Un dels problemes fonamentals del true crime, sigui en la forma de documental o de ficció, és que insisteix a sublimar el què i el com, i sobretot qui l’executa, però poques vegades presta la mateixa atenció a les víctimes. Ja forma part dels codis del gènere mostrar el mal i les seves derivades, però les víctimes dels casos semblen haver vingut al món per ser només això, víctimes, persones de les que tenim constància només pel fet d’haver trobat el seu botxí. En una escena d’El Cinquè Manament la neboda d’un dels personatges diu que no vol que la gent recordi la seva tieta com aquella dona que va ser assassinada. D’això, i de moltes més coses, va aquesta extraordinària minisèrie britànica estrenada a Filmin.
S’hi reconstrueix el cas real de Peter Farquhar i Ann Moore-Martin, els dos jubilats que van ser enganyats (sentimentalment), manipulats (econòmicament) i finalment assassinats per Ben Field, un estudiant amb pinta de bon samarità que en realitat va actuar com un paràsit per a fer-se amo i senyor de les seves intimitats. Els creadors ho deixen clar d’entrada: aquí hi ha crims i motivacions molt pertorbadores, però el més important és el punt de vista d’aquestes dues persones que, entrades a la tercera edat, es van trobar amb un individu capaç d’una crueltat inimaginable.
El Cinquè Manament documenta com Field entra a les vides de Peter Farquhar i Ann Moore-Martin de manera subtil i sibil·lina, fent-se imprescindible emocionalment i allunyant-los d’aquelles persones que podrien qüestionar les seves accions. Hi ha un molt bon retrat de l’assassí, en una gran feina de guió (la seva figura s’explica més per determinats gestos quotidians que no pels grans discursos) i també d’interpretació de l’actor Éanna Hardwicke, però els responsables de la minisèrie eviten caure en la fascinació pel mal que acaba convertint bona part dels true crime en una perversa caricatura. Field fa por, i també fàstic, per la seva sola presència, sense necessitat d’escenes impactants ni flashbacks d’infanteses traumàtiques.
Explora, amb un rigor molt lloable, el context dramàtic que porta Peter Farquhar i Ann Moore-Martin a creure que el noi que tenen al davant és fiable i inofensiu
En canvi, El Cinquè Manament explora, amb un rigor molt lloable, el context dramàtic que porta Peter Farquhar i Ann Moore-Martin a creure que el noi que tenen al davant és fiable i inofensiu. La minisèrie parla de vellesa, de soledat, de desatenció afectiva, de la tendència a menystenir la gent gran, de sexualitat a la tercera edat, del pes de la religió i de la vida en comunitat. Temes, tots ells, que acostumen a formar part de qualsevol true crime, però que poques vegades veiem amb aquesta frontalitat i atenció al detall. Sense explicar més del compte, només cal veure com s’il·lustra visualment el moment exacte en què Field escull la seva següent víctima: apel·lant a la intel·ligència de l’espectador, els autors de la minisèrie s’abstenen de qualsevol subratllat visual i amb una sola mirada del personatge en fan prou perquè ho entenguem. És un demostració, senzilla però molt eloqüent, de la brillantor de quatre episodis que s’erigeixen en el perfecte manual de com fer un bon true crime.