Christoffer Petersen és l’autor de Siete tumbas, un invierno, una novel·la negra ambientada a Groenlàndia que ara tradueix al castellà l’editorial RBA. Ha vingut a Barcelona, per presentar aquesta novel·la a la BCNegra, el gran festival català de la novel·la negra.
Foto: Sergi Alcàzar
Vostè va viure 7 anys a Groenlàndia. Com va arribar-hi?
Sempre m’ha interessat l’Àrtic. Quan era adolescent llegia llibres de Jack London, amagat sota els llençols, il·luminat amb una lot. Vaig aprendre a portar gossos de trineu i vaig pensar que era una bona idea anar a Groenlàndia. Em vaig enamorar d’una danesa, vaig tenir sort, i això em va apropar més a l’illa. Més tard em vaig voler unir a les patrulles policials groenlandeses, però em van dir que no podia incorporar-m’hi si estava casat. I finalment, em vaig casar i no vaig ser policia. Vaig començar a fer de professor a Dinamarca, i després a Groenlàndia.
Vostè no és danès?
No, no ho sóc. Però escric amb un nom danès, amb el cognom de la meva dona. I ella n’està molt feliç.
A Groenlàndia vius al límit. És la vida diària dels groenlandesos
Com s'hi viu a Groenlàndia?
És molt excitant, és sempre un gran repte. M’agrada descriure-la com “la terra dels primers”. Perquè quan ets a Groenlàndia fas moltes coses per primera vegada. Menges molts animals diferents per primera vegada. Experimentes temperatures molt extremes per primera vegada. I per primera vegada et trobes molt a prop de la vida i la mort. Vius al límit, una mica. Però aquesta és la vida diària dels groenlandesos.
Vostè vivia en una ciutat?
No... Jo vivia als districtes de l’extrem nord de l’illa, on s’arriba en trineu... Passava el temps en petites comunitats de pescadors-caçadors. M’agradava molt...
Va trobar a Groenlàndia l’Àrtic que havia conegut als llibres de Jack London?
Jo havia trobat l’Àrtic als llibres de London, i per això estava molt emocionat per anar a Groenlàndia. De fet, també he passat algun temps al Yukon, a Alaska, i al Canadà, i he vist moltes similituds entre la gent de Groenlàndia i les comunitats d’Alaska. La gran diferència, malgrat tot, és que a Groenlàndia no hi ha arbres.
Els seus llibres són hereus de l’obra de Jack London?
Les meves novel·les són una mica com escenes de crims de London. Els llibres de London tenen molta aventura, i jo també vaig en aquesta línia.
A Groenlàndia anava amb un trineu impulsat per un tir de gossos, pescava...
Christoffer Petersen a Groenlàndia. Foto cedida per RBA.
Com es va decidir a ambientar algunes de les seves novel·les a Groenlàndia?
Groenlàndia em va oferir molta inspiració... De fet, escric sobre coses que feia. Jo anava amb un trineu impulsat per un tir de gossos, pescava... Totes aquestes experiències les vaig viure allà. Però amb això no en tenia prou: calia aprendre a escriure de forma correcta. Volia explicar les meves històries, però de la millor forma possible. I vaig fer, online, mentre era a Groenlàndia, un màster en escriptura professional. A Groenlàndia vaig rebre la inspiració, i a partir d’aquí em va tocar aprendre a plasmar-ho.
Groenlàndia, per la seva població (poc més de 60.000 habitants), on tothom es coneix, és un escenari perfecte per a una novel·la negra?
És la interacció bàsica entre éssers humans la que permet que surtin molts conflictes. I en un lloc petit això és molt visible. Per exemple: la gelosia. La gelosia causa moltíssims problemes a Groenlàndia. I com a escriptor pots estirar moltíssim aquest fil. Jo agafo alguna cosa real i a partir d’aquí construeixo una història.
Els policies de Groenlàndia coneixen tothom del seu poble
Va veure com treballaven els policies groenlandesos per inspirar-se literàriament?
El darrer any que vaig ser a Groenlàndia vaig treballar a l’acadèmia de policia. I vaig acabar tenint un gran respecte pels agents de policia que treballaven a les comunitats. A Barcelona un policia pot conèixer algú, però no pas a tothom. Els policies de Groenlàndia coneixen tothom, no del país, però sí del seu poble.
Groenlàndia és una societat dividida ètnicament i lingüísticament?
Sí i no. Sí, a causa de la llarga presència danesa al territori... Durant molt de temps, el danès va ser el primer idioma, però ara el groenlandès s’ha convertit en la primera llengua, mentre que el danès es manté com a llengua de negocis. I hi ha una certa animositat entre parlants del danès i del groenlandès, que analitzo al meu llibre. Però al nord de l’illa hi ha més animositat contra els groenlandesos occidentals que contra els danesos. Penso que això també té a veure amb la llengua, perquè el groenlandès occidental és el principal idioma, però al nord, a l’est i al sud hi parlen d’altres dialectes, que no tenen escriptura. El meu personatge, David Maratse, és de l’est i parla groenlandès de l’est, però per aprendre anglès ha d’aprendre primer groenlandès occidental, després danès i per fi anglès.
És difícil la qüestió lingüística a Groenlàndia?
Quan vaig anar al nord havia d’ensenyar en groenlandès. I la veritat és que tenia que assenyalar moltes coses. I els que ho tenien més difícil eren els meus fills: quan anaven a classe havien d’anar amb 5 diccionaris: d’anglès, de danès, dels diferents dialectes de groenlandès...
Foto: Sergi Alcàzar
Als groenlandesos no els agrada que els diguin esquimals
Al llibre parla dels groenlandesos com a col·lectiu. Els groenlandesos són els inuits?
A Groenlàndia no els agrada que els diguin esquimals (tot i que hi ha inuits que volen que se’ls digui inuits). A l’escola deien que no volien que els designessin com a esquimals, sinó com a groenlandesos. Però per a molta gent dir a algú esquimal és pejoratiu, però depèn d’on vinguis. Jo sóc anglès, i per a mi inuit no és un terme pejoratiu. De fet, a Alaska als esquimals els agrada que els diguin inuits, però a bona part dels groenlandesos no...
Hi ha un moviment reivindicatiu fort a Groenlàndia en contra de la presència danesa?
Tothom té una opinió política sobre això. Alguns tenen opinions més radicals que d’altres. El partit polític que apareix al meu llibre es basa en un partit real, que només parla groenlandès i que rebutja parlar en danès: en totes les entrevistes parlen només groenlandès. Però per als joves de Groenlàndia el passat està morint: el canvi climàtic canvia la forma com la gent com pesca i caça, i això ja no és tan lucratiu. Per això els joves groenlandesos moderns creuen que s’ha de parlar més idiomes, i alguns pensen que poden tenir millor educació via Dinamarca.
Qui és l’agent David Maratse?
És un caçador que és policia. És algú estretament connectat a la terra, a l’entorn. Preferiria estar sempre sobre un trineu o pescant, però està dedicat al seu poble en cos i ànima. I per tant no pesca i no va tant en trineu com voldria. Al llibre Siete tumbas, un invierno pensa que es jubilarà de policia prematurament per les ferides rebudes a un cas anterior. Però al final s’acaba endinsant en un nou cas d’assassinat. És un home tranquil, calmat. Al primer llibre fuma molt, perquè els groenlandesos fumen molt. És important, per a mi, que sigui una persona groenlandesa ferma, que arribi a canviar els estereotips...
La política és tèrbola com el fang
A Siete tumbas, un invierno no deixa molt bé la política: creu que és un afer inevitablement tèrbol?
Sí! La política és molt tèrbola, com el fang. I això és el que fa que la política sigui interessant. La política també té un paper important als altres quatre llibres de la sèrie Maratse. Els polítics que surten a Siete tumbas hi continuen apareixent. Els polítics formen part de la saga, surten a cadascun dels llibres, amb més o menys rellevància. Però vull deixar clar que tot és ficció: no m’inspiro en personatges reals.
És Siete tumbas, un invierno també un llibre sobre la superació personal?
Sí. Hi ha un personatge, Malik, que podria encarnar o protagonitzar un exemple dels antidanesos, que es veu forçat a canviar d’actitud en el decurs dels esdeveniments. I Maratse també canvia. El que vull és impregnar a tots els personatges d’un caràcter molt fort, que tinguin molt de creixement.
Aquest és un llibre reivindicatiu?
És un llibre molt important per a mi, per això. Vaig conèixer molts professionals groenlandesos que no podien parlar groenlandès. I vaig creure que eren importants per al futur de Groenlàndia i volia explicar la seva història.
Foto: Sergi Alcàzar
A Dinamarca no saben qui soc, com a Groenlàndia
Vostè és un autor popular a Groenlàndia o a Dinamarca?
A Dinamarca no saben qui soc, com a Groenlàndia. Els groenlandesos només sabien qui era quan hi vivia. A cap dels dos llocs ningú sap qui és en Cristoffer Petersen. Però tinc molts lectors als Estats Units, a Canadà, a Austràlia...
Té en marxa un llibre sobre Bolívia. També hi ha viscut?
Aquest és un llibre que està al forn. Jo mai he estat a Bolívia. El personatge principal és una noia boliviana. La història comença a Bolívia, però la major part de la trama passarà als Estats Units, on sí que hi he estat sovint.
Vostè habitualment s’autoedita. Com distribueix les seves obres?
Tot ho faig via Amazon. Amazon va fer possible que autopubliqués els meus llibres, i va tenir un paper clau en la seva difusió. Jo mai no he enviat un manuscrit a un agent. Però un editor francès em va trobar a Amazon, i va ser ell qui va impulsar-me al món de les editorials. És una mica una història d’èxit per a d’altra gent que vulgui fer el mateix. Però per això cal aprendre a escriure bé. Jo vaig estudiar per fer-ho bé. Si escrius una bona història, al final acabarà sortint endavant.
Tenen previst publicar més històries de Maratse en castellà o en català?
La segona novel·la de la sèrie està en marxa, ja l’han comprat. De moment, encara no ha sortit cap editor que em vulgui traduir al català, però m’encantaria.