Editorial Milenio acaba de publicar Cinco rebeldes. Historias humanas de las Brigadas Internacionales y la Guerra Civil, de Jordi Martí-Rueda. Es tracta de la traducció del llibre Tocats pel vent, publicat per Pagès el 2014. El llibre vol ser un homenatge a cinc personatges que van venir d'altres bandes del món i van donar suport a la República. Es tracta de cinc perfils ben diferents: Bill Aalto, un jove de Brooklyn d'origen finlandès; Bob Doyle, un irlandès de família molt pobra; Alvah Bessie, un intel·lectual nord-americà que va deixar-ho tot per solidaritat; Juan Miguel de Mora, un nen mexicà que va voler sumar-se a les forces republicanes; i Salaria Kea, una infermera negra que va servir a la Brigada Lincoln. En tots els casos es tracta de ciutadans que van adonar-se que la guerra d'Espanya estava vinculada al progrés del feixisme i que van intentar aturar-lo. La majoria d'ells acabarien tenint una vida ben complicada pel seu compromís polític.

El guerriller i el nen maltractat

Bill Aalto era un nord-americà d'origen finlandès, que venia d'una família finlandesa que havia fugit de la repressió dels esquerrans després de la derrota dels socialdemòcrates en la guerra civil de 1918. Era molt esportista i va ser incorporat a una unitat de guerrillers que feia infiltracions rere les línies franquistes. Però més tard, després de tornar al seu país, tindria força problemes amb els seus mateixos companys d'ideologia. Bob Doyle formava part del nombrós col·lectiu de nens irlandesos apartats de les seves mares per les monges catòliques i obligats a fer treballs impropis de criatures. D'adolescent es va haver d'enfrontar a l'ascens del feixisme a Irlanda i va afiliar-se a un petit grup nacionalista i esquerrà. Més tard va decidir incorporar-se a les Brigades Internacionals, mentre els feixistes irlandesos anaven a lluitar amb els rebels. Però va ser capturat i va passar infinites misèries als camps de concentració franquistes.

L'intel·lectual i el nen

Alvah Bessie era un periodista de Brooklyn que va decidir tardanament incorporar-se a l'exèrcit republicà: va arribar clandestinament a Catalunya el 1938. De seguida es va veure involucrat en la batalla de l'Ebre i li va tocar defensar la complicadíssima cota 666. Després de la retirada dels brigadistes, va dedicar-se a escriure les seves memòries, que van tenir molt d'èxit. Però més tard patiria la cacera de bruixes maccartista. El perfil de Juan Miguel de Mora era molt peculiar; es tractava d'un nen mexicà que vivia a París. Amb tan sols catorze anys va creuar la frontera i es va allistar a l'exèrcit republicà. Quan es va saber l'edat que tenia, va ser retornat a la rereguarda, on va col·laborar amb el PSUC. Quan va arribar la batalla de l'Ebre, va oferir-se voluntari altra vegada i va tornar al front, on va ser ferit amb una baioneta. En els darrers moments de la conquesta franquista de Catalunya va tractar de protegir la frontera per donar temps que els refugiats tornessin a França. Va ser un dels darrers exiliats en passar la frontera. Més endavant es convertiria en un famós reporter de guerra.

La infermera de Harlem

Salaria Kea era una jove infermera negra que havia tingut problemes als Estats Units per la discriminació racial i pel mal estat en què estaven en aquell país els hospitals per a negres. Ja va mobilitzar-se contra la invasió italiana a Etiòpia, i quan va esclatar la guerra civil espanyola, va ser l'única dona negra que va venir a col·laborar amb la República, com a infermera de l'Oficina Mèdica Americana del Batalló Lincoln de les Brigades Internacionals. Va estar servint a diferents hospitals, on curava tant els combatents de les Brigades Internacionals com els civils espanyols. Salaria Kea va conèixer un soldat irlandès i es va casar amb ell: un fet insòlit venint com venia d'una societat profundament segregada. Va haver d'abandonar Espanya perquè va quedar ferida en un bombardeig. El llibre no ho diu, però Kea va morir molts anys més tard, considerant que els anys passats a Espanya havien estat els de major plenitud de la seva vida. 

A la recerca de referents

 Aquest és un llibre escrit des de l'admiració incondicional, en què els personatges són absolutament bons, genials, rectes, incombustibles... El llibre potser hagués guanyat en matisos si hagués explorat més les contradiccions dels personatges: la seva relació amb l'estalinisme, el seu aïllament de la societat espanyola, les seves contradiccions morals... I també hauria guanyat si hagués integrat brigadistes d'altres orígens, oferint una visió més completa de la diversitat d'aquestes unitats militars. I, malgrat tot, recordar els herois internacionalistes és un deute moral de la societat democràtica. El novembre de 1938 els Brigadistes Internacionals abandonaven Espanya pel port de Barcelona i Dolores Ibarruri, la Pasionaria, va ser l'encarregada de fer un emotiu discurs de comiat, en què deia: "¡Madres!… ¡Mujeres!… Cuando los años pasen y las heridas de la guerra se vayan restañando; cuando el recuerdo de los días dolorosos y sangrientos se esfumen en un presente de libertad, de paz y de bienestar; cuando los rencores se vayan atenuando y el orgullo de la patria libre sea igualmente sentido por todos los españoles, hablad a vuestros hijos; habladles de estos hombres de las Brigadas Internacionales. (...) No os olvidaremos; y cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República Española, ¡volved!… Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español". Recordar aquests personatges, doncs, és un indispensable acte de reconeixement.

 

Fotografia de portada: Salaria Kea: Tamiment Library, Robert F. Wagner Labor Archives, Abraham Lincoln Brigade Archives (New York University).