaves Nogales entrevista diverses personalitats per la seva sèrie '¿Qué pasa en Cataluña?, publicada a Ahora.
Instal·lat de nou al govern de la Generalitat, Chaves visita Companys a la Casa dels Canonges i hi té una llarga conversa i també és rebut al Parlament, que impressiona el cronista, malgrat judicar severament la poca qualitat dels legisladors, improvisats pel canvi de règim i la novetat autonòmica, molt per sota del poble al qual representaven i a qui augurava un gran futur, malgrat la tensió social que s'hi respirava... pocs mesos abans de l'esclat de la guerra.
Al llarg de la seva estada, Chaves Nogales es va entrevistar, entre d'altres, amb Joan Moles Ormella, Lluís Nicolau d’Olwer, Amadeu Hurtado, Lluís Duran i Ventosa, Rafael Vidiella i Ángel Pestaña. No sabem si el periodista, mort prematurament a l'exili anglès d'una peritonitis, i a qui de ben segur que el seu amic Eugeni Xammar –corresponsal d'Ahora a l'Alemanya nazi– deuria haver explicat alguna cosa sobre el país, va acabar d'entendre Catalunya, però, almenys, va fer l'honest exercici d'acostar-s'hi sense la retòrica i els apriorismes habituals, ara i avui. Una actitud que no sempre han tingut els opinaires del Km. 0, com els que signen els pròlegs a l'hora de parlar de Catalunya i els catalans, sense anar més lluny.