"No és més aviat una estratègia per evitar el tema, per negar-se a evocar la realitat crua i cruel? Perquè si no es descriuen els actes amb precisió, ens trobem en una espècie de vaguetat que permet el lector mantenir-se en la negació (al lector, a l'autor, al depredador, a tothom). Si no veiem el penis de l'home de quaranta anys dins la boqueta de la nena, els ulls d'ella humits de llàgrimes davant la imminent sensació d'ofec, si no ho veiem, encara és possible dir que es tracta d'amor". És un extracte estremidor de Trist tigre (Anagrama), en el qual Neige Sinno reflexiona amb cruesa sobre les violacions que va viure per part del seu padrastre durant més d'una dècada. En aquest paràgraf, l'escriptora francesa qüestiona que recórrer a allò figurat pot dessensibilitzar a l'altre i, per tant, neutralitzar o endolcir l'horror d'un abús infantil. És a dir: per a ella l'exactitud no seria morbositat ni sensacionalisme, sinó justícia.
Tanmateix, a Las chicas de la estación —a partir d'avui a les sales— no hi ha escenes explícites i es passa pels abusos a menors des del suggeriment. No s'ensenya específicament res, però les maldats que pateixen les criatures es perceben amb una porta tancada just a temps, el so estremidor d'una cremallera acabada de pujar o un primeríssim primer pla d'una pupil·la paralitzada. Percebem el fàstic d'aquell moment desitjant que el següent sigui més amable perquè el que deduïm és repugnant. Però no és el mateix imaginar-ho que veure-ho. I, evidentment, no és el mateix voler tancar els ulls que necessitar tancar-los. Com de necessària és la imatge explícita per comprendre la realitat? Es tracta del debat etern entre aportar espectacularització o informació que, aparentment, encara no hem conclòs.
Sigui com sigui, insinuar i no plasmar segons quins actes no ha fet que Juana Macías no compleixi fidelment amb el seu objectiu de denunciar i assenyalar un món pertorbador que opera impunement en els marges. Perquè Las chicas de la estación no és una pel·lícula de ficció, sinó la ficcionalització d'una història real que va poder commocionar al país sencer si s'hagués viralitzat, o que, com a mínim, podria haver ratificat un fenomen silenciat que està passant davant dels nostres morros. La cineasta se centra en un cas ocorregut a Palma de Mallorca el 2019. Abans de la pandèmia, el Diario de Mallorca va publicar que una menor tutelada de 13 anys havia estat violada per un grup de nois. Poc després es va saber que tres menors havien estat captades per una xarxa de prostitució, i que l'entorn (els educadors, la policia, el barri) ho sabia.
És realment macabre deduir això mateix a la pel·lícula. S'entreveu que hi havia adults que percebien el que estava passant, però miraven cap a un altre costat, perquè fins i tot els que havien d'ajudar les nenes les veuen com a unes meuques capritxoses. La ignorància de la societat i l'abandonament del sistema s'entremesclen per no fer res i assenyalar-les. És trencador analitzar la solitud de les noies i aquesta recerca a la desesperada d'una pau fingida que pidolen en banys llardosos, creient-se erròniament empoderades, mentre les estructures les engoleixen sense pietat.
Las chicas de la estación és més que cinema social de primer ordre, és quasi un documental
El gruix de la trama es produeix entre el centre de menors i una plaça que hi ha davant d'una estació d'autobusos. Les noies no tenen una habitació pròpia, i busquen en aquests espais públics la pertinença a alguna cosa més gran que elles mateixes. Però la necessitat de trobar diners ràpids per poder anar al concert de la seva cantant de trap favorita les empeny a tenir cites sexuals amb homes grans als banys, i sense tenir els recursos per sospitar-ho —com poden tenir-los, amb 13 anys?—, acaben sent víctimes d'una xarxa de prostitució que es nodreix de la desprotecció de les criatures tutelades i els llarguíssims tentacles de la qual acaben anul·lant la seva capacitat de decisió. Precisament una exresident del centre, La China, és el ganxo per captar-les; la falta d'oportunitats també pot convertir les víctimes en botxins.
Macías ha confiat en tres cares desconegudes per posar-se en la pell d'aquestes cries que feien el que podien i que no tenien culpa de res, i en cada una d'elles estampa una raó diferent per denunciar l'enjudiciament i la submissió social. Julieta Tobio, Jara en la ficció, es mou a la perfecció buscant la validació externa i creixent abans de temps en un món de voltors. La directora ha plasmat en ella el conjunt d'estigmes prototípics que ha assumit històricament una dona (nena) violada per insuflar dubtes sobre la seva responsabilitat en el que li passa. Una jove guapa, força hipersexualizada, rebel, gamberra. Un caramel·let. Una cria que cridava a viva veu que volia ser forçada, una provocadora, li anava la marxa. L'excusa vergonyosa de qualsevol jutge misogin per justificar l'injustificable i castigar la llibertat de les dones, perquè és per aquestes ganes de menjar-se el món que a la Jara li passa el que li passa.
Un xic diferent és el perfil de l'Álex, interpretada per Salua Hadra. La seva força és la irreverència, el sentit de la justícia, la indocilitat. És l'animal salvatge que no pot ser domat, i per això als mascles els excita sotmetre-la. Aquesta vegada la culpa recau per ser massa forta. Ni té un cos normatiu ni abusa dels abillaments associats a la feminitat, el seu estil no és el que impera en les capelletes del prejudici i, tanmateix, pateix una violació que reconfigura la seva existència. Al seu torn, Miranda (María Steelman) és alegria i ingenuïtat, però també supervivència. És una tríada diversa unida per un doble cordó umbilical: el de voler culpar les víctimes tant sí com no i el de demostrar que la violència sexual no hi entén d'estereotips.
A les notícies no paren de sortir titulars que absolen a pederastes i pedòfils, alguns d'ells provinents d'alts cercles de poder, perquè l'abús de menors no va tant de sexe com d'autoritat i manipulació, que l'agressor senti que té la vida d'algú a les seves mans. Això està passant i no passa res. La cinta és humanista, dolorosa i d'un realisme exasperant que va al focus i burxa en la ferida i la negligència d'un sistema incompetent. Hi ha escenes demolidores en què cal aguantar la respiració. Però també hi ha espais de llum, moments d'una sublim bellesa, com els breus monòlegs interns en els quals les protagonistes es defineixen entre elles i que aporten esperança a un microcosmos de merda. Las chicas de la estación és més que cinema social de primer ordre, és quasi un documental, un crit que ofega, una mossegada desesperada que forada el coixí.