“Això aquí no pot passar”, i anem fent. Cada dia veiem als telenotícies un grapat d'imatges esgarrifoses, que arriben de Gaza o de Mariúpol, amb la mateixa distància i curiositat disfressada de compassió de qui es creua amb un accident a l'autopista. I seguim confortablement instal·lats en la confiança de que això —les bombes i les matances indiscriminades— aquí no pot passar. I anem fent, participant d'una polarització ideològica extrema, sent atònics espectadors (i alguns, obvi, empentant fort des de dins) de l'auge d'una extrema dreta encantada amb una societat idiotitzada a cop de xarxa social.
El context és clar, també ho és el brou de cultiu perquè, més aviat o més tard, s'encengui la guspira i tot plegat salti pels aires. Diu Alex Garland que Civil War és una pel·lícula política, i afegiríem, si no ho ha afegit ell mateix, que és un contundent avís de que anem pel pedregar. La nova pel·lícula de l'home que va escriure, i descriure, l'apocalipsis a 28 días después (Danny Boyle, 2002) i a 28 semanas después (Juan Carlos Fresnadillo, 2007), comença amb un discurs del president dels Estats Units. De seguida sabrem que el polític viu el seu tercer mandat, i que, entre d'altres moments àlgids del seu llegat, la història recordarà que va ordenar atacs indiscriminats contra la seva pròpia població civil i que va dissoldre l'FBI. També endevinarem que ha estat un líder populista i, molt més que previsiblement, corrupte. I descobrirem que el seu govern és a punt de col·lapsar, que el país està immers en una cruenta guerra civil, que hi ha alguns estats que s'han aixecat contra la seva gestió, i que els rebels van guanyant i ell està cada vegada més acorralat.
Poca informació més ens ofereix el lúcid, i aterridor per versemblant, guió parit per Garland, amb la probable voluntat de trascendir les conjuntures per dibuixar el paisatge sencer. Aquí no importa ni com, ni quan, ni tan sols per quin motiu concret va començar un conflicte que porta un temps tacant de sang l'Amèrica que volia ser gran una altra vegada. Tampoc hi ha bons i dolents, ni és trascendent qui defensa què, quin és el color o la línia de pensament de cadascú. Aquí el que resulta veritablement rellevant és la panoràmica d'un país que es dessagna perquè, en algun moment, no ha pogut sustentar més una polarització ideològica que, fora de la pantalla i de la ficció, ens resulta dolorosament familiar.
La fotògrafa del pànic
Per fer aquesta instantània, ningú millor que un grup de professionals de la premsa, i és que Civil War aposta perquè siguin quatre reporters, en diferents moments vitals, qui ens ofereixen la seva mirada al conflicte. En un trajecte en furgoneta de Nova York a Washington, comparteixen espai i carretera una llegendària fotògrafa (Kirsten Dunst) amb experiència en mil i una batalles per mig món, una ambiciosa i joveníssima recent arribada (Cailee Spaeny) que s'hi emmiralla, un periodista (Wagner Moura) addicte a l'adrenalina que suposa tenir constantment la mort a tocar, i un veteraníssim columnista (Stephen McKinley Henderson) conscient de ser davant de la seva última gran història. Tots quatre creuen un país trencat per la meitat amb l'esperança d'aconseguir la darrera entrevista d'un president (Nick Offerman) que sembla tenir les hores contades.
Més que una distopia, és un toc d'atenció, una alerta, un avís, si no un pronòstic gens optimista (no estan les coses com per ser-ho) d'un futur immediat
Estructurada com a road movie de manual, Civil War barreja la relació d'aquest pòquer de personatges en plena transformació íntima amb l'impacte que suposa veure els Estats Units patint tot allò que hem vingut observant durant dècades a l'Orient Mitjà, a l'Àfrica o a l'est d'Europa: cadàvers penjats de ponts, franctiradors, gasolineres convertides en cambres de tortura, explosions, helicòpters caiguts en aparcaments de supermercats, faccions d'homes armats que provoquen calfreds en cada aturada de la furgoneta. La pel·lícula dosifica, quin encert, els perills del camí: fent quilòmetres i travessant una Amèrica en flames, els nostres protagonistes mostraran les seves febleses i contradiccions, que són també les d'una professió, la de periodista, que ara mateix no estaria vivint una salut de ferro, enmig de fake news, censures i autocensures, i interessos que moltes vegades fan inviable una informació acurada i decent. Fins i tot en la relació entre les dues fotògrafes, la llegenda cremada que dubta si mai recuperarà la seva connexió amb la humanitat i l'ambiciosa novella ansiosa per vampiritzar tot el que pugui de la seva ídol, s'endevina una picada d'ull a la mítica Tot sobre Eva (1950), del grandíssim Joseph L. Mankiewicz.
La Dimensió Desconeguda
I posats a fer picades d'ull, tampoc costa gaire identificar-ne una de pròpia, recordant el periple per carretera que, a 28 días después, feien quatre personatges que fugien dels zombis en un Regne Unit devastat. I, com passava llavors, enmig de l'apocalipsi hi ha zones d'aparent, i desconcertant, refugi. A Civil War, els periodistes en ruta tenen temps d'aturar-se en una petita ciutat que ha decidit viure d'esquena a la caòtica realitat. “Tractem de mantenir-nos al marge”, explica l'encarregada d'una botiga de roba quan els nostres antiherois entren al seu establiment, estranyats de la sensació de calma (tensíssima, això sí, quasi sortida d'un episodi de La Dimensió Desconeguda) que s'hi viu. No sabem ben bé si són estruços amb el cap amagat sota terra, alimentant allò que dèiem (això aquí no pot passar) o si formen part d'alguna estranya estratègia per ves a saber què, però la botiguera, com l'anciana que passeja pel carrer o la mare que empenta un cotxet de nadó que veiem al fons del pla, resulten extremadament pertorbadores.
La confusió puntual de l'escenari, el record del país que vivia en (relativa) pau, no és més que un miratge, una pausa en el malson constant. Hi ha un moment en el qual Alex Garland posa tota la carn a la graella, i ja no la treurà fins que ja no quedin bistecs per cuinar: els pèls se'ns posen de punta quan Jesse Plemons fa acte de presència. Vestit de camuflatge, amb unes ulleres de sol ridícules, i una tona de cadàvers al seu costat, l'actor alimenta el terror que, de vegades, la narració ens ha fet oblidar. L'escena que protagonitza és tan brutal com el que el film ens reserva a partir d'aquell moment, en la recta final d'un viatge destinat a un magnífic clímax que ens deixa sense ungles per rossegar.
No cal buscar respostes a cap de les preguntes que l'extraordinària Civil War planteja, o que ens obliga a plantejar-nos, perquè Alex Garland ens tracta com a adults i és cosa nostra reflexionar sobre el món que ens acull. Tampoc cal ser gaire espavilat per entendre que la pel·lícula, la més cara fins avui de l'influent productora A24, més que una distopia, és un toc d'atenció, una alerta, un avís, si no un pronòstic gens optimista (no estan les coses com per ser-ho) d'un futur immediat. "Això aquí no pot passar?" Doncs potser sí...