Explica Dani de la Orden que Casa en flames, la seva darrera pel·lícula, nostra el costat més fosc de les famílies, sobretot aquelles coses que normalment no es mencionen, i la part menys tendra i més egoista que tots tenim amb la gent que més ens estimem. El cineasta barceloní inaugurava fa uns dies el BCN Film Fest amb aquesta comèdia dramàtica plena de mentides i mitges veritats, que desperta riures entre uns espectadors que, inevitablement, es veuen reflectits amb allò que succeeix a la pantalla. Haurem d'esperar, però, fins a finals del mes de juny per trobar el film a la cartellera.
I un dels ganxos de Casa en flames és el seu repartiment: Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, José Pérez-Ocaña i Macarena García en són els protagonistes. També ho és l'actriu que us acompanya en aquestes línies: Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974) s'ho ha passat pipa, ens explica, en el rodatge d'una història que “ens ressona a tots, perquè parla de relacions familiars, de la síndrome del niu buit, i de la nostàlgia dels estius de l'infantesa... Sents que, fent camí i anys, aquella sensació se t'escapa, com la sorra entre els dits, i que ja no tornaràs a trobar aquella felicitat. Tot i que no és una pel·li poètica, sí que hi ha de fons aquesta cosa de la infància perduda. La família protagonista era feliç en un moment determinat, tot i que després t'adonis que era una felicitat superficial”, explica.
Escrita per Eduard Sola en base a una idea del propi Dani de la Orden, Casa en flames explica el cap de setmana a una casa de Cadaquès d'una família benestant. Uns dies que destaparan retrets i secrets, i on explotaran uns quants comptes pendents de solucionar. La Segura interpreta la nova parella, i antiga psicòloga, del personatge que interpreta Alberto San Juan, ex marit d'Emma Vilarasau i pare d'Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto.
Deus haver-te trobat molt a gust rodant Casa en flames, perquè té un punt molt teatral...
Sí, moltíssim. El guió està basat en el recorregut emocional dels personatges, i és una pel·lícula molt fonamentada en els actors. Pensa que fèiem preses de quasi vint minuts, cosa que normalment no es fa en cinema, no és gens habitual. El Dani de la Orden ens deia: va, aneu fent... us pixeu? Doncs no tallem, vinga, seguim [riu].
Es gaudeix especialment un tipus de projecte com aquest, tan coral i compartit amb intèrprets tant talentosos?
Totalment. Ha estat un gustasso. Per començar, malauradament no havia coincidit mai amb l'Emma Vilarasau, i estic supercontenta... Per a mi ha estat un regal, tot un descobriment veure com treballa. Ara estem mirant a veure si trobem dates pel teatre, però l'experiència amb l'Emma ha estat un festival de luz y de color. O amb la Maria i amb l'Enric, que tampoc no hi havia treballat mai. Amb l'Alberto sí que havíem fet pel·lícules junts, però sense seqüències compartides. Ha passat allò de que tots teníem moltes ganes de. Tothom ens admiràvem entre nosaltres. I això et posava en una vibració com de festa, de començar amb molt bon peu. Amb moltes ganes de veure com fa això aquest altre actor o actriu. I de flipar veient-los quan la càmera no m'enfocava. Això ens va posar molt les piles.
Repeteixes amb Dani de la Orden.
Sí, és la tercera pel·li que faig amb ell, després de Barcelona, nit d'hivern i de Loco por ella. I aquí és on l'he vist més... molt més present que a les altres. Potser perquè a les altres pel·lícules jo tenia menys paper, o no estava tan... no ho sé, però aquí l'he vist més en la seva salsa, fent moltes més indicacions als actors, no tan preocupat per la trama. Perquè Casa en flames és una pel·lícula d'actors. Ha estat un luxe. Amb alguns moments en els quals et feia improvisar. Moments que de vegades funcionaven i de vegades no, però si més no et donaven una adrenalina gegant. I potser en el muntatge s'ho ha carregat gairebé tot, però segur que hi ha una frase, una mirada, un aire, que venia d'aquestes improvisacions...
No havia coincidit mai amb l'Emma Vilarasau i per a mi ha estat un regal
Fa 20 anys de Mar adentro, la teva segona aparició al cinema. Amb aquestes xifres rodones, ets de mirar enrere i fer balanços?
Mira, ara m'apropo els 50, els faig el mes que ve, i m'està passant que sí que tinc la sensació d'estar aturant-me per mirar una mica enrere. Pensant que el que tinc ara és fruit del camí recorregut, i que, en aquest moment, a l'hora de triar, noto que el temps és cada vegada més valuós, que l'has de tenir més en compte. I llavors vull fer tries interessants per ocupar aquest temps que queda. Desitjant que encara sigui llarg. I també veus que els teus fills es van fent grans, els pares també, i sí que tens la sensació de dir, ara s'ha de ser una mica més assertiva! Josep Pla va escriure allò de que quan un jove entra en un lloc de tapes, demana de tot una mica, i quan ho fa algú més gran ja pregunta per aquell pernil tan bo. I si no en teniu ja vindré un altre dia [riu].
Ets capaç de fer algun tipus de panoràmica d'aquests anys de feina?
Jo n'estic molt satisfeta. Una vegada, el dramaturg i director teatral Javier Daulte em va dir que les nostres carreres es fan molt amb els “no” que dius. I això ho he tingut molt present, tot i que a mi m'ha costat molt de gestionar el saber dir que no. Però reconec que aquells que he dit... estaven molt ben dits! Els “sí” em fan pensar que potser en alguns moments hauria pogut anar una mica més cap a un lloc o cap a un altre. Però crec que, en general, m'he respectat bastant a mi mateixa, i que sovint he acabat fent el què volia fer. I és veritat que de vegades tens aquesta sensació de que la nostra és una feina molt inestable, que no la controles, que estàs a l'expectativa dels projectes que et venen, en el sentit de que potser allò no és el que voldries fer ara mateix. I aquestes coses són les que ara em pesen més. En tot cas, ara sí que tinc clar el què vull fer i sé el què no vull fer. Em sento amb més força com per dir “no” a una feina. I si no en tens una altra... és igual!
Has fet molt més teatre que cinema.
És veritat, malgrat que fer pel·lícules sempre m'ha agradat i m'ha fascinat. Considero que domino més el llenguatge teatral, perquè l'he fet més i sé on està “la càmera” [riu]. El cinema sempre ha estat el germà gran una mica més desconegut. Bé, tots dos són germans grans, perquè per mi val tant un mitjà com l'altre. Però em passava una cosa: que rebia molts bons textos teatrals i no tants bons guions cinematogràfics.
Suposo que tenir el pes que tens en el món de l'escena també ajuda a que rebis més projectes teatrals potents.
Exacte! I també has de pensar que els timings són molt diferents. Jo ja estic tancant coses per la temporada 25-26. I llavors, quan fas teatre, hi ha dos mesos d'assajos, el període de representacions que, tot i que cada vegada és més curt, acostuma a durar entre sis i tretze setmanes, i després fas una gira. Vull dir que si una obra va bé, et pot durar tota una temporada. I el cinema és molt més immediat. Normalment em passa que, si no parlem d'una pel·lícula que és la bomba, fa una mica de respecte fer espai a un possible projecte de cinema que pugui arribar-te d'aquí a un any i escaig.
T'han fet mai males crítiques?
Alguna...
Poques, n'estic segur. Com es conviu amb un reconeixement constantment positiu cap a la teva feina? L'elogi debilita?
Jo intento... crec que em moc en un doble fil: jo soc molt exigent amb mi mateixa, i alhora això m'ajuda a anar una mica a la meva, i no estar gaire pendent d'allò que pensa la gent. Però en canvi potser sí que és veritat que de vegades recullo el comentari general, no tant de la persona en concret que t'ha escrit una crítica, sinó de la gent que et trobes pel carrer. Evidentment, el reconeixement global em fa sentir molt satisfeta, i molt orgullosa de dir que el mèrit no només és meu. També depèn de la gent a la que m'he trobat treballant i amb la qual he compartit una trajectòria, com l'Oriol Broggi, com el Bruno Oro, com altres companys... o com el Fluren [la seva parella, el músic Florenci Ferrer], que està allà sostenint moltes coses de la família quan jo no hi soc. Però reconec que sí que és veritat que alguna vegada m'ha molestat a mi mateixa, quan et diuen que tot ho fas bé. Doncs no tot ho faig bé! [exclama]. Jo soc molt autocrítica amb la vida personal, també.
Convido a totes les dones, tinguin l'edat que tinguin, que generin projectes que ens retratin, que parlin de nosaltres
Com que ja tens molt clar el que sí i el que no... què és el que sí?
Quan em truca el meu representant amb un projecte, sempre li pregunto: és per fer El cuento de la criada? No? Val... [riu] El que sí vull és qualitat. Tinc moltes ganes de bons guions de cine, bons textos teatrals, en els quals pugui explotar a tope el personatge femení.
En aquest sentit, has guanyat tres premis Gaudí, el darrer enguany amb Creatura. Què ha significat participar en un projecte tan femení com aquest?
Mira, ha significat tota aquesta visibilitat i tota aquesta reafirmació que necessitem. Hem d'arrencar projectes. En aquell moment de rodar Creatura, jo mateixa, amb d'altres companyes, també estava arrencant l'obra teatral La trena. Un text que també parla de nosaltres. I ara convido a totes les dones, tinguin l'edat que tinguin, les grans també, que generin projectes que ens retratin, que parlin de nosaltres. Perquè ho hem de fer, perquè ens n'hem d'assabentar tots una mica. I Creatura n'és un gran exemple.