No soc seguidora del futbol. La veritat és que el que passi entre les quatre bandes del camp de joc m'importa un rave. Jo em vaig quedar en l'època en què Pep Guardiola i José Mourinho es llançaven dards enverinats en directe en la que va ser la telenovel·la més picaresca de la nostra història moderna; al meu cap Messi segueix al Barça i Puyol segueix sent el nostre capità sense necessitat de tuitar estupideses. Ja no segueixo el futbol perquè no em diu res i perquè cada vegada m'interessa menys entendre'l: les seves estructures barroques, el seu complex de superioritat, els seus polèmics fitxatges i els seus escàndols de blanqueig, els seus sous insultants, les seves tasques de titola, les seves contradiccions i els seus posturejos i les seves actituds primitives i el seu classisme extrem. Soc feliç que les dones futbolistes ja no siguin un bitxo raro, però no em motiva que del futbol el que menys importi sigui el futbol. Diu molt que fins i tot els pares de les estrelles venguin els seus fills per un trosset de pastís i es quedin tan amples.

Crec que hi ha poques coses que fotin més en aquesta vida que adonar-se que ens estan prenent el pèl, i quan parlem d’una cosa tan visceral com el futbol, la raó normalment és l’últim que s’imposa. A això se li ha de sumar que ens van crear amb memòria limitada, amb capacitat de retenció justa i amb un disc dur preparat per al reinici selectiu per ser més manejables, i obviem el que ens trenca els esquemes o bé per sobresaturació de dades o bé per pura defensa emocional. És un dels grans assoliments dels que lideren el cotarro: aconseguir que els curreles ens sentim més orgullosos del que oblidem que del que sabem, perquè per què indagar massa en un passat que no ens porta més que disgustos. Potser el secret de l'èxit del submon futboler és precisament saber driblar amb mestria les causes alienes: que el que passi fora del camp, fora del camp es quedi.

Em remeto al dia en què Karim Benzema va pujar al faristol per recollir la Pilota d'Or mentre el món sencer l'aplaudia. Fins aquí res inusual, tot freqüent en aquests casos: un és guardonat per la seva trajectòria professional, la gent el victoreja, es fan titulars heroics, tot segueix el seu curs. Ha de ser l'hòstia observar els plebeus des de dalt del pòdium i saludar-los com si fossis millor que ells només perquè alguns han considerat que ho ets. Ha de ser la rehòstia recollir el premi individual més cotitzat de l'esport sabent que ets un perill públic amb diverses sentències en ferm però que qui t'hauria d'estar perseguint, t'està votant. Això sí que és marcar un gol per tot l'escaire al maleït sistema: simplement el penal de la teva vida.

Es veu que uns 180 periodistes esportius presumptament compromesos amb la veritat de tot el món són els encarregats d'escollir els guanyadors. I abans de ficar la papereta al sobre sabien de sobres el currículum obscè del futbolista. Relacionat amb una trama de tràfic de drogues i blanqueig de capitals. Imputat en un cas de proxenetisme amb una menor i finalment absolt després d'un enregistrament una mica dubtós en el qual la menor prostituïda negava que haguessin mantingut relacions. Multat el juny del 2011 per participar en curses il·legals al centre d'Eivissa. Condemnat per conducció temerària a vuit mesos de retirada de carnet i amb reincidència. Condemnat a 1 any de presó i a pagar 75.000 euros per extorsionar amb un vídeo sexual el seu excompany de selecció Mathieu Valbuena. Merda, merda i més merda que va obrir les pàgines d'esports de premsa i mitjans estatals en el seu moment, també amb sonat ressò internacional quan el francès va ser apartat de la selecció el 2015 després de veure's embolicat en l'escàndol de l'enregistrament sexual. Merda que la caverna mediàtica madrilenya, d'altra banda, va intentar silenciar més que difondre, segons m'han dit. Si diuen que no estaven al corrent de les seves perversitats, menteixen: són part activa d'aquest maleït mal endèmic en què s'ha convertit el futbol.

Per als periodistes, analitzar i contextualitzar no hauria de ser explicar qui va dissenyar el vestit d'Alèxia, sinó analitzar per què Benzema ha aconseguit el premi individual futbolístic més important del món malgrat tenir un historial delictiu menyspreable

Esclar que l'ètica personal i informativa es té en compte només depenent de qui es miri. Aquell dia Alèxia Putellas també va guanyar la seva Pilota d'Or i allà sí que va interessar fer una radiografia panoràmica determinada. D'ella en van destacar la carrera i els seus èxits, però en paral·lel es va posar en marxa tota la maquinària groga (i masclista) per convertir en notícia la vida privada de la jugadora. Alguns es van fregar els dits amb l'esdeveniment perquè els tornava a posar a ou —com sempre que una dona és notícia per alguna cosa— deixar anar qualsevol apunt de la capitana per pescar clics, sent el premi només un mer afegitó per explotar fins als racons més absurds i inopinables de la seva vida: que si la guapa d'Alèxia, que si aquestes són les reaccions de la seva parella, que si així està superant la lesió. De Karim Benzema, res; només que el just guanyador va homenatjar el seu ídol Tupac Shakur portant un vestit idèntic al que va vestir el raper assassinat a la gala dels American Music Awards de 1996. Però cap menció a uns successos que sí que obren un debat interessant sobre quina classe de moralitat estem disposats a acceptar com a societat. Per als periodistes, analitzar i contextualitzar no hauria de ser explicar qui va dissenyar el vestit d'Alèxia, sinó analitzar per què Benzema ha aconseguit el premi individual futbolístic més important del món malgrat tenir un historial delictiu menyspreable.

Els grans altaveus mediàtics són responsables de col·locar les persones de les quals informen en un lloc concret: no és tant el que algú sigui, sinó com el venguin els poders fàctics que influeixen en l'opinió pública. I ara, simplement, han decidit vendre Benzema com un personatge exemplar. De tota manera, l'as del Reial Madrid va poder ser un paio exemplar i utilitzar aquesta careta de no haver trencat mai un plat per ser un referent honrat, el millor de la nostra pista. Va poder per oportunitats, va poder per recursos i, sobretot, per disposar d'una repercussió que va poder temptejar a cop de voluntat. Va poder ser garant de l'esforç i la col·lectivitat quan va començar a unir l'equip després de la marxa de Cristiano Ronaldo del vestidor blanc, segons m'han explicat, o redimir-se quan el van deixar tornar com a líder a la selecció francesa el 2021. Però al món del futbol continua sense haver-hi espai per a les mitges tintes. O ets el fort, o ets el feble; o mossegues o ets mossegat. Tinc la sensació que, al món del futbol, sempre guanyen els monstres.