La directora de cinema Isabel Coixet va expressar diumenge a Segòvia que considera haver pagat al llarg de la seva trajectòria un preu "exagerat" per dir el que pensa, en concret sobre el conflicte independentista català i el seu posicionament a favor de l'unionisme.
Coixet va participar diumenge en la clausura de l'esdeveniment literari Hay Festival a Segòvia l'endemà de rebre el Premi Nacional de Cinematografia 2020 i, durant una conversa amb el periodista i escriptor Jesús Ruiz Mantilla, ha repassat una mica de la seva trajectòria, part de la qual ha estat marcada per la crítica.
Deriva dins de deriva
"Jo he pagat un preu exagerat per dir el que penso", ha opinat la directora catalana, en una referència velada al conflicte català independentista, que el seu interlocutor ha acabat per anomenar expressament. Sense voler entrar en una anàlisi més profunda del tema, Coixet s'ha limitat a opinar que "el món és un vaixell que va a la deriva total". "Europa va a la deriva, Espanya és una altra deriva i a sobre, dins d'Espanya, hi ha una altra deriva", ha afegit.
Isabel Coixet en conversa amb Jesús Ruiz Matilla / Efe
Sobre si aquest clima de tensió s'ha vist accentuat amb les xarxes socials, Coixet ha dit que aquestes fan que les persones s'assabentin més de "les coses dolentes".
"Em plantejo que seria bo que tots ho deixéssim, perquè les coses bones que ofereix, com la connexió d'uns amb els altres, estan eclipsades per les coses horribles que porta", ha matisat.
Rara avis
Coixet s'ha definit com una "rara avis" dins del cinema espanyol, "que ha anat sempre bastant per lliure". "Jo no em queixo que no puguem fer reunions de més de deu persones perquè una de quatre ja em sembla excessiva", ha assenyalat.
A l'artista li va arribar l'èxit internacional amb la pel·lícula Mi vida sin mí (2003), basada en un relat curt de l'escriptora nord-americana Nanci Kincaid, que li va valer el primer Goya i va precedir a La vida secreta de las palabras (2005).
Abans d'això havia firmat el llargmetratge Demasiado viejo para morir joven (1988), que, ha recordat durant la xerrada d'avui, va ser destruïda per la crítica en un primer moment.
Sobre el seu estil propi, la directora ha defensat que aquesta actitud és la millor per fer cinema perquè, encara que potser així no s'arribi a un públic massiu, els que sí que ho veuen sovint "connecten" amb el que vol explicar el creador. "No hi ha res més trist que un director que fa una pel·lícula que no el convenç gaire en nom de la comerciabilitat i després no hi va ningú", ha manifestat.
"Grassoneta", ulleres i serrell
La cineasta ha expressat que porta "un estigma important" a l'hora de rebre mals comentaris perquè de petita ja es ficaven molt amb ella, ja que era "grassoneta", tenia ulleres i serrell i era una "rata sàvia", i això "no queia bé".
Potser per això, ha reflexionat la directora, al llarg de la seva vida com a artista, que va començar com "una noia de Barcelona que volia fer cinema per sobre de totes les coses", sempre s'ha mogut "entre una baixa autoestima i un creure, exageradament, que ho podia aconseguir".
Imatge principal: La directora de cinema Isabel Coixet / Efe