”La família és una gent que no sap estimar-se”. Amb aquesta premissa, tones de sentit de l'humor, i una afinada capacitat per moure's de la comèdia punyent i amb diàlegs divertidíssims al drama més quotidià, Dani de la Orden i el guionista Eduard Sola van aixecar Casa en flames, un fenomen de públic que, juntament amb El 47, va marcar el camí del retrobament del cinema català amb els espectadors.
🔴 Guanyadors dels Gaudí 2025: llista completa de pel·lícules i artistes
Una carpeta que es torna a obrir
En el retrat coral d'aquesta neuròtica, pija i disfuncional família, reunida en un cap de setmana a la casa de Cadaqués que els ha vist gaudir dels estius des que tenen memòria, hi ha un motor de potència infinita que manipula des de la desesperació. Parlem de la Montse, una dona de la burgesia catalana en hores baixes, que, des de la raó absoluta, perd qualsevol escrúpol per mantenir-se unida als seus fills, que estima amb bogeria malgrat sentir-se injustament abandonada. Un personatge que Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1959) ha elevat de tal manera que fa encara més incomprensible la seva llunyania amb el món del cinema.
Ningú pot entendre la ceguesa de tants productors que l'han mantingut allunyada dels rodatges cinematogràfics
Perquè la Vilarasau fa dècades que domina els escenaris com una de les més grans. La Sardà, la Lizaran, l'Espert, la Vilarasau: el Club de l'Article (l'actriu deixava anar una riallada en una entrevista quan el signant d'aquest text batejava així aquest selecte grup de grans dames del teatre) és equivalent a hores i hores d'ovacions i d'interpretacions que deixen bocabadades les platees des de fa una eternitat. I ningú pot entendre la ceguesa de tants productors que l'han mantingut allunyada dels rodatges cinematogràfics.
Si repassem la seva experiència cinematogràfica, tot just hi podem destacar l'aterridora Els sense nom (1999), de Jaume Balagueró, i la commovedora Para que no me olvides (2005), de Patricia Ferreira i amb un monstre com Fernando Fernán-Gómez de company de drama. Vilarasau explicava, resignada, que el cinema era una carpeta tancada, quan va rebre la inesperada proposta de Dani de la Orden per donar vida a aquesta mare que aixeca el dit del mig quan la seva filla (a qui interpreta la meravellosa Maria Rodríguez Soto, aspirant amb moltes possibilitats d'acabar formant part del Club de l'Article) li diu allò de: “Estimar és donar sense esperar res a canvi”. La Vilarasau fa la figa, contundent: “I una merda!”.
Vilarasau és sempre una aposta segura
Pensant malament, el ja icònic moment de l'actriu i el seu dit podria ser llegit com un missatge a tants anys d'oblit cinematogràfic, trencats amb una exhibició de recursos que l'han portat a guanyar el seu primer Gaudí a millor actriu protagonista. És cert que, mentrestant, no ha deixat de recollir afalacs i premis gràcies a muntatges teatrals tan rellevants com Al vostre gust, Un dels últims vespres de carnaval, Lorenzàccio Lorenzàccio, Terra baixa, La infanticida, Dansa d'agost, Paraules encadenades, Un tramvia anomenat desig, Les tres germanes, Qui té por de Virginia Woolf?, Fedra, Medea, L'oreneta, Eva contra Eva, Tots eren fills meus, Lali Symon, Ifigenia... el llistat és interminable. O aquell Un matrimoni de Boston que en el seu moment va compartir amb Anna Lizaran i Marta Marco i que, fa uns mesos, reestrenava canviant els papers i afegint-hi Emma Arquillué.
Pensant malament, el ja icònic moment de l'actriu i el seu dit podria ser llegit com un missatge a tants anys d'oblit cinematogràfic, trencats amb una exhibició de recursos que l'han portat a guanyar el seu primer Gaudí
Els culebrots de TV3, Ventdelplà i sobretot Nissaga de poder, van convertir-la en una de les personalitats més populars de Catalunya. Aquella parella de germans incestuosos que formava amb l'enyorat Jordi Dauder, Eulàlia i Mateu Montsolís, i el vaixell en flames (quina importància la dels focs a la carrera de la Vilarasau) on expurgaven els seus pecats, van marcar unes quantes generacions de catalans que havien patit amb les seves malifetes. A televisió, també va fer que ens ho passéssim pipa amb Majoria absoluta, sèrie còmica en què compartia protagonisme amb el seu company de vida, l'actor Jordi Bosch. I aviat la veurem fent, de nou, de mare disfuncional a la divertidíssima A muerte, la sèrie de Dani de la Orden per AppleTV+ amb la que va començar a conèixer el cineasta que ha reobert la tancada carpeta del cinema.
Amb més de quatre dècades de carrera a la seva esquena, i a 65 anys, Emma Vilarasau té molt clar que no pensa en la jubilació, malgrat manifestar que vol aixecar el peu de l'accelerador per gaudir d'un ofici que adora des de la calma. Tant de bo Casa en flames faci que el cinema formi part d'aquest nou ritme d'una dama de l'escena i una de les millors actrius que ha donat el nostre país. Que no hagi de fer cap altra figa a la ceguera dels productors, perquè la Vilarasau és, sempre, una aposta segura.