Si Clara Morales fos una emoció, seria l'alegria. Amb quina rapidesa se li aixinen els ullets a la de Huelva! Conserva aquest deixi andalús simpàtic i eixerit malgrat portar més d'una dècada al Madrid dels contrastos, primer com a periodista, ara com a bibliotecària a la Universitat Complutense. Va deixar l'ofici fa uns tres anys perquè "els horaris i els sous són horribles i no milloren", malgrat arribar a ser cap de Cultura a Infolibre, i quan es va preguntar si aguantaria més temps així, la seva resposta va ser que no. El més rellevant és que el que recorda la Clara no només és important per la Clara, sinó que contribueix a recordar-nos a tots els periodistes que treballem en condicions de merda. I aquesta vinculació evident entre memòria personal i col·lectiva és la que ha ocupat els seus dies amb les seves nits, entossudida a entendre com es retroalimenten l'una a l'altra en un cercle viciós infinit. "Encara podem fer aquest esforç de recordar, que és gairebé com treure alguna cosa d'un pou", diu.
Recordar fins i tot el que no ha viscut és el que fa a Ya casi no me acuerdo (Tránsito), el seu primer llibre compost per 13 relats i un epíleg final, en el qual fa un exercici de memòria històrica documentant el cas d'Antonio Gil García, el seu besavi i represaliat pel franquisme. "Els relats permeten una cosa que és molt pròpia de la memòria, que és la contradicció i la superposició de diferents plans, temps i veus", explica, amb la intenció precisament que cada lector pugui empatitzar amb allò que li remou, apel·lant a l'incontrolable de la memòria. També matisa que en aquest quasi del títol està la clau: "De vegades sí que hi ha un oblit parcial, i em sembla que en el quasi hi ha un espai de resistència i un fil per estirar; és important pensar que hi ha coses que sembla que ens han desaparegut de la memòria col·lectiva o de la memòria íntima, però no del tot". Des de la primera marxa LGTB fins a un camp de concentració nazi, les tortures franquistes, un primer desamor a l'adolescència o l'exili d'una mestra republicana, als relats hi ha molt context històric, però també molt cor solitari que sobreviu al record (o a l'oblit) com pot.
Què li veus d'interessant al record?
La memòria és el fang de l'escriptura, es treballa amb ella fins i tot quan no és el teu tema principal. I em sembla que la memòria i la literatura tenen mecanismes similars de construcció. La memòria també exigeix una revisió del relat i una frustració de les coses que no ens agraden o que no ens serveixen per al sentit que li estem intentant donar a un record. També és una manera d'explicar-nos i narrar-nos a nosaltres mateixos, i m'interessa molt perquè em sembla que som el que recordem. I, a més, vivim en un país que ha fet un gran esforç d'oblit polític voluntari, i hi ha molta feina per fer. Quan ens entossudim a oblidar part del que hem viscut, fem una tasca d'amputació voluntària del que som.
La majoria dels relats parteixen de records dolorosos o traumàtics. Tendim a recordar més el que fa mal que el que ens fa feliços?
Jo crec que sí. Encara que t'he de dir que el fet que tot siguin records traumàtics probablement sigui més un fracàs que una cosa que m'he proposat. Però sí que crec que part de les memòries que se'ns claven tenen a veure amb un dolor. I em sembla molt interessant aquesta evidència que la memòria és present en el que vivim avui, aquests records dolorosos que no podem oblidar encara que vulguem assenyalen que el passat continua estant amb nosaltres. I si tenim això clar en el que és íntim, crec que ho hauríem d'aplicar a allò col·lectiu. El passat no ha passat tampoc en el que considerem polític o històric de manera col·lectiva.
Vivim en un país que ha fet un gran esforç d'oblit polític voluntari
La teva tesi precisament és que allò col·lectiu i allò íntim no poden viure l'un sense l'altre.
Entenc que aquesta espècie de separació entre el que considerem memòria històrica o col·lectiva i memòria íntima és una cosa que hem hagut de fer i que ens és útil per intentar entendre-ho, però crec que en realitat és una separació fictícia. Tots els successos històrics i col·lectius estan fets de petites memòries íntimes, i al contrari, i les memòries internes estan directament afectades pel que després considerarem processos col·lectius.
Sembla una cosa molt òbvia, però no és una cosa sobre la qual es pensi massa.
Clar. I no sé perquè no ens sembla evident, perquè no em sembla haver descobert la sopa d'all: ho sabem i dins nostre tenim aquesta experiència. Hi ha com una espècie de desconnexió intel·lectual que ens impedeix tenir aquesta idea present. Però quan comences a pensar en la memòria familiar i et trobes amb un desaparegut a la guerra o algun tipus de repressió durant el franquisme —que són les coses traumàtiques familiars que tenim més properes els qui van formar part de certa classe social o genealogia política—, de seguida ho veus clar. O quan des del feminisme penses com se'ns ha criat com a dones: tu ja saps que aquesta educació que t'han donat no és teva, sinó que és a tu com a dona, i per tant forma part d'un procés col·lectiu. De fet, jo crec que moviments com el feminisme o com formar part del col·lectiu LGTB ens ensenyen coses sobre nosaltres mateixos i sobre com funciona aquesta memòria col·lectiva.
Voler recordar és un posicionament polític?
Sí, sens dubte. Ara s'està fent una tasca de memòria que potser ve en gran part de tot el treball de memòria històrica que s'ha fet en els últims 15 o 20 anys, i ara hi ha una tasca d'eixamplament, de pensar col·lectivament en la memòria. Jo em sento molt acompanyada per altres persones que estan fent memòria en diferents camps. Voler recordar significa voler superar amb silenci, en molts casos, o voler portar la contrària a un cert relat del que ha succeït. I això exigeix un posicionament polític.
I també hi ha la consciència de classe. No sé fins a quin punt creus que condiciona la memòria.
Una escriu des d'un lloc al món, i jo escric com a dona, com a dona lesbiana, com a dona del sud d'Espanya, com a dona que no és rica. Si jo hagués d'escriure sobre els rics ho tindria molt difícil, hauria de fer una gran tasca de documentació perquè jo no sé com viuen; jo sé com viu la gent que s'assembla a mi. Però també crec que la memòria es construeix des d'una classe i que les experiències que tenim són comunes perquè també tenim unes mateixes condicions materials. Fixa't que una cosa que em dona coratge és no haver-me ficat més a parlar del treball remunerat. O sigui, sé que hi ha una consciència de classe perquè és d'on jo escric, encara que no havia sigut conscient de fer-ho des d'allà, i sé que també hauria faltat una mica més.
Jo escric com a dona, com a dona lesbiana, com a dona del sud d'Espanya, com a dona que no és rica
Li tenim pànic a rascar en el passat?
Jo crec que és una cosa humana, perquè la memòria és un relat i perquè ens construïm a través del que ens expliquem que ens ha succeït. Estar disposats a replantejar-nos aquest relat pot portar-nos a llocs incòmodes o dolorosos, perquè t'obligarà a pensar de manera diferent sobre el teu pare, sobre el teu avi, sobre la teva història familiar o sobre l'espai polític en el qual t'inscrius. I hauràs de replantejar-te coses. I saber-se equivocada, portar-se la contrària a una mateixa o canviar d'idea és difícil. Jo crec que és humà que ens faci por posar-nos a rascar. I també perquè normalment les històries triomfals i d'èxit estan disponibles, el que cal rascar normalment són històries de dolor i fracàs, o mentides que ens han explicat. És estrany que t'ocultin una història que ens ve bé. Les històries que se'ns escapen són les que són difícils d'assumir.
I en aquest sentit, serveix d'alguna cosa recordar sense gestionar o tenir cert esperit crític amb el que ha passat?
[pensa] En realitat, el que fem de manera automàtica és una sort d'experiència acrítica del que ens ve. Crec que aquest és el defecte i que és la nostra posició per defecte. En general recordem sense donar-li masses voltes. Tu estàs parlant amb amigues i els expliques una cosa que et va passar i que tu recordes perfectament, però en explicar-ho i rebre la mirada aliena t'adones que no és com pensaves. I no significa que no ho recordessis abans, sinó que la manera de mirar-ho estava feta des d'un enfocament i no des d'un altre.
Les dones ocupen gairebé totes les veus dels relats. Ser conscients de la nostra herència ens ha salvat o aquest pes ens ha oprimit més?
Jo crec que pot ser aclaparador. És una experiència que hem tingut les que sentim que hem crescut amb aquesta última hora del feminisme, de no poder amb tot això. De sentir que aquesta consciència de cop ens està pesant molt. Però aquesta sensació passa i el que queda és un coneixement més gran d'una mateixa, un coneixement més important de les eines amb què comptem i de què és el que ens volen vendre i no volem comprar.
De fet, en el relat Amiga íntima passes de puntes pel cas de Rocío Wanninkhof, que va sembrar un record gairebé corporal en les nenes dels 90 i va continuar materialitzant el relat del terror i de la revictimització, a més del paper de la lesbiana dolenta a través de Dolores Vázquez. Tu com recordes allò?
Crec que la major part de les dones de la meva generació recorden Alcàsser, però per a mi, aquest record de la por queda enfosquit o superposat amb el que a mi em deia el cas de Rocío Wanninkhof, perquè per a mi també era el cas Dolores Vázquez. Jo, com una nena lesbiana que encara no sabia el que era això però que ja intuïa que succeïa alguna cosa, no era Rocío Wanninkhof: era Dolores Vázquez. La imatge que em tornava el mirall de manera estranya i sense entendre molt bé per què era també aquesta altra. Era la por de convertir-te en el que s'ensenyava a la televisió com un monstre. Jo notava que hi havia una espècie d'identificació amb ella i sabia que hi havia una cosa que m'unia amb aquesta persona a la qual s'estava retratant com un ésser monstruós, violent i controlador, i que ho era exclusivament per ser lesbiana. Perquè, si no, Dolores Vázquez no hauria estat mai una sospitosa ni una condemnada. Tinc aquests dos records superposats: el que crec que és més comú, el de ser la nena, i alhora un record secret de la por a ser Dolores Vázquez, a ser l'assassina.
Amb tant individualisme i tanta pantalla, està en risc el futur de la memòria col·lectiva?
Hi ha una cosa que em sembla curiosa, perquè a mi realment em sembla que estem produint una quantitat d'arxiu enorme tota l'estona: tu te'n pots anar a les converses que has tingut amb la teva gent estimada i les tens per escrit i disponibles. No sé fins a quin punt tenim menys memòria disponible. Crec que som més conscients dels arxius que produïm i que deixem. I em resisteixo a pensar que tenim menys capacitat d'organització col·lectiva. L'altre dia sortia de la feina i veia l'acampada de Palestina, un munt de xavals que, a diferència del que molta gent es creu, no estan ociosos; estan en plens exàmens, sacrificant qui sap si les seves beques o el seu futur acadèmic per estar-se mobilitzant per una cosa que creuen justa, passant fred, menjant malament o dutxant-se quan poden. Això no treu que crec que el sistema socioeconòmic ens porta a una individualització, però em resisteixo a pensar que de manera natural les noves generacions siguin més individualistes en si mateixes. No n'estic segura, però tant de bo que no.
Em resisteixo a pensar que tenim menys capacitat d'organització col·lectiva
Però sí que li tenim més por al futur, i d'aquí la nostàlgia.
És possible. La nostàlgia és perillosa perquè em sembla una manipulació del passat: com preferim recordar el que és bo, tendim a transformar el passat al nostre favor, de manera que el que ens expliquen els altres devia ser més bonic, o el que recordo de la meva joventut o la meva infantesa té aquesta llum daurada. Jo desconfio d'aquesta sensació. I també em sembla que entrar en aquesta nostàlgia ens ennuvola la vista del que podem fer en el futur. Perquè jo, per exemple, podria pensar que els meus pares van viure millor que jo —encara que no diria tal cosa—. Aquests dies sortia al diari que els menors de 35 acumulen ara menys riquesa que fa 10 anys. Tenim dades objectives. Si ens n'anem a les classes més baixes els pares de les quals no van estudiar i els fills sí, de veritat viuran pitjor que els seus pares? A més, també em sembla que és una versió parcial. Si en comptes dels meus pares haguessin estat les meves mares, jo viuria millor ara sens dubte. Al final vivim pitjor depenent d'on miris. I també és important saber les coses que volem conservar i les que volem millorar del passat, i també les que en absolut estaven en la conversa fa 50 anys, com el canvi climàtic.
Parlant de memòria col·lectiva, precisament el teu últim article publicat a Infolibre és l'obituari d'Almudena Grandes.
Quan va morir jo ja no estava treballant al diari, però em van dir si em venia de gust escriure alguna cosa sobre ella. De vegades tens aquesta relació estranya i emocional amb gent famosa a qui intentes donar-li un sentit quan mor, què va ser per a tu. Quan va morir Almudena Grandes em vaig adonar de com d'important havia estat per a la meva escriptura. Jo ja estava escrivint aquest llibre, i com en general les persones som egòlatres, el primer que vaig pensar va ser que aquesta fantasia que tenia d'enviar-li el meu llibre ja no passaria. Estic segura que moltíssimes escriptores van pensar el mateix, perquè Almudena Grandes era una dona que llegia altres dones de manera militant i que donava suport al treball d'altres dones escriptores molt més joves que ella i que estaven començant. I ho feia de veritat. Es pot parlar amb moltíssimes escriptores a qui Almudena Grandes els va allargar la mà perquè sí, i en aquest país, que ella digués que un llibre estava bé, significava molt. Em vaig adonar que també tenia més pes del que jo pensava perquè em vaig criar escoltant-la a la ràdio i llegint-la al diari. Quan va decidir posar-se a escriure memòria històrica, va ser dels primers llibres sobre la guerra civil que vaig llegir. Ha tingut un pes i una importància de la qual jo no era conscient del tot fins que va morir. Em sembla important reconèixer-ho i em semblaria hipòcrita no fer-ho encara que no quedi molt cool, perquè Almudena Grandes no és un referent cool i no és de ser guai en segons quins cercles. No significa que estigui d'acord amb tot el que deia, ni política ni literàriament, però renegar em semblaria un exercici d'hipocresia.
Ella no va veure aprovada la llei de memòria democràtica de 2022. Ha quedat com un placebo?
A mi em sembla que l'Estat no acaba d'assumir la seva responsabilitat. Ja no ho va fer amb la primera llei de memòria històrica. És a dir, qui ha de pagar l'obertura de les fosses és l'Estat, i la llei no ha de deixar pas a cap tipus d'oposició. Però una cosa és que existeixi la llei i l'altra és que es compleixi. Segons la llei, no hi hauria d'haver creus als caiguts, com sí que hi ha a cada poble d'Espanya. Però, a part d'existir una llei, es necessita gent que la faci complir. I això implica molta gent que no està per la labor. Des de moltes institucions, des de la policia, els jutjats o els ajuntaments. No crec que les lleis de memòria històrica que hem tingut siguin una cortina de fum: em sembla que són necessàries però insuficients.
Qui ha de pagar l'obertura de les fosses és l'Estat, i la llei no ha de deixar pas a cap tipus d'oposició
A l'epíleg adjuntes informació sobre el teu besavi, Antonio Gil García, detingut pel règim.
Vaig buscar la documentació del meu besavi en dos espais diferents. Al Centre de Documentació de la Memòria Històrica s'està fent un esforç enorme, útil i real perquè la gent tingui accés a la memòria familiar que els va ser negada i esborrada. Tinc col·legues que treballen allà i em diuen que cada dia hi ha un munt de gent que arriba i pregunta pel seu besavi, pel seu avi, pel seu pare. També s'ha fet un gran esforç de digitalització, a mi em va arribar la documentació digitalitzada. Una altra part de la documentació pertany als tribunals i això és accessible de manera irregular, però jo vaig tenir-hi accés perquè certa gent a la Diputació de Huelva va decidir digitalitzar els arxius que parlaven de represaliats a Huelva. Això és una cosa completament excepcional. Jo vaig tenir moltíssima sort: vaig introduir un nom en una base de dades i allà estava, però això no és l'habitual i hauria de ser-ho. No hauria d'estar deixat al bon entendre o a l'interès personal de la memòria d'una persona responsable d'un arxiu. La meva experiència va ser senzilla, però no és l'habitual.