Vam descobrir la Clara Queraltó amb el recull de contes El que pensen els altres (2018), col·lecció de relats breus,  amb què va rebre el prestigiós premi Mercè Rodoreda, que la va destacar com una de les veus destinades a marcar el futur (que ja és present) de la literatura catalana. Dos anys després, debuta en la novel·la amb Et diré R (Empúries).  

En la seva nova obra, l'escriptora penedesenca ens apropa a la vida de la Lucía: una jove que marxa de casa per intentar obrir-se camí a la gran ciutat. Vol menjar-se el món i el món se la menja. Fent jocs de funambulisme entre l'artístic i el social, Queraltó ens obsequia amb una història ferotgement actual traçada amb una exquisida pulsió literària.


Clara Queraltó debuta com a novel·lista amb Et diré R. Foto: Carlos Baglietto.

Sempre he sentit curiositat per saber com viviu els escriptors el temps que passa entre que acabeu una novel·la i arriba a les llibreries. Aquesta mena de purgatori literari...
Amb nervis. Et dire R. va sortir a la venda aquest dimecres 1 de setembre, però la vaig acabar just abans de l'estiu. La vaig començar a escriure poc després de publicar el meu recull de contes El que pensen els altres (2018). Van anar sorgint altres històries breus, però una de les idees em va semblar que tenia prou rerefons per a ser una novel·la curta.

I d'aquí va sorgir Et diré R.
En totes les entrevistes que vaig fer per promocionar El que pensen els altres (2017), deia que seguiria escrivint contes. 

Però no ho has fet. 
Va sorgir la idea que va acabar naixent Et diré R.. vaig veure que s'allargava i ho vaig voler provar. Em vaig llençar d'una manera molt intuïtiva. 

Una novel·la és un viatge que has de tenir molt ben planificat

Per què?
És la primera novel·la que escric! Tenia molt clara l'estructura i qué volia explicar. Però tot va anar sortint d'una manera molt espontània. Després sí que he anat fent molta feina de revisió, de treure i posar. Primer vaig escriure molt a raig i després em vaig preocupar que tot quedés lligat. 

Amb els contes no és així?
Quan escrius una novel·la, la carcassa l'has de tenir molt clara. En un conte només ensenyes una pinzellada d'un món que ja està creat i no has d'explicar. A la novel·la aquest univers l'has de construir. Són processos creatius diferents.

Tan diferents?
Molt! En un conte el que importa és el moment que vols ensenyar. Una novel·la és un viatge que has de tenir molt ben planificat.  

La panificació ha estat angoixant?
Escriure em fa patir. M'agrada molt. De fet és el que més m'agrada, però em fa patir. 

Escriure em fa patir

És una necessitat vital.
Sí. Has de tenir alguna cosa per dir, alguna cosa que tens moltes ganes d'explicar des de la víscera. I quan surt, és una sensació molt plaent, però el procés per aconseguir-ho, a mi em fa patir. Costa prendre distància amb el que escrius, i a vegades et sembla que és genial i d'altres que és una catàstrofe. Són molts dies, moltes setmanes, enredada amb els mateixos personatges. Un conte l'acabes i passes al següent, una història que pot distar un univers de l'anterior. Una novel·la és sempre viatjar en espiral en la mateixa història. I quan acabes, també et costa desprendre't.

També?
I tot el que ve després. Tota la feina de revisió i edició. Sóc molt perfeccionista i fins i tot el detall més petit m'angoixa. Però arriba un moment en què t'has d'acabar desprenent de la història, si no pararia boja, i que siguin els lectors els que decideixin si agrada o no. 

Qui és la primera persona que llegeix el que escrius?
L'editor i algú de molta, molta confiança. És un cercle molt reduït. De fet, els contes els vaig presentar al premi i no els havia llegit ningú. A casa meva no ho sabien.


Clara Queraltó va guanyar el premi Mercè Rodoreda amb el recull de contes El que pensen els altres . Foto: Carlos Baglietto.

No!?
No! (riures). Recordo la reacció del meu germà: "Enhorabona per aquest premi per un llibre que ningú no sabia que havies escrit".

Per què ho portaves tan en secret?
Per no crear expectatives, per si després no sortia bé. Escrivint em sento molt exposada i a mi em costa mostrar-me.

Però fins a quin punt el que escrius forma part del que realment ets tu?
Diuen que si grates sempre acabes trobant alguna cosa. Però jo crec que no gaire. 

Quan escrius una novel·la, els personatges et viuen als dits

En l'altre extrem, escriure una novel·la et permet ser un Déu que fa el que vol amb els personatges que ha creat.  
Això és meravellós. Quan escrius una novel·la, els personatges et viuen als dits i a vegades els impulses a fer coses que n hauries imaginat mai. És justament això, inventes un món amb personatges que prenen decisions, que pateixen, que gaudeixen... Aquest fet és molt poderós.

Prenen vida, parles amb ells?
Viuen molt en mi. A Et diré R. hi ha un capítol en què la protagonista, la Lucia, va de part. Tot el que passa en aquell capítol: el que senten els personatges, el que viuen, el que es diuen, el pis en què passa... Tot allò per a mi va acabar sent molt real. Jo he viscut en aquell mateix pis. Escriure una novel·la és viure una vida paral·lela.

Guanyar el premi Mercè Rodoreda amb El que pensen els altres va ser una empenta o, contràriament, et va suposar un grau de pressió a l'hora de seure't a escriure de nou?
Va ser una entrada molt bonica al món editorial. Una oportunitat genial... Pressió? També, però jo ja me'n poso, de pressió, sense guanyar premis. Jo pateixo per tot. Però he anat amb calma. Han passat tres anys i mig des que el vaig guanyar, el premi. A més, jo sóc profe i això d'escriure ho faig com un més a més. És complicat viure exclusivament de l'escriptura: has de publicar molt i jo sóc molt lentota.

La literatura serveix per a moltes coses i a mi m'agrada que també serveixi per exposar i reflexionar

A Et diré R. està molt ben equilibrada la voluntat creativa amb un vessant molt més social, gairebé reivindicativa: la maternitat en solitari, el feminisme, la precarietat laboral...
La literatura serveix per a moltes coses i a mi m'agrada que també serveixi per exposar i reflexionar sobre els problemes que es pot trobar actualment una noia jove. La Lucia, sí, és una noia embarassada, que no té diners, que surt d'una relació amorosa supertòxica... M'agrada filtrar fets com aquests i que el lector en tregui les seves conclusions. Al final, escrivim el que ens agradaria llegir.

Fas aquest exercici?
Sí, sempre em pregunto si el que escric m'agradaria com a lectora. Si la resposta és afirmativa, segueixo endavant. 

Has tornat als teus contes o la novel·la? Els has tornat a llegir una vegada publicats?
No. Una vegada els he publicat ja no serveix de res perquè ja no puc canviar ni una coma. Sóc de les que seguiria fent canvis i canvis i més canvis eternament. 

L'ús de l'idioma està molt ben treballat. El teu és un català molt actual però alhora ets molt curosa amb la llengua. És percep una pulsió literària.
És un equilibri molt difícil. No és fàcil sonar natural i espontània, captar com parlarien dues noies joves actualment, però alhora tenir una voluntat literària. En el cas d'Et dire R., en els diàlegs faig servir una llengua més estripada. Mentre que les reflexions que ella, la Lucia, es fa, tenen molta més volada literària. Sí, és un equilibri molt complicat d'assolir.


Et diré R. és història ferotgement actual traçada amb una exquisida pulsió literària. Foto: Carlos Baglietto.

"Jo hauria volgut que les coses anessin d'una altra manera". Una primera frase genial per començar una novel·la. 
Jo li dono moltes voltes a les primeres frases de les meves històries i aquesta, concretament, fa temps que la vaig escriure. I l'última frase també estava molt clara 

L'escriptora sempre necessita lectors i lectores per sentir-se realitzada. 
Ummm... Ostres, no ho sé. Si ningú llegís Et diré R. acabaria sent una novel·la oblidada. Tot i que també porto molt malament el fet de ser exposada. 

Com ho fem, doncs?
Jo entregaria el llibre als lectors i ja. Que ningú no em preguntés res. Amb els contes vaig tenir la sensació que se'm mirava molt endins. I allò que mostrava no era jo sinó els meus contes. 

Ha tornat a passar-te amb la novel·la?
Vinc d'un poble petit, El Pla del Penedès, i alguna de les coses que explicava als contes, tot i que portades a la ficció, havien passat realment. Ara quan passen coses, la gent ja em pregunta si ho faré servir com a material per a les meves històries. La Llucia Ramis diu que escrivim per estar a l'altra banda, però, en el fons, escriure no deixa de ser un gran acte d'exposició. 

Com influeix l'entorn d'un creador en la seva obra?
No seria la mateixa escriptora si hagués nascut a Barcelona. Els contes, que són el primer que vaig escriure, tenen una mirada molt rural. El poble i la seva manera de viure es van filtrar en la meva escriptura. Viure en un lloc petit és molt bonic però també té una cosa perniciosa: tothom sap què fas i què no fas, d'on véns, d'on surts... Ara fa anys que visc a Barcelona i estic amb un peu a cada món.

La novel·la m'ha permès allunyar-me del meu món rural

Et dire R. és un una novel·la urbana. 
Aquest ambient rural ja l'havia exposat i ara volia situar el relat en una ciutat gran. Tinc la sensació que si hagués seguit escrivint contes, les meves històries haurien tingut de nou aquesta essència rural. La novel·la m'ha permès allunyar-me del meu món rural.

En cap moment ho dius a la novel·la, però la ciutat és Nova York. Si més no, és la que he imaginat jo. 
Per a mi també és Nova York. Hi ha gent a qui ha molestat que no l'hagi citat explícitament. A mi m'ha semblat que no calia. Tots tenim una gran ciutat al cap. Per a mi era Nova York, però cadascú pot transportar la història on vulgui. Les concrecions també poden jugar en contra del relat. 


Clara Queraltó és una de les veus destinades a marcar el futur de la nostra literatura. Foto: Carlos Baglietto.

Però per a tu era Nova York. 
El meu germà fa molt que viu als Estats Units,. Va passar uns anys a Nova York i hi vaig anar a viure uns mesos amb ell, a estudiar anglès. Nova York és una idea. És un lloc increïble. Et sobrepassa. És LA CIUTAT, en majúscules. Era molt jove, tenia vint-i-pocs i l'impacte va ser molt fort. Tenia ganes que sortís, encara que fos com un personatge secundari, en una de les meves històries. L'he acabat colant a la novel·la. 

Tampoc específiques d'on surt la protagonista: arriba a una gran ciutat però sense saber d'on ve.
D'un poble de mar, deixant enrere la seva mare i amb ganes de començar la seva pròpia vida. En el fons, Et dire R. és una novel·la iniciàtica. És aquella sensació de quan ets jove, que et penses que et menjaràs el món però el món se t'acaba menjant. Una història que té moments d'impacte, però amb aquest final que ve a dir que totes les vides acaben semblant-se. 

També això passarà, que diu MIlena Musquets. 
Tot. Fins i tot allò que creiem que mai de la vida aconseguirem superar, allò també acabarà passant.

Per escriure és important haver viscut molt?
És molt important haver llegit molt. 

Els escriptors creixem amb la vida i la nostra veu canvia amb ella

La literatura és l'únic mostra creativa on es dóna per cert que ets millor com més gran ets.
Sembla que la vida et dóna una saviesa i que com més llegeixis millor sabràs explicar-te. Però també hi ha autors que han firmat grans primeres novel·les. Els escriptors creixem amb la vida i la nostra veu canvia amb ella. Jo no sóc la mateixa de fa cinc anys i d'aquí a 10 no em semblaré a qui sóc ara. 

Hi ha cap escriptora que t'hagi marcat en aquest temps que has dedicat a escriure Et diré R. 
Em vaig capficar en les novel·les curtes de Natalia Ginzburg. Volia escriure una novel·la curta i volia que les meves lectures anessin per aquí, també. I em va explotar el cap amb La azotea de Fernanda Trias. Una novel·la que crea una atmosfera asfixiant brutal. 

Ja has tornat a escriure? 
Sí, però d'alguna manera també estic de dol. Encara tinc molt present les dues protagonistes d'Et dire R., no he aconseguit desprendre'm d'elles. Les he de fer fora. Tinc coses al cap. Hi ha idees que ja em ballen, però he de deixar passar una mica més de temps.