L’escriptora britànica Zadie Smith i el dibuixant de còmics nord-americà Chris Ware són bons amics. Es van conèixer l’any 2001, quan Jimmy Corrigan es va convertir en el primer còmic a guanyar el The Guardian First Book Award, competint en igualtat de condicions amb novel·les i assaigs. L’any anterior, Smith havia guanyat el mateix premi amb la seva òpera prima, Dents blanques. Aquella trobada fortuïta va donar lloc a diverses xerrades conjuntes que convidaven a reflexionar sobre els punts en comú entre les obres dels dos creadors. Tot i això, també van sorgir desacords ben curiosos. Per exemple, l’escriptora és una fervent admiradora de les pel·lícules de Disney, mentre que el dibuixant les considera una aberració cultural. Aquesta petita anècdota, que amaga una manera única de veure el món de l’art, s’explica en una de les instal·lacions de vídeo que poden veure’s a l’exposició Chris Ware. Dibuixar és pensar, que organitza el CCCB fins al 9 de novembre.
En el panorama de la narrativa gràfica contemporània, pocs noms provoquen una reverència immediata com el de Chris Ware
En el panorama de la narrativa gràfica contemporània, pocs noms provoquen una reverència immediata com el de Chris Ware (Omaha, Estats Units, 1967). La seva exitosa trajectòria podria resumir-se dient que ha estat guardonat amb múltiples premis Eisner i Harvey, així com amb el prestigiós premi al Millor Àlbum al Festival Internacional de Còmic d’Angulema l’any 2003. Tanmateix, la millor aproximació biogràfica la trobem al web de la seva editorial, on s’afirma que “és reconegut com el dibuixant més talentós i estimat de la seva generació tant per la seva mare com per la seva filla. És col·laborador irregular de This American Life i The New Yorker. Els seus dibuixos originals han estat exposats a la Biennal del Whitney, al Museu d’Art Contemporani de Chicago i entre les piles de papers de darrere la seva taula de treball a Oak Park, Illinois”. Bromes a banda, es tracta d’un artista que viu immers en la màgia de la quotidianitat, però la seva influència ha traspassat fronteres gràcies a una manera poc freqüent de veure el món que ens envolta. Per aquest motiu, el CCCB ha tingut l’encert de dedicar-li una exposició gegantina que no només recorre la seva trajectòria des de principis de la dècada dels noranta, sinó que la recontextualitza com una de les exploracions més lúcides, amargues i brillants de la condició humana al segle XXI. Més enllà d’un dibuixant de còmics, Ware emergeix a les sales del museu com un arquitecte d’emocions, un artesà obsessiu de la forma i un cronista devastador de la solitud moderna.
Més enllà d’un dibuixant de còmics, Ware emergeix a les sales del museu com un arquitecte d’emocions, un artesà obsessiu de la forma i un cronista devastador de la solitud moderna
La mostra, comissariada amb una precisió gairebé quirúrgica per l’incombustible Jordi Costa, proposa un recorregut físic (fins i tot metafísic) per la ment d’un autor que sempre ha dibuixat de dins cap enfora. Les parets vinilades fins al sostre, les vitrines plenes d’esbossos, objectes i llibres, i els panells narratius es despleguen davant dels visitants com si es pogués passejar per l’interior de les seves pàgines. Es tracta d’una exposició que exigeix aturar-se, inclinar el cap i acostar els ulls a les imatges, perquè Ware no regala res. Cada traç amaga una intenció i cada estructura de vinyetes és una petita simfonia perfecte per ballar, tal com passa amb la música ragtime que tant estima (i que té una secció pròpia a la mostra).
Un arquitecte d'emocions
Una de les primeres coses que criden l’atenció és la importància de la forma en la seva obra. Ware dissenya pàgines com si fossin edificis (gairebé com un arquitecte d’emocions). El seu domini de la geometria no és només estètic, sinó narratiu. A les pàgines exposades de Jimmy Corrigan. El nen més intel·ligent de la Terra (la seva obra magna i punt d’inflexió per al còmic literari), les vinyetes s’apilen, s’interrompen i es pleguen sobre elles mateixes com en un joc de miralls. La història no flueix, sinó que es condensa, es trenca i es fragmenta, obligant el lector a reconstruir-la amb la mateixa paciència que exigeix la seva lectura. Però l’estructura mai no és un caprici en les vinyetes de Ware. Tot el contrari. L’utilitza com una eina per amplificar l’emoció. A Building Stories, una de les seves obres més complexes i aquí exposada en tota la seva magnitud física (amb els seus múltiples llibrets i desplegables), la fragmentació del relat no és només formal, sinó existencial. La vida de la protagonista, una dona sense nom, sense rumb i amb els cabells castanys, es desplega davant dels nostres ulls com una maqueta impossible: sense centre, sense direcció, com un edifici en ruïnes que mai acaba de caure del tot. L’experiència de llegir els volums d’aquesta obra és el més semblant a l’experiència de viure-la en primera persona. Tot i que la tècnica de Ware és meticulosa fins a l’obsessió (amb línies netes, paletes de colors reduïdes i tipografies dissenyades per ell mateix), el seu dibuix mai no resulta fred. Ben al contrari. Cada rostre, cada gest i cada objecte quotidià (una tassa de cafè, una escala, una ràdio antiga) sembla carregat d’una tristesa acumulada, com si fos el que va quedar oblidat d’una història que ningú no es va molestar a explicar. Les imatges que formen la mostra del CCCB ho revelen amb claredat: Ware no dibuixa persones, dibuixa records. Fins i tot els objectes semblen tenir memòria.
Les imatges que formen la mostra del CCCB ho revelen amb claredat: Ware no dibuixa persones, dibuixa records
Un altre detall important és que l’univers de Chris Ware està habitat per éssers petits. No petits per la seva mida, sinó per la seva invisibilitat. Com s’acostuma a dir en moltes ressenyes, els seus personatges no fracassen a gran escala, sinó que fracassen en silenci. Per aquest motiu, l’exposició dedica un apartat molt revelador a les seves obres breus rescatades de publicacions tan influents com The New Yorker. En aquestes peces, l’autor hi condensa el millor de la seva mirada, que pot resumir-se en una tendresa sense sentimentalismes o una melancolia sense dramatismes. Destaca, per exemple, la portada que va fer per al número del 3 d’octubre de 2016 de la revista The New Yorker, on apareixen un agent de policia blanc i un altre d’afroamericà dins del cotxe patrulla amb la mirada perduda a l’horitzó i sense saber què dir-se. El que podria quedar com una simple vinyeta sobre la incomunicació pren un sentit molt més profund quan saps que, poques setmanes abans, havia tingut lloc l’assassinat d’un afroamericà a mans de dos policies a Baton Rouge (Luisiana) i que l’acte havia estat enregistrat amb un mòbil. Chris Ware entén que el dolor més profund no necessita cridar: n’hi ha prou amb suggerir-lo.
Un dels èxits d’aquesta exposició és com reivindica el lloc del còmic en el cànon artístic actual sense caure en el complex d’inferioritat que de vegades afecta el mitjà
Més enllà de la connexió amb l’actualitat social i política, un dels èxits d’aquesta exposició és com reivindica el lloc del còmic en el cànon artístic actual sense caure en el complex d’inferioritat que de vegades afecta el mitjà. No es tracta d’elevar-lo a la categoria d’art, sinó de demostrar que ja ho és. Les vitrines amb els quaderns originals, les planxes entintades, els exercicis tipogràfics i les impressions de gran format que inunden les parets parlen d’una tasca que no té res a envejar a la pintura, el pop-art, la literatura o, fins i tot, el cinema (que tant ha influït el còmic des de la Segona Guerra Mundial). Encara més, Chris Ware pren elements de totes aquestes disciplines i els fon en un llenguatge propi que suposa un viatge d’anada i tornada cap als orígens del còmic que tant el van marcar, com Gasoline Alley de Frank King i Snoopy de Charles Schulz. L’exposició també inclou instal·lacions interactives de les seves (fallides) incursions en el còmic digital i vídeos amb entrevistes que permeten conèixer el seu procés de treball. Aquí es revela el Ware més humà, metòdic, obsessiu i tímid, sempre amagat darrere les seves ulleres rodones que li donen l’aparença d’un professor d’art d’un institut del mig oest nord-americà (tal com ell mateix es va retratar en diverses vinyetes). Un creador que dubta, que repeteix, que corregeix i que es desviu per cada traç. Aquesta dimensió íntima contrasta amb la monumentalitat de les seves obres, com si la veritable feina fos, en el fons, aprendre a acceptar que la perfecció no existeix.
Chris Ware no fa còmics per entretenir. Els fa per explorar, per recordar i per fer-se preguntes que aparentment no tenen resposta
Chris Ware no fa còmics per entretenir (encara que pugui semblar una afirmació agosarada). Els fa per explorar, per recordar i per fer-se preguntes que aparentment no tenen resposta. La seva obra és una llarga carta d’amor (i de disculpa) a la vida quotidiana: al que es perd, al que mai no va ser o, fins i tot, al que no sabem anomenar. L’exposició del CCCB, que abans ha passat per Angulema, París, Basilea, Pordenone, Haarlem i Leipzig amb cartells fets per l’ocasió pel mateix artista, aconsegueix mostrar aquesta fragilitat com el veritable nucli del seu treball. Més enllà de l’obsessió tècnica i més enllà de l’originalitat formal, allò que perdura en la memòria del visitant és aquesta barreja de compassió i nitidesa que travessa cadascuna de les seves vinyetes. En temps de soroll i d’espectacularitat, Chris Ware s’atreveix a fer el més radical: escoltar el silenci, dibuixar el dubte i narrar el que és insignificant. Després, és responsabilitat de cada visitant donar sentit a les peces d’aquest trencaclosques calidoscòpic, on la realitat es barreja amb les narracions visuals per crear un univers únic, personal i intransferible.