Clàudia Pagès Rabal (1990) és artista visual i acaba de publicar la seva primera novel·la de ficció, Més de dues aigües. De llibres, ja n’havia escrit. Com Her hair (2020) publicat per l’editorial Onomatopee, obra vinculada a una de les seves múltiples exposicions. Ens hem trobat a La Setmana del Llibre en Català. El primer que li he demanat és si el llibre té res a veure amb Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter: el principal conflicte del llibre és la tensió política per l’aigua. Això es barreja amb la plasticitat amb la qual descriu el paisatge i els personatges. Pagès diu que en tota creació artística primer hi ha la paraula, també amb l’art visual, i afirma que està envoltada sempre de llibres.
Més de dues aigües pot remetre a moltes coses.
A la portada hi ha un aqüífer, i a la novel·la hi ha una bassa buida: l’aigua s’acumula entre la pissarra en llocs entre el visible i no visible.
L’estil de la novel·la és singular.
He escrit capítols molt plàstics. Hi ha figures del llenguatge. Inclús hi ha molta percepció de darrere els ulls, que en dic jo. En la preconcepció de la vista. Però per fer una novel·la em feia falta un eix narratiu. I per això calien unes pintades contra l’alcalde, la pallissa, que hi hagués un mur... Calia anar col·locant verbs respecte a la imatge i així he construït un ball en el llenguatge. Com a artista visual, per a les performances el text és primordial però amb l’objectiu de recitar-se. I el més important aquí era no tornar-lo objecte. És a dir, no materialitzar-lo ni encarnar-lo.
Com a artista visual, per a les performances el text és primordial però amb l’objectiu de recitar-se. I el més important aquí era no tornar-lo objecte. És a dir, no materialitzar-lo ni encarnar-lo
Hi ha diverses veus.
La veu de la protagonista em donava moltes possibilitats. Tot li venia a sobre. En un moment vaig voler trencar aquesta veu, i aturo la novel·la amb una veu, una de les noies del Carme, que narra l’abús central i molt gris. Crea una altra subjectivitat. A partir d’aquí, vaig voler donar veu a personatges que apareixien en la narració. “Hem d’estar en el bon costat de la història”, és una frase asfixiant que em sembla molt interessant per destruir-la. Per què la dreta també se la fa seva. És a dir, políticament, volia defensar la individualitat dels individus.
I com és que has saltat a la novel·la? Si ja t’ho permetia fer-ho l’art visual?
Jo he escrit relats curts i els he imprès i els he posat dins de llibres, a les meves exposicions. Els catàlegs de les exposicions són sempre relats. Fins ara tot semblava una dicotomia, escrivia però per a un cert públic en el qual hi havia massa teoria i pensament. Em volia desfer de tot allò i jugar amb la ficció. No em calia una peça visual, volia que el llibre tingués autonomia.
Hi ha alguna cosa més en el conflicte polític amb l’aigua.
Jo soc de Capellades i això ho he viscut. Una bassa que es volia omplir artificialment. D’això fa molts anys, però ho prenc com a lloc de conflicte. Em sembla una cosa molt actual. I crec que és una arma de guerra, l’aigua. El primer que ha fet Israel a Gaza ha sigut destrossar tots els aqüífers, i fa anys que segueixo l’escalada de l’ocupació i el genocidi. I en el fons tothom en formen part. A la novel·la, però, no hi ha bons ni dolents. Hi ha els regants, hi ha l’ajuntament…
En el teatre, potser en el cinema aquesta idea de crisi és més evident. La relació del text i la imatge.
Sí, i amb la literatura comparteixen narració. I les arts visuals no tenen narració i per això a la gent els hi costa. Però no és veritat, realment. El que no pots fer és posar-hi un relat i resolució. En el fons és el que feia Joan Brossa.
On t’has format?
Vaig estudiar Belles Arts aquí, a Barcelona. M’he format a llocs molt diversos, allà on he fet residències. Ara estic exposant a la Biennal Manifesta 15. També he exposat a diversos llocs: al MACBA, a la Joan Miró. També tinc vincles amb Barcelona. Tinc aquí a Barcelona un seminari de lectura, fins ara ho feia a Holanda. M’he ajuntat amb músics i amb gent del camp visual. No tinc massa amics del món de la literatura i del teatre. Si hagués sigut més híbrida segurament hi hauria entrat més. A la Caldera on hi he exposat també, i és un lloc que permet la hibridació d’artistes.
I de lectures?
Sarah Schulman, la típica novel·la de Nova York; Rita Indiana, de la qual Papi em va agradar molt; Aurora Venturiri, novel·lista argentina. De filòsofs llegeixo molt Deleuze i Spinoza.
Aquí l’art i la literatura no estan massa mesclades. És a dir, en qualsevol altre lloc d’Europa sí, veus un artista de cinema fent una residència al costat d’un artista visual o un músic. Aquí tot està molt territorialitzat
Creus que hi ha una separació?
Aquí l’art i la literatura no estan massa mesclades. És a dir, en qualsevol altre lloc d’Europa sí, veus un artista de cinema fent una residència al costat d’un artista visual o un músic. Aquí tot està molt territorialitzat.
Trobes a faltar més espais?
No, n’hi ha molts. La Sala d’Art Jove, Hangar, La Capella, Can Felipa. Potser s’han d’obrir més.
I en què treballes?
Ara treballo amb els castells de la marca hispànica per a una exposició a Londres. Estic treballant primer amb el text. Però a partir d’aquí se’n farà una coreografia.