L'aparició de les restes d'una noia desapareguda vint anys enrere en un viatge d'institut a Mallorca colpeja algunes de les seves antigues companyes. Aquesta és la premissa d'una popular novel·la d'Elia Barceló i, també, de la seva adaptació televisiva, sèrie que demà s'estrena a Disney+. Las largas sombras, a més, suposa el debut en format sèrie d'una cineasta que va irrompre amb força amb el seu debut, Libertad (2021). Aquella pel·lícula va fer que el nom de Clara Roquet, la seva directora, sonés encara amb més força del què ja havia sonat amb curtmetratges com El adiós (2015) o Les bones nenes (2016), i en la seva tasca de guionista, a films com 10.000 Km. (2014). Més recentment, ha coescrit Creatura (2023) o Que nadie duerma (2023).
📺Fugint del groguisme viscós a 'El caso Asunta'
📺Vigila amb qui parles perquè podria ser el teu assetjador
En sis episodis que barregen intriga, tensió, construcció de personatges complexos i un absolut protagonisme de les dones, Las largas sombras fa servir les constants del whodunnit (el subgènere policial que ens convida a endevinar qui és el culpable d'un crim) i una estructura desenvolupada en dues línies temporals diferents, per construir una teranyina de sospites i culpa, de mitges veritats i records traumàtics, de falses aparences i d'una amistat marcada per un pacte de sang.
Clara Roquet dirigeix una sèrie amb prou elements addictius per atrapar l'espectador amb una trama absorbent
Amb un repartiment d'actrius de luxe: Elena Anaya, Belén Cuesta, Irene Escolar, Itziar Atienza, Marta Etura, Ana Rayo i Lorena López; i amb l'ajuda en la segona unitat de Júlia de Paz (una altra representant de la infinita pedrera de l'ESCAC, amb la magnífica carta de presentació que va suposar el seu primer llarg, Ama), Clara Roquet dirigeix una sèrie amb prou elements addictius per atrapar l'espectador amb una trama absorbent en la que, a banda de suspens, hi introdueix algunes de les temàtiques dels guions que ha escrit anteriorment: des dels lligams femenins al retrat de l'adolescència o la mirada a les diferències de classe. Tot plegat al servei d'un assassinat per resoldre.
Tens uns nervis especials de cara a l'estrena de Las largas sombras?
La veritat és que sí. De moment totes les reaccions estan sent molt bones i estic contenta, però sempre hi ha aquests nervis per veure què passarà. Però és cert que també hi influeix que aquesta sèrie m'hagi portat cap a un registre molt diferent de què havia fet fins ara.
Passar del cinema d'autor a un whodunnit farà que arribis a un públic que potser no et coneixia...
És un fet, hi ha molta gent que veurà la sèrie perquè és seguidora del gènere. A mi també m'agrada molt el format, el whodunnit i el thriller en general. Em venia molt de gust utilitzar-lo com a excusa narrativa per explicar altres coses. Òbviament, em posa una mica neguitosa veure si el públic s'hi enganxa o no, si els girs funcionen... És estimulant el fet de poder arribar a un tipus d'espectador al qual, no ens enganyem, probablement no havia arribat encara.
Dius que el thriller és una excusa per tocar d'altres temes...
Sí, volíem aconseguir que la sèrie tingués més capes de profunditat, i el públic potser hi trobarà traces de cinema més d'autor. Quan José Manuel Lorenzo (productor de la sèrie) em va fer la proposta i em vaig llegir la novel·la, vaig trobar-hi alguns temes que m'interessen molt, sobretot el de les complexitats de l'amistat femenina, i com n'és de guaridora. També el fet de que el personatge de la noia desapareguda fos de classe baixa, i que li fessin bullying per aquest motiu. L'origen del Mal ve d'aquí. També hi ha elements sobre la identitat, al passat i al present. I, és clar, també hi havia un incentiu fonamental: poder construir tots aquests personatges femenins i treballar-los amb les actrius. Un procés que ha estat increïble.
Hi havia un incentiu fonamental: poder construir tots aquests personatges femenins i treballar-los amb les actrius. Un procés que ha estat increïble
En aquest sentit, són personatges que fugen de l'estereotip.
Hem partit de l'especificitat que ve de fer un bon estudi de cada personatge. Vam treballar amb psicòlegs forenses, perquè aquestes dones tenen traumes individuals i també en tenen un de compartit: el de la desaparició de la seva companya que, vint anys més tard, troben morta. Aquestes debilitats són les que les converteixen en possibles sospitoses de l'assassinat. Potser la història parteix una mica més des de l'arquetip, perquè cadascuna d'elles ha aixecat una façana, s'ha posat una màscara per donar una sensació de vida perfecta. Però aquestes màscares es van trencant, hi van apareixent escletxes i, de sobte, per aquestes escletxes s'hi colen coses, que demostren que les persones som complexes i que, finalment, les allunya de l'arquetip.
Et va sorprendre que t'oferissin un projecte com aquest?
No tant, la veritat. I em va agradar molt perquè em feia una mica de por que m'encasellessin. Com a coguionista, ja portava moltes pel·lícules intimistes, de cinema d'autor, i m'agradava molt la idea de provar a fer una història amb més pressupost, amb més mitjans, amb un repartiment com aquest, que mai m'hauria imaginat dirigir. I també era atractiu escriure amb arcs molt més grans, que és una cosa que, com a guionista, em sembla superatractiva i sempre ens posa les dents llargues, perquè tens un munt de temps per explorar un personatge, li poden passar més coses i pot evolucionar moltíssim.
Parles del repartiment... Vas intervenir a l'hora d'escollir les actrius o ja venien de la mà del projecte?
La veritat és que quan vaig entrar en el projecte vaig pensar que jo venia d'un món on sempre s'escolta moltíssim la veu de l'autor. És el més important, i tothom en fa cas. I pensava que ara em ficava en un altre món en el qual potser això no seria així. I no passava res, m'havia d'adaptar. Però després em vaig trobar tenint molta llibertat creativa, tant amb en José Manuel Lorenzo com amb Disney. Pel que fa al repartiment, el projecte ja movia una sèrie de noms i no m'hi vaig oposar a cap, perquè totes són actrius boníssimes. On he de signar? I després, ja treballant amb elles, totes s'hi van llençar de cap i amb moltes ganes. I de fet estan defensant la sèrie a tot arreu. La veritat és que hem fet molta pinya.
Com a coguionista, ja portava moltes pel·lícules intimistes, de cinema d'autor i m'agradava molt la idea de provar a fer una història amb més pressupost, amb més mitjans, amb un repartiment com aquest, que mai m'hauria imaginat dirigir
Venint del cinema que vens, fent-te teu un material aliè i entrant dins del món d'una sèrie d'una plataforma com Disney+, com es fa per deixar petjada d'autor?
Jo mai penso des d'aquesta perspectiva. Crec que la petjada, si tu vas prenent decisions creatives, ja hi és. Tampoc em sembla gaire important deixar la petjada, però sí el fet de tenir una mirada pròpia sobre el material que treballes, i que aquesta mirada sigui respectada. Aquí passa que jo he dirigit el projecte des del principi i fins al final, amb ajuda de la Júlia de Paz, que em va salvar la vida. És increïble, la Júlia. Però he portat les regnes de tota la sèrie, i això no passa sovint, perquè normalment hi ha més d'un director repartint-se els episodis. Aquesta implicació acostuma a agradar els intèrprets, i dona coherència, perquè al final tens tots els arcs narratius al cap. Al final, quan hi ha tant de temps, tantes actrius, tants arcs, és molt fàcil que algú es perdi. En aquesta feina tot va de subtileses, de ser rigorós fins a l'últim detall, perquè tot encaixi emocionalment. I que hi hagi un únic director o directora ajuda.
Quan es parla de Las largas sombras, he vist sovint el nom d'un altre thriller de dones, Big Little Lies. L'has vist? Va ser, d'alguna manera, un referent?
L'havia vista. M'agrada la primera temporada, després no m'agrada tant. Molta gent li veu coses en comú, jo no, més enllà del fet de que les protagonistes siguin totes dones i que hi hagi un assassinat. Però és clar, hi ha tants pocs thrillers de dones... N'haurem de fer molts més. Si em preguntes per referents, un podria ser la minisèrie Heridas abiertas, que també és molt diferent, però que, com nosaltres, també dona molta importància a construir aquest ambient de poble petit, aquesta cosa sufocant, la calor, els bitxos... I després, una altra que va ser un gran referent per mi, i que justament és una sèrie de tios, és True Detective, la primera temporada. La Irene Escolar diu molt que el seu personatge tradicionalment seria masculí, i que té alguna cosa del Matthew McConaughey de True Detective. Es tractava de fer amb dones tot allò que tradicionalment es fa amb homes.
No em sembla important deixar la petjada, però sí tenir una mirada pròpia sobre el material que treballes
La sèrie juga constantment amb la idea de com són els personatges i com eren en la seva adolescència: un joc de miralls que mostra com han evolucionat, com s'han transformat. Què veus tu quan recordes a la Clara de 17 anys?
Òndia, a mi aleshores em diuen que ara estaria fent pel·lícules o presentant aquesta sèrie i diria: "Apa, vinga, flipada!". Crec que tinc molta sort, més de la que en aquell moment pensava que arribaria a tenir. I també hi ha una certa innocència, un idealisme que ha anat marxant. Jo sempre he escrit molt i tinc molts diaris personals d'aquella època. I m'agrada llegir-los, i penso: "Quina innocència!". Amb quina intensitat ho vivia tot! Allò no era sostenible (riu).
Acabo preguntant-te per una pel·lícula que vas escriure al costat de l'Elena Martín, i que ha tingut, i segueix tenint, un recorregut i un impacte fora de la norma. Com has viscut el fenomen de Creatura?
Ha estat molt bonic. Per l'Elena encara més, però per a mi també ha estat una pel·lícula molt important, molt terapèutica. Jo ho dic molt, el procés que viu la Mila de la pel·lícula també el vam fer l'Elena i jo. Quan vam començar amb el projecte, teníem algunes escenes clares i idees, però no hi havia trama. Recordo que una d'aquestes escenes, amb la protagonista i el pare, em va incomodar molt, i de sobte vaig tenir clar que aquella sensació era la raó per la qual s'havia d'escriure la pel·lícula. He après moltíssim. Treballant-hi, l'anava veient molt necessària: ens preguntàvem per què no es parla d'això. No hi havia referents per a Creatura. Per exemple, anaves buscant pel·lícules que toquessin el desig sexual a la infància i no n'hi ha. És un tema tabú no sé per què. Escrivíem i ens qüestionàvem si la gent estaria preparada per aquesta història, i hem descobert que el públic sempre va per davant. S'han obert un munt de debats increïbles. I crec que l'Elena ho ha fet tan bé, acompanyant la pel·lícula amb un discurs tan guai... Tinc la sensació que Creatura seguirà viva molt de temps. Crec que es mereix tenir una vida llarga perquè no em sembla que sigui un tema que hagi de passar de moda.