Clara Peya és d’aquelles persones que parlen i tens ganes d’escoltar hores i hores. Si, a més, et parla del seu nou treball amb la il·lusió i l’empenta que provoca fer sortir a la llum un disc treballat i pensat, encara més. Peya no és algú nou dins el paradigma musical català, i que hagi llançat el 13è disc ho demostra. Un 13è disc amb 13 cançons i 13 artistes col·laboradors diferents. Que aquest número no pari de sortir i, a sobre, també estigui escrit a la pell de la pianista, no és casualitat: “El 13 és imperfecte, perquè és supersticiós i tothom hi fuig”. El seu nou treball, Corsé, tracta la violència de la perfecció i és, per tant, una defensa radical a la imperfecció. Aquesta està viva perquè està en moviment constant, és vital. Tot el contrari que la perfecció, que és mort perquè és estàtica. Quan li pregunten “de què va aquesta cançó?” no és que no ho vulgui compartir, sinó que “no vull condicionar a les persones; vull que tinguin el seu propi viatge i que puguin extreure d'allò el que necessitin”. Corsé és un viatge, sí, i hi han col·laborat artistes com Sílvia Pérez Cruz, Ferran Palau, Marina Herlop o Albert Pla.
D’on et va venir la necessitat de parlar de la violència de la perfecció?
El fet que sempre estiguem frustrades per no complir amb les expectatives, que ens costi envellir, que sempre estiguem pendents de com ens veuen les altres persones, tot això em va fer veure que hi ha un cànon del que s’espera d’una persona: estàtic, immòbil i violent, que fa que tant el sistema com nosaltres impartim violència sobre nosaltres mateixes. La imperfecció, en canvi, està en moviment constant, ha de mutar, no està còmoda. Desitja alguna cosa i aquest moviment la manté en vida. Perfecció és mort, imperfecció és vida. Per tant, les persones estem vives, som imperfectes i és fantàstic ser-ho. És donar-li la volta, és una oda i una defensa absoluta a la imperfecció.
Portes una llarga carrera musical a l'esquena, com vius aquesta evolució fins a Corsé?
Jo no crec en res que sigui estàtic. Jo crec que la vida és pur moviment i ens anem movent tota l’estona, la meva evolució té a veure amb com vaig evolucionant a nivell personal i llavors no et puc dir què passarà perquè no sé com em mouré ni com es mourà el món. El que sí sé és que em mouré, perquè jo no vull quedar-me quieta, crec en el moviment.
Tant el sistema com nosaltres impartim violència sobre nosaltres mateixes
Aquest moviment és de concepció, de missatge, i també musicalment?
Clar, evidentment jo soc qui soc amb l'essència que tinc, però això s’anirà movent tota l’estona, perquè si jo em moc, es mou tot i espero evolucionar. És impossible que faci una música igual depenent del tema, o si estic contenta o trista. Això és molt bàsic, però és així. A Corsé utilitzo un llenguatge més violent, però la música és més tranquil·la, més melòdica i madura. Aquest contrast també és el reflex de com em sento jo envers tot això, la vulnerabilitat i l'enuig que em genera veure que no puc fer res davant l'automaltractament, i com som una societat que només vol produir i ser la perfecta imatge del que s’espera de nosaltres, en comptes de pensar en coses interessants.
I el corsé és la pura imatge de l'estancament, no?
Exacte. I la immobilitat. Per tant, de la mort.
I la imatge del corsé com va arribar?
No sé dir quan va venir i com es va ordenar, però va ser molt clar. El corsé és un element molt visual, és bonic i opressor alhora. Té una doble cara que és amb el que juga aquesta societat de Mr. Wonderful. Clar que podem ser feliços, però has de passar pel dolor. Per això parlo del moviment, perquè hi ha certs mandats que són estàtics, que es pensen que han trobat la perfecció i no es tracta de trobar, es tracta de buscar.
A qui va dirigida la teva música?
Sempre hi ha un punt medicinal a la música i l'art al meu camí, m’afecta i va dirigit a mi. Igualment, però, no crec massa en l’autoria: la música passa per mi per convertir-se en una cosa que t’has de fer teva, què és el que a tu et ressona d'això i de quina manera creus que t'afecta, la teva pròpia vivència i connexió. Jo escric d’una forma prou poètica com perquè s’obrin els significats. M’agrada, però, emmarcar-ho en un lloc perquè vull que la música sigui conceptual i escènica, dramatúrgicament en tots els sentits.
Com has pensat l’ordre del disc?
Per mi és important com comença i com acaba. No és que no sigui important el que passa, ni molt menys, té més a veure amb alguna cosa més intuïtiva, dels tempos, els ritmes, les tonalitats o el tipus de to de veu. Obre el disc Sota les dents, que és la part més naïf o més directa que parla: “meu cos contra mi, el meu cos contra l'ocell”, on l'ocell és la llibertat. I tanca Nana para mí, que parla del suïcidi i de com és una opció, i una opció abraçable dins d'aquesta vida, on també intento fer entendre que si hi hagués més tendresa en aquest món, llavors seria un lloc molt més bonic on quedar-se. I això també depèn una mica de totes.
Llavors parles de violència contraposant-ho a la tendresa.
La tendresa és la revolució més forta que existeix.