A La colònia, la novel·lista irlandesa Audrey Magee il·lustra el quadre de la substitució lingüística i cultural. La història és la d’en Lloyd, un pintor anglès en hores baixes i mancat d’inspiració que l’any 1979 es trasllada a una petita illa irlandesa per reubicar-se artísticament. A l’obra de Magee, publicada per Periscopi amb traducció de Josefina Caball, els vincles íntims novel·lats que l’anglès va establint amb els irlandesos s’intercalen amb el conflicte públic –i violent– que aleshores enfilava les relacions entre ambdues nacions. Ho fa així: un capítol retrata el conflicte latent des del costumisme de l’illa i el següent capítol retrata el terrorisme d’un costat i de l’altre. A l’illa també hi ha JP Masson, un intel·lectual francès de mare algeriana que s’hi està per investigar els patrons lingüístics generacionals de l’irlandès. Mentre que Lloyd es relaciona amb els illencs des del desconeixement absolut de la seva realitat i un marc mental inconscientment imperialista; Masson ho fa des de la voluntat de preservació. Volent “salvar–los”, però, els museïtza. La història transcorre a través de la dissonància d’aquests dos personatges. Tant Masson com Lloyd evidencien que és impossible no mirar-se les cultures alienes des d’aquella que ens és pròpia: la nostra identitat és la perspectiva des d’on ens mirem la resta d’identitats del món. En això, d’entrada, ningú no és mai neutral.
Els protagonistes de La colònia evidencien que és impossible no mirar-se les cultures alienes des d’aquella que ens és pròpia: la nostra identitat és la perspectiva des d’on ens mirem la resta d’identitats del món
Un ressò profètic
La realitat de l’illa és tan crua com el seu clima. La prosa de Magee es recrea en els sentits, s’esmerça en posar mots a la llum, les ombres i les olors i en fer descripcions detallades i fresques –gens feixugues– dels elements del paisatge. Per moments, les pàgines de La colònia esdevenen quadres. Els seus personatges són el ventall d’una representació perfecta de tots els papers assumibles en un context de substitució lingüística i cultural: del resistencialisme conscient al conformisme vençut. En aquest escenari, Lloyd entén l’hostilitat personal que ha de carregar per ser símbol de la repressió amb què els anglesos s’han acarnissat durant segles. El pintor és l’enemic públic, però alguns dels habitants de l’illa, com en James, un noi adolescent, el veuen com una finestra a la llibertat: la nació dominant els promet prosperitat a canvi de deixar de ser irlandesos. La repressió es manifesta en el James a través de l’autoodi, l’avergonyiment i la pulsió de fugir. Per a ell, ser irlandès és ser vas d’una llosa: el dolor de tantes altres generacions abans. El vessant personal del conflicte públic està inevitablement tensada per les contradiccions.
Els seus personatges són el ventall d’una representació perfecta de tots els papers assumibles en un context de substitució lingüística i cultural: del resistencialisme conscient al conformisme vençut
La colònia permet posar-se al cap de qui entén les conseqüències concretes de l’imperialisme de la nació a què pertany per primera vegada. Lloyd, el pintor anglès, descobreix que forma part d’un conflicte ètnic que en la nació minoritzada ho travessa tot: la llengua, la gastronomia, la concepció del temps, la importància de les coses materials, la fe. És el xoc cultural de qui se sent foraster en un indret que, de bon principi, tenia assumit que li pertanyia. La colònia és l’escenari perfecte per submergir-hi el nacionalista no-nacionalista, el que es pensa que els nacionalistes sempre són els altres, i fer-li veure els negatius de la fotografia.
És impossible ser català i no vincular-s’hi emocionalment, no passar cada pàgina amb la incomoditat pesada de saber que, d’aquí a no gaires anys, la fotografia lingüística de La colònia pot ser la nostra
Essent català, l’obra de Magee es llegeix amb un ressò profètic. O amb el dubte, l’angoixa, de si finalment la història de l’irlandès se’ns farà profecia. És impossible ser català i no vincular-s’hi emocionalment, no passar cada pàgina amb la incomoditat pesada de saber que, d’aquí a no gaires anys, la fotografia lingüística de La colònia pot ser la nostra. Es fa molt difícil no llegir els diàlegs en què el pintor anglès apel·la a la llibertat dels seus interlocutors per fer-los parlar en anglès, o a les converses en què alguns dels mateixos habitants de l’illa parlen de l’anglès com la llengua de futur –i es miren a ells mateixos amb condescendència–, i no traslladar-ho al nostre moment. La colònia és un llibre que es llegeix amb vertigen al pit i amb un mantra al cap: en una situació de diglòssia, el bilingüisme és un estadi més de la substitució. Si és cert que, parafrasejant Tolstoi, tots els imperialismes s’assemblen i tots els resistencialismes troben la força en la seva unicitat; Audrey Magee ha trobat el fil i els mots exactes per retratar la unicitat que li és pròpia. M’atreviria a escriure, però, que la seva obra ja és un exercici de memòria històrica.