Rudhramoorthy Cheran (nascut el 1960) és un dels més notables poetes tàmils. Va veure’s implicat en el conflicte que va enfrontar, a Sri Lanka, els minoritaris tàmils hinduistes amb els majoritaris singalesos budistes, del 1983 al 2009. Cheran, esquerrà i nacionalista tàmil, va ser detingut i torturat per la policia, i finalment es va veure obligat a exiliar-se. Una compilació dels seus poemes han estat publicats en castellà amb el títol Siembra solo palabras (Navona Editorial). Aquesta edició ha estat possible mitjançant la col·laboració entre Isabel Alonso Breto i Sascha Ebeling. El llibre es presenta en edició bilingüe, amb els poemes en tàmil a la fi.

Com va començar a interessar-se en la literatura?

Vaig començar a llegir als 5 o 6 anys i sempre he estat un lector voraç. De jove vaig llegir moltes obres estrangeres en traduccions al tàmil. I a partir dels 15 anys vaig començar a llegir en anglès. Crec que vaig llegir totes les obres importants disponibles. Una vegada van comptar que podia llegir 3.400 paraules en un minut. Així és com em dedico a la lectura: llegeixo ficció, no ficció, poesia, assaig, guies de viatges... De tot.

Com ha marcat el conflicte d’Sri Lanka la seva escriptura?

Com a jove, com a estudiant, com a periodista i com a escriptor, he estat testimoni de moltes atrocitats i de moltes massacres. I això ha estat terrible. Algunes de les experiències les he expressat en la meva poesia. I d’altres són presents als meus articles i reportatges. També a alguns capítols de les memòries i obres de no ficció parlo d’aquesta part de la meva vida, com quan vaig ser torturat per la policia.

Els policies singalesos van cremar la biblioteca tàmil de Jaffna el 1981. Com li va afectar això?

Jo vaig ser testimoni de la crema de la biblioteca. A mi em va afectar de forma molt personal, perquè li tenia molta estima, a la biblioteca, des de petit. L’oficina del meu pare era molt a prop, i els caps de setmana jo anava a la biblioteca. Hi arribava amb el meu pare, que em deixava allà, se n’anava a treballar i després em recollia. Em vaig passar una part important de la meva infantesa a la biblioteca. Em vaig sentir impotent quan vaig veure la biblioteca cremant. La biblioteca estava cremant i nosaltres, al davant, no hi podíem fer res, perquè els militars i la policia, enrabiats, ens vigilaven. El meu poema “La segona alba”, que dona títol també a un dels meus llibres de poemes, està basat en aquest fet. Aquell va ser el moment del meu despertar polític i poètic.

El moviment d’alliberament nacional tàmil vol l’alliberament nacional, però també de classe, de casta, de gènere...

Quina relació té el moviment d’alliberament tàmil amb les reivindicacions socials?

El moviment d’alliberament nacional tàmil és molt ampli. Vol l’alliberament nacional, però també de classe, de casta, de gènere... Vol ser un alliberament en tots els sentits. Volíem justícia i igualtat, per a tota la societat. Això ens ve dels marxistes. La idea de l’alliberament nacional ve de la confluència entre la lluita nacional i la tradició marxista. Però això no va funcionar, per desgràcia.

Quina va ser la seva posició respecte al conflicte tàmil?

Jo vaig ser dels primers en crear el terme “lluita per l’alliberament nacional”. El 1983 en un diari, ja vaig apuntar clarament que aquella no era qualsevol lluita, sinó una lluita d’alliberament nacional. Això va ser una idea molt poderosa fins al 1996. Tots els grups de lluita tàmil s’anomenaven “moviments d’alliberament”, seguint la meva teoria. Diria que aquesta és una de les millors contribucions que vaig poder fer a la lluita política dels tàmils. El que va passar és que, amb les armes, molts van perdre l’interès per l’alliberament i només volien lluitar. Van passar de l’alliberament nacional al simple nacionalisme. El moviment va degenerar. Això a mi em va decebre, i vaig començar a criticar-los. Després, tothom ja em volia matar.

A Sri Lanka, quan parles en contra del poder o mors o te’n vas...

Per què es va veure obligat a marxar d’Sri Lanka?

Bàsicament, perquè jo era periodista. Em vaig veure obligat a sortir pels meus articles, per les meves idees polítiques i per les meves creacions. A Sri Lanka quan parles en contra del poder o mors o te’n vas.

Què va fer quan va sortir del seu país?

Al principi va ser molt difícil. La primera vegada vaig anar a viure a Holanda, després vaig passar algun temps a Anglaterra, vaig viatjar per Alemanya... I a tot arreu era molt difícil formar part de l’establishment polític i social, en part per la llengua, i en part perquè em sentia colonitzat. Era una experiència diferent de la que havia viscut a Sri Lanka.

No em considero a l’exili, estic més aviat en una experiència transnacional

I ara, com se sent al Canadà?

Des que visc a Toronto les coses han canviat. Perquè allà el projecte de construcció nacional no s’ha acabat. No hi ha una identitat ètnica tan forta com a Holanda, o a Espanya, o a Alemanya. Cada any hi arriben milers de persones i la demografia encara està canviant. Tenen com a política potenciar el multiculturalisme. I allà em sento més capaç de formar part de la cultura mainstream, a l’acadèmia, a la televisió... Allà soc un més. Ara ja som més de 300.000 tàmils al Canadà. En resum, no em considero a l’exili, estic més aviat en una experiència transnacional. Ara formo part d’allà on visc. Una part important de mi és al Canadà. Però això és un cas excepcional, no és un cas estàndard. Malgrat tot, el món cada cop és més transnacional. I aquesta és una centúria de migracions.

La generació següent també carregarà aquesta experiència, perquè els la transmetrem

A desgrat d’això, la seva obra encara està marcada per la guerra?

Sí. Segur. Jo he viscut una guerra i un genocidi. No és el mateix viure una guerra que escriure sobre una guerra. No és el mateix viure un genocidi que escriure sobre un genocidi. I no es pot comparar una cosa com viure una guerra amb un genocidi. Hi ha moltes experiències que em continuen venint i que seran transmeses.  Hi ha un escriptor que va escapar als camps nazis, Elie Wiesel, que en una entrevista, quan li van preguntar perquè continuava escrivint una i altra vegada sobre l’holocaust tants anys després, va respondre: “perquè no puc evitar-ho, sempre torna”. La guerra i les matances de tàmils sempre seran part de la meva vida, de la meva existència, de la meva experiència i del meu ésser. La gent com jo, sempre ho portarem a dins. I la generació següent també carregarà aquesta experiència, perquè els la transmetrem.

Continua escrivint en tàmil?

Jo continuo escrivint tant en tàmil com en anglès, i els meus textos es publiquen simultàniament a Sri Lanka, a l’India, a Singapur... Escric als diaris en anglès. Faig columnes per a mitjans del Canadà i de l’Índia i també vaig treballar fent d’opinador a la BBC. Quan tinc l’oportunitat d’escriure sobre aquests problemes sempre ho faig. Un cop ets periodista, sempre ho seràs.

La seva poesia té connexions amb la tradició literària tàmil?

Jo diria que represento la continuïtat de la literatura clàssica tàmil, que té uns mil anys de trajectòria. M’inspiro en la nostra tradició; enlloc de descriure, faig metàfores amb les imatges de la natura i amb el llenguatge. La poesia tàmil clàssica té dues tendències: la que parla de la guerra i la que parla de l’amor, i jo continuo la primera.

Jo dono suport a qualsevol grup nacional o ètnic que lluiti perquè els seus drets siguin reconeguts. També a Catalunya

Està informat del que passa a Catalunya? En té una opinió formada?

Sí! He estat estudiant i seguint totes les lluites per la igualtat i per l’autodeterminació. I tinc molt clar que la nostra identitat no ens pot ser imposada pels altres. Hauríem de tenir la possibilitat de poder definir qui som. Jo, per solidaritat, dono suport a qualsevol grup nacional o ètnic que lluiti per la seva autonomia i perquè els seus drets siguin reconeguts. I també a Catalunya. Nosaltres hem de preguntar sempre el que cadascun vol. No podem decidir per ningú. Aquest és l’esperit de la democràcia.