El Museu Etnològic i de Cultures del Món ha presentat, en el marc del GREC, La col·lecció. Guinea Equatorial, 1948-1961, un projecte de Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández que reflexiona sobre el fet colonial a partir de l'anàlisi de 4.000 fotografies que l'equip del Museo Etnológico y Colonial (antic nom del Museu de Cultures del Món) va enviar des de la Guinea Espanyola, com a part del seu projecte de recerca sobre les cultures guineanes. Una reflexió crítica que gairebé coincideix en el temps amb una reivindicació de la tasca de Jordi Sabater Pi com a científic colonial que sembla absolutament antitètica. La col·lecció és una acció artística pensada per representar-se al Museu Etnològic de Montjuïc una sola vegada, tot i que no es descarta que pugui escenificar-se d'altres vegades a espais diferents.
Reflexió sobre el colonialisme
Per situar al públic que participa a La col·lecció, se'l fa passar a una sala on se l'ambienta en la realitat colonial, mitjançant el visionat de fragments dels vídeos de propaganda colonial d'Hermic Films i la lectura de reproduccions de la revista missional dels claretians La Guinea Española. A continuació, els visitants passen per un photocall, on seran fotografiats en les posicions i condicions en què eren fotografiats els guineans pels etnògrafs colonials. L'acte principal de la performance és la reproducció en pantalles d'algunes fotos colonials, mentre una coreografia en viu representa algunes de les escenes fotografiades. Paral·lelament, una veu en off interpreta, tot representant la veu dels colonitzats, com van viure el fet de ser retratats pels científics colonials. Després d'una àmplia revisió de l'arxiu colonial, de més d'una hora, l'espectacle es conclou amb una projecció de les imatges dels espectadors enregistrades al photocall, que posen en evidència l'arbitrarietat i violència de la imatge colonial en posar l'espectador en el punt de mira de l'etnografia colonial.
La nostra ciència colonial
L'Estat espanyol al segle XX no va gaudir d'una ciència colonial tan desenvolupada com França, la Gran Bretanya o Bèlgica. Les petites dimensions de l'imperi africà d'Espanya no justificaven estructures d'estudis com les existents a d'altres països. Però malgrat tot, la ciència colonial espanyola va revestir la mateixa brutalitat que tenia la ciència colonial a d'altres països, com s'ha pogut darrerament amb els estudis sobre la medicina colonial (com un de molt recent sobre la leproseria de Mikomeseng). Fins i tot es van publicar estudis obertament racistes com Capacidad mental del negro, de Vicente Beato y Ramón Villarino (1944). De fet, durant el franquisme els estudis colonials van dependre, bàsicament, de l'Instituto de Estudios Africanos (IDEA), una institució que tot i dependre del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), va col·laborar estretament amb l'administració, sempre va ser dirigida per militars i va ser incapaç d'assolir els estàndards científics d'altres països europeus. Els estudis colonials van tenir un impacte molt fort en l'antropologia espanyola, i van ser determinants per a la producció d'obres clau com els Estudios saharianos de Julio Caro Baroja. L'antropologia, que s'havia vist molt tocada per l'exili de destacats intel·lectuals després de la guerra, va trobar un camp d'experimentació a les antigues colònies. De fet, només recuperaria impuls amb el retorn de Claudi Esteva Fabregat, exiliat i format en antropologia a Mèxic. Esteva, que en teoria era aliè als plantejaments de la ciència colonial franquista, també va col·laborar amb les investigacions del Museu Etnològic, en un projecte per valorar la receptivitat de les poblacions locals cap al Pla de Desenvolupament econòmic guineà. El Museu Etnològic i Colonial va començar les seves recerques als territoris colonials espanyols: Guinea i el Marroc. Però ben aviat va buscar nous horitzons (per arreu del món) i no va funcionar mai com una institució pròpiament colonial, tot i que en les seves recerques va col·laborar amb les autoritats colonials.
El tàndem Sabater - Panyella
August Panyella es va formar com a prehistoriador i va començar a treballar al Museu Arqueològic. El 1948 va viatjar a la Guinea amb una expedició de l'IDEA, dirigida per l'antropòleg físic Santiago Alcobé, que ha estat acusat de crear una ciència amb un cert biaix racista. En retornar, Panyella va aconseguir el suport de l'etnòleg Tomàs Carreras i Artau, que era ponent de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona, per a la creació del Museu Etnològic i Colonial, del que seria nomenat director, càrrec que mantindria durant 40 anys. Va potenciar els estudis, tant d'etnografia catalana com de societats "exòtiques" o "primitives" i va promoure moltes investigacions a països llunyans per tal de recollir "objectes etnogràfics" que s'incorporarien a la col·lecció del museu (hi ha debats sobre la recol·lecció d'aquestes peces, i fins i tot sobre el mateix concepte d'objecte etnogràfic). Va ser autor d'un best-seller, Las razas humanas, un llibre en què feia la descripció de diverses cultures "exòtiques" (entre elles, els fang de l'Àfrica Central). Panyella participaria en diverses expedicions a diferents parts del món. Però per obtenir objectes de la Guinea, i per facilitar l'estada de les missions etnogràfiques va reclutar a Jordi Sabater Pi. Aquest era un home autodidacta, però amb una gran curiositat per l'etnografia i per l'etologia. Treballava a una plantació al nord-est del país, però es movia molt bé entre la població local i podia col·laborar amb els estudis i amb la recol·lecció d'objectes per al Museu Etnològic. A Guinea es va crear una petita base a Bindung, des d'on Sabater hauria de dur a terme la seva tasca (tot i que en realitat no hi havia pressupost per a una estació permanent a la zona, per la qual cosa va haver-hi problemes de continuïtat). Sabater, paral·lelament, es dedicaria a recollir animals vius per encàrrec del Zoo de Barcelona i seria famós per haver dut a la capital catalana el Floquet de Neu. Sabater escriuria diversos articles etnogràfics, però no arribaria a ser tan bo en l'antropologia com en l'etologia (especialment, en l'estudi dels primats).
Escultura d'un reliquiari (bieri) dels fang del Museu Etnològic. Foto: Dorieo.
L'agressió fotogràfica
En els darrers temps han proliferat els estudis sobre el paper de la fotografia colonial. No hi ha cap dubte que la fotografia va ser usada com una eina de domini colonial. Durant el període colonial, bona part de les càmeres estaven en mans dels colonitzadors. I els colonitzadors van tenir la capacitat de coaccionar als africans per fer-los les fotografies que volien i com volien (sabem pels diaris que a les expedicions del Museu Etnològic a la Guinea, els antropòlegs anaven acompanyats d'administradors colonials, el que evidentment suposava una coacció para la població local). Algunes d'aquestes fotografies serien usades per denigrar les poblacions africanes. Els antropòlegs colonials es van atorgar el dret de fotografiar a la gent colonitzada que volien: a les seves feines, al camp, a les seves cases... Els retratats sovint no tenien possibilitat de queixar-se. A més a més, la fotografia va ser utilitzada, en el camp de l'antropologia física, per tal d'ajudar a la categorització de poblacions amb la finalitat racista d'establir una jerarquia racial. Algunes de les fotografies realitzades en les missions del Museu Etnològic clarament anaven destinades a aquesta classificació racista de la humanitat.
Pensar pels altres
La fotografia etnogràfica colonial podia suposar una agressió als colonitzats, i el que fa La col·lecció és posar veu a aquests. El problema és que a aquesta acció artística es fa una interpretació dels sentiments dels colonitzats basada, bàsicament, en suposicions del que implicava la fotografia colonial i de com la vivien els retratats. En primer lloc, es nega qualsevol possibilitat que els colonitzats busquessin la fotografia i es considera qualsevol fotografia colonial com una degradació de l'individu. Això contrasta amb els relats de viatgers que van passar per la Guinea en aquest període, que expliquen que els guineans sovint demanaven insistentment ser fotografiats. Com que als poblats la gent no tenia càmeres fotogràfiques volien la imatge com una forma de deixar constància de la seva existència, com ho feien també els guineans de la ciutat que tenia accés a fotògrafs (com Herminio o Augusto). De fet, a moltes fotografies de La col·lecció els guineans hi apareixen molt ben vestits, amb una posició molt digne. És clar que han volgut donar una determinada imatge de sí mateixos i que no consideren que aquesta fotografia els estigui degradant. Els guineans a vegades posen davant el fotògraf, i posen com volen perquè ho consideren trascendent. La veu en off, en un cas, afirma que el fotògraf, quan troba un grup, fa posar davant l'home i deixa la dona i els nens en una posició secundària. Això és presuposar, ingènuament, que no hi ha masclisme a les societats africanes, i que els homes africans no volen ser representats en una posició preponderant. Per altra banda, és cert que, a vegades, els europeus instaven a les africanes a ballar amb els pits al aire per fotografiar balls "autèntics", quan ja era habitual que ballessin vestides o amb sostenidors (una completa paradoxa en ple franquisme, perquè mentrestant els missioners van aconseguir que es prohibissin alguns balls tradicionals per considerar que tenien un contingut massa sexual). Ara bé, també és cert que les poblacions locals cobraven per fer aquests balls "especials", i que si els europeus no pagaven, no ballaven com ells volien. I això demostra que els africans sí que tenien certa capacitat de negociació.
Fotos i fotos
La col·lecció fa una interpretació terriblement homogènia de les fotografies, tot partint del fet que una fotografia realitzada en un context colonial és equivalent a una altra. En realitat, les mateixes imatges mostrades al públic ho desmenteixen. Hi ha, per exemple, una fotografia d'un ritual de bwiti, una religió sincrètica que era absolutament prohibida per les autoritats colonials espanyoles (amb penes de presó per als participants als rituals). Que els fotògrafs poguessin prendre aquestes imatges demostra una relació de confiança entre els participants al culte i els etnògrafs (i un distanciament entre els antropòlegs i les autoritats colonials). Sense una bona relació amb els banji, els iniciats al bwiti, hauria estat impossible la presa d'aquestes imatges. Possiblement, aquesta imatge només va ser possible gràcies a la col·laboració en les expedicions de Jordi Sabater i Pi. Aquest era a Guinea com a colon, però era un colon excepcional, que s'interrelacionava molt amb la població de la zona. Per començar, parlava la llengua fang, que molt pocs espanyols parlaven. No he conegut guineans que haguessin treballat amb Sabater i Pi, però sí que he tingut relació amb alguns dels seus descendents, i tots coincidien en què Sabater i Pi va gaudir de l'apreci de la gent de la zona, perquè els fang percebien molt positivament que algú s'interessés per la seva cultura i la posés en valor (el que ens obliga a replantejar el paper de l'antropologia per a les poblacions colonials). De la mateixa forma, a La col·lecció s'estigmatitza que el fotògraf colonial retratés un tocador d'mvet (un recitador d'epopeies tradicionals). En realitat, aquests artistes eren (i són) autèntiques estrelles a la societat fang. No hi ha res més normal que fotografiar a aquesta barreja de músics, còmics, poetes... De fet, mentre que alguns colons menyspreava aquest tipus de creadors, l'etnografia colonial va reclamar el seu paper de veritables artistes, al nivell dels artistes occidentals (per exemple, a través dels estudis de González Echegaray i d'Iñigo de Aranzadi).
La lectura dels colonitzats
De forma un tant ingènua La col·lecció intenta contrastar les fotografies colonials, també, amb els comentaris d'un grup de guineanes que visualitzen les imatges preses a les expedicions del Museu Etnològic. El presupòsit és que els guineans tindran una visió anticolonial que no tenen els europeus. I això és només parcialment cert. Perquè els guineans actuals no estan lliures del pensament colonial. De fet, alguns dels comentaris dels guineans que visionen les fotografies colonials de membres d'altres grups ètnics denoten uns estereotips ètnics obvis, que en canvi no es detecta a les cartes creuades entre Sabater i Pi i August Panyella.
La ignomínia
El projecte La col·lecció no només pren la veu dels colonitzats, sinó que en certa mesura pren la veu dels colonitzadors. Un dels darrers comentaris de la veu en off, quan l'espectacle és a punt de tancar-se, afirma que el fotògraf ha volgut retratar un guineà junt a un goril·la perquè els equipara. En realitat, aquesta és una afirmació completament gratuïta. Jordi Sabater Pi, tot i ser algú molt preocupat pels primats, sempre va ser molt crític amb els etòlegs que menyspreaven els africans i només estimaven els simis. En un dels fragments dels diaris es deixa entreveure que Sabater Pi era crític amb l'acció colonial espanyola (fa una contundent declaració contra Basilio Olaechea, l'administrador colonial d'Ebibeyín). També sabem que August Panyella mai va compartir el racisme colonial, tot i que cap dels dos s'hauria desmarcat obertament de les posicions colonials (cal recordar, també, que estaven a un Estat dictatorial com l'Espanya franquista). Potser haurien pecat per omissió, per no desmarcar-se prou de les directrius del govern colonial o per no enfrontar-se a elles, però no hi ha cap evidència que aquests etnòlegs menyspreessin els africans. Més aviat al contrari.
Posada en valor
Fa un parell d'anys, l'exposició Ikunde, a la seu del carrer Montcada del Museu Etnològic i de Cultures del Món, mostrava un munt de caixes de materials recollits a les expedicions organitzades pel Museu Etnològic a la Guinea. Moltes d'elles havien passat dècades sense ser obertes. Evidentment, no havien estat catalogades ni analitzades. Ara, el Museu Etnològic i de Cultures del Món ha començat la tasca d'anàlisi d'aquests materials, tot centrant-se en les fotografies, i també com a complement en els diaris de camp. Això és una magnífica notícia. Però ja seria hora que hi hagués un anàlisi en profunditat d'aquests, i de molts altres materials fins ara ocults, que ens servissin per afrontar la història de l'antropologia colonial, que realment cal. Seria del màxim interés veure tots els materials que es van recopilar, saber amb quin criteri es recollien (quines instruccions es donaven), comprovar què es buscava amb aquests materials, esbrinar quina utilitat va tenir... Això podria ajudar-nos, no només per reconstruir la història de l'Antropologia a Catalunya, sinó, sobretot, per veure la relació que vam establir des de Catalunya amb els colonitzats i quin llegat n'ha quedat, de tot plegat.