L'altre dia, passejant pel centre de Barcelona, vaig pensar en J.V. Foix. Ho acostumo a fer quan passo davant d'una pastisseria o quan veig algú fumant sol a la porta d'un tanatori, però dimarts passat va ser diferent: vaig pensar en J.V. Foix gràcies a Ada Colau. O per culpa seva, més ben dit, ja que la "Ciutat de Nadal" que proposa l'Ajuntament enguany s'apropa més a una tortura lingüística que no pas a una benedicció poètica. No exagero. Sé de què parlo. Són molts anys batallant amb versets de Nadal per quedar bé. Haver comès la gosadia d’estudiar Filologia Catalana implica, sobretot, rebre cada desembre a la feina el simpàtic encàrrec de trobar el poemet corporatiu amb el qual felicitar les festes. Fa anys, quan treballava en una escola, vaig proposar uns versos d'Onze nadals i un cap d’any, de Foix, per a la nadala. L’elecció, però, va ser desestimada per un argument contundent: segons la meva superior, allò era un poema inintel·ligible. Per això vaig pensar en el poeta de Sarrià l’altre dia, a tocar del carrer Comtal, en veure un cartell amb la campanya nadalenca del consistori barceloní i no vaig entendre absolutament res.

"A la ciutat de Nadal ens ajuntem per fer", deia el cartell. Vaig quedar-me palplantat davant seu, rellegint-lo una vegada i una altra, amb insistència, exactament igual com vaig llegir trenta vegades aquell poema d'On he deixat les claus que va donar-me la tabarra en un examen de tercer de carrera. Capficat en el significat ocult de la frase, vaig seguir Portaferrissa avall fins que vaig topar-me amb un segon cartell, encara més críptic: "A la ciutat de Nadal fem per ajuntar-nos", s'hi llegia. Semblava un díptic, o més aviat una mena de malson lingüístic dividit en dues parts i més propi d'un joc de pistes dirigit a persones col·locades d'LSD que no pas a vianants delerosos per celebrar les festes menjant neules i torrons. "Ens ajuntem per fer" i "fem per ajuntar-nos", em repetia per dins mentre repassava mentalment la normativa per recordar que sí, que fer pot ser intransitiu, però sempre que el context de l'oració doti de sentit el verb o expressi de manera inespecificada l'activitat del subjecte. No era el cas del cartell, crec. També vaig caure que fer + per és sinònim del verb procurar, d'acord, per bé que és una sinonímia poc freqüent. N'hi ha d'altres, però. A casa meva, per exemple, fer a seques sempre ha significat anar al lavabo, per això quan encara avui li dic a la meva mare que tinc mal de panxa, ella em diu "això és que has de fer". Suggereix l'Ajuntament que a la ciutat de Nadal ens ajuntem per cagar, doncs?, vaig preguntar-me dimarts, entre quillos comprant compulsivament al Bershka o a l'Oysho, mentre pensava en el volum II de la Gramàtica del català contemporani per culpa d'Ada Colau.



Aquell vespre estava tan desorientat que no vaig tenir temps ni d'escriure la meva columna dels dimecres. A la ciutat de Nadal, vaig passar-me la nit buscant informació sobre la campanya nadalenca i l'ensurt encara va agreujar-se més. Vaig descobrir que dos cartells més de la campanya també estaven escrits amb un estil i un criteri lingüístic més propi d'un alumne de 3r d'ESO que ha suspès Català que no pas d'un copywriter professional. "A la ciutat de Nadal els Reis Mags venen a tota vela", deia una altra creativitat, una frase aparentment sense complicació fins que un s'adona que n'existeix una altra que diu "A la ciutat de Nadal els arbres vénen a passar les festes i tornen als parcs". Més intriga, aquest cop en relació amb els diacrítics, vaig pensar. En què quedem? Fent cas a la nova norma dels diacrítics, el context de l'oració deixa clar que els Reis Mags venen de pressa i ràpid d'Orient, malgrat que sempre arribin a la ciutat comtal amb aquelles golondrines de l'any de la picor i lentíssimes. El problema rau quan, llegint la segona frase, on al vénen hi posen diacrític, el que entenem llegint la primera és que els Reis venen coses a tota vela. És a dir, que fan l'agost. És a dir, que són una botiga de regals. És a dir, que els Reis Mags són en realitat els dependents de l'Abacus, el Mediamarkt, la botiga de roba de la cantonada de casa, el Zara o la llibreria del barri. És a dir, que l'Ajuntament de Barcelona fa un homenatge als comerciants locals anunciant en un cartell allò que tots descobrim als sis anys: que els Reis són els pares regalant-nos coses que han comprat en una botiga. Impactant.



Com més pensava en les frases llegides, més esparverat estava. Hi havia massa preguntes sense resposta. Massa dubtes a l'aire. Massa confusió. I si tots aquells cartells eren un homenatge foixià dels comuns? Aquell vespre, quan la meva colla d'amics va crear el grup de Whatsapp per al sopar de Cap d'Any, vaig decidir investigar qui era el comissari artístic de les activitats nadalenques d'enguany, és a dir, la "Ciutat de Nadal". El responsable de tot plegat és l'Oriol Martí Sambola, ex director executiu de FiraTàrrega i que s'ha embutxacat 36.000€, segons diu la web de l'Ajuntament, supervisant, entre moltes altres coses, campanyes com aquesta, amb cartells sintàcticament desconstructius. Sense voler abusar d'aquesta columna, doncs, és a ell a qui pregunto el mateix que m'han preguntat els meus amics quan els he dit que per Cap d'Any "ens ajuntem per fer": per fer què, senyor Martí? Un sopar? Una festa? Una orgia col·lectiva amb màscares, com a Eyes Wide Shut de Kubrick? Tampoc tinc clar què és el que "fem per ajuntar-nos", ja que hi som. Crear un grup de Whatsapp? Comprar canapès, formatges i embotits al Bonpreu per fer un piscolabis? Llogar entre tots una casa rural des d'on menjar-nos el raïm mentre Elena Gadel i Llucià Ferrer ens desitgen un millor 2022? Tot és molt confús. Tant que ni J.V. Foix sabria entendre-ho, em temo. L'únic que ell entendria, ja que desgraciadament és fàcil d'esbrinar, és que mentre Barcelona segueixi en mans de qui no sap gestionar-la ni comprendre-la com la capital d'un país sense estat que és, la ciutat seguirà fent riure, per no dir que seguirà fent plorar. I això, per desgràcia i com va escriure Foix, ho sap tothom i és profecia.