Aquesta història basada en fets reals conté dues històries en una, però començarem per la segona, de la qual ara en fa un mes. Situem-nos. Un fòrum de cotxes a la xarxa del qual no en direm el nom, nit de juliol de 2021 en què un servidor no pot dormir. Una persona amb el nickname julio174 publica un comentari al xat "GENERAL Historias de verano" amb un títol que podria haver firmat el mateix Terenci Moix: Creí que follaría en Mónaco y me quedé a dos velas en Vilafranca. La confessió, a mig camí entre la desolació i la perplexitat, és gairebé un microrelat en ella mateixa i faria les delícies narratològiques d'un professor de Teoria de la literatura, però és que a més hi apareix la capital del Penedès, per tant decideixo llençar-m'hi de cap. El que ve després et sorprendrà.
La Montecarlo del Penedès
Amb una prosa gens abrupta, directa i que llisca com un guant de seda, el tal julio174, que afirma ser de Manresa, explica al cos del missatge que dies enrere va conèixer a una altra persona en el xat "VIAJES Me gusta conducir y otras aventuras". La primera sorpresa és descobrir que hi ha gent que lliga als fòrum de cotxes, fent-lo servir com un Tinder a l'ús, però encara és més sorprenent seguir llegint el que explica l'amic Julio, si és que es diu així en realitat. Diu que va començar a parlar per privat amb algú d'Altafulla, que de seguida va sentir feeling i que tot, en definitiva, semblava indicar que estaven fets un per l'altre. Però aleshores, desolat, explica la primera cita. Diu que havien decidit quedar "para hacer una salida", veure's les cares i que fos el que Déu vulgui que sigui. Diu que l'altra persona, de qui en cap moment especifica el nom ni el sexe, li havia dit que quedarien a Vilafranca, a mig camí entre tots dos. I que no s'oblidés del passaport, que anirien a sopar amb vistes a un circuit de Fórmula 1, que si ell volia farien 500 km en una sola nit i, a més, que conduirien per uns revolts que són història viva de l'automobilisme europeu.
Calent com una moto de quatre temps, explica el Julio, el nostre heroi baixa de Manresa per la C-15 entusiasmat amb la idea d'acabar a Montecarlo, però quan arriba a Vilafranca s'adona de la tragèdia: ha quedat amb algú que només té cites amb gent que tingui el passaport Covid19, acabarà sopant al Viena de la N-340, es passarà l'estona fent voltes com un rellotge a l'antic Circuit de Vilafranca -és a dir, la carretera que uneix Vilafranca amb La Múnia i Els Monjos- i que, per acabar-ho d'adobar, se'n tornarà a casa sense un miserable petó. El pitjor, però, serà que no l'haurà enganyat ningú: s'haurà passat una tarda de juliol recorrent una carretera històrica, escenari del I Gran Premi Penya Rhin. És a dir, la primera cursa internacional d'automobilisme de la història celebrada mai a l'estat espanyol. El sorprenent relat del julio174 acaba així, però ara no ens podem quedar d'aquesta manera, per tant, si no et fa res, passem a explicar l'altra història: la de quan el Circuit de Vilafranca del Penedès, als anys vint, va ser el precursor de la Fórmula 1 a Espanya.
De les "voiturettes" al Mercedes de Hamilton
Situem-nos de nou, ara cent anys abans, fa just un segle. Vilafranca, 16 d'octubre de 1921. De l'estació de tren no para de sortir-ne gent vinguda de Barcelona per assistir a la Cursa Internacional de Voiturettes – Gran Premi Penya Rhin, la primera gran competició internacional de cotxes de carreres celebrada a Espanya. La capital de l'Alt Penedès, que amb prou feines arriba als 10.000 habitants, veu com aquell matí més de 50.000 persones es desplacen a la comarca per assistir en primera persona a la carrera. Qui no ho té tan fàcil per arribar a la línia de sortida són alguns dels pilots inscrits a la competició: arribar amb el mateix vehicle de competició des de l'altra punta d'Europa, sense les carreteres actuals ni els mecànics d'avui, és una quimera sovint tan gran com completar la cursa de 35 voltes al circuit que uneix Vilafranca, La Múnia i Els Monjos en menys de cinc hores.
En uns temps en què el combustible pels automòbils es comprava a les farmàcies, els Bugattis de Pierre de Vizcaya i el de Pedro Monés-Maury són els dos primers classificats d'aquella primera edició, amb un temps de 5h 11 minuts i 5h 35 minuts respectivament. En les dues edicions següents, els Talbot-Darracq de Lee Guiness (1922) i Alberto Divo (1923) aconsegueixen arribar en primer lloc baixant de les cinc hores, amb uns temps de 4h 45 minuts i 4h 45 minuts. Existeixen aquests corredors, però? És a dir, eren aquests els seus noms reals? Aquesta és una de les altres curiositats d'aquelles incipients curses de Fórmula 1: els pilots s'hi inscriuen amb pseudònim, principalment perquè es tracta d'un esport de classe alta, car i practicat per membres de l'alta aristocràcia europea que tenen ganes de posar a prova la seva particular joguina, una "voiturette" molt diferent de les mules, els carros de cavalls i les diligències amb les quals es mou el 99% de la població penedesenca d'aquells temps.
Precisament aquesta pàtina monàrquica i classista és des del primer dia un focus de discussions a la comarca, on els republicans i la gent d'esquerres no veu amb bons ulls la cursa. El cop d'estat de Primo de Rivera, l'any 1923, significa molts canvis a Catalunya, entre ells també la fi definitiva dels Grans Premis Penya Rhin al Circuit de Vilafranca. Els precursors de la iniciativa, la Penya Rhin capitanejada per Joaquim Molins, no deixa mai de somiar per fer de Catalunya un focus de les curses esportives automobilístiques, i l'any 1951 finalment tot aquell grup d'amants del motor acaba portant la Fórmula 1 a Catalunya: el Gran Premi d'Espanya al Circuit de Pedralbes. Amants del motor com el julio174, que segurament sap millor que ningú que agafar el cotxe, anar fins a Mònaco i passar per sota el túnel on Hakkinen va avançar Schumacher l'any 1999 és una passada, sí, però que enfilar la carretera comarcal de Vilafranca a La Múnia i conduir sobre un asfalt històric entre bucòliques vinyes de Macabeu és un exercici inefable, gairebé de pel·lícula. Gairebé de novel·la, més ben dit, malgrat aquest cop el relat sigui tan real com el plaer de conduir pel Penedès un vespre d'agost amb el vidre abaixat, el braç recolzat a la finestra, l'olor de most i la certesa que en aquesta comarca les millors "voiturettes" possibles són tractors. Segurament la història del Penedès no hauria d'oblidar els seus ancestrals pilots de Fórmula 1, però tampoc que qui la segueix escrivint cada dia, per sort, són els pagesos que condueixen a trenta per hora en plena verema.