El més impactant de Cómo cazar a un monstruo és veure com un pederasta condemnat continua fent la seva vida com si res. És pertorbador ser testimoni del seu mig somriure bavós quan fa una videotrucada als seus "amics" menors d'edat (?) o quan fotografia a nens mentre juguen en un centre comercial, tant que hi ha seqüències en les quals resulta insuportable mirar la pantalla. Carles Tamayo aconsegueix ensenyar (i demostrar) l'innominable amb molta cruesa i una escandalosa naturalitat, perquè el monstre sap que està sent gravat en tot moment. Aquest youtuber (i creador de contingut i periodista i narrador incontestable) va topar amb una història impressionant quan Lluís Gros, a qui ell mateix coneixia des de petit, el va trucar perquè fes un reportatge sobre la seva vida i el seu amor pel cinema. El que Gros va ometre en aquesta trucada és que tenia una condemna vigent de 23 anys per abusos sexuals a menors. No va caure (no va voler caure? li era igual?) en què el seu interlocutor ho sabia.
La primera pregunta òbvia és per què aquest senyor no és a la presó si està condemnat. És el que ningú no entén i tampoc Tamayo. I voilà, el documental se li posa en safata. És inversemblant veure la superioritat amb què Gros actua davant de les càmeres malgrat les advertències del streamer, que no para de preguntar-li pels abusos perpetrats, unes acusacions que el pederasta esquiva amb fanfarroneria, sorna i omissió. Sembla que res no va amb ell però gaudeix cridant l'atenció de l'objectiu. Se'ns presenta com un home narcisista, és egòlatra, només pensa en si mateix, però sap que pot emmascarar aquesta faceta d'animal depredador amb l'actitud del iaio simpàtic, entranyable i, a priori, vulnerable. I pertorba encara més intuir que així caçava les seves víctimes.
Increïble la seqüència presumptament casual en el que es troba un d'aquests nens en un bar i aquest l'increpa, en un episodi televisiu desitjat per tot narrador que obre el pas del temps. Allà brilla amb força el periodisme d'investigació que els mitjans tradicionals cada vegada poden permetre's menys. Hi ha encara més casos dels ja jutjats? Per què ningú no ho ha investigat? I per què carai aquest senyor no ha pagat pels seus pecats? La passivitat a la cara de Gros davant la seva víctima, ja un adult, és al·lucinant i il·lustra a la perfecció la impunitat amb què viu. Menja un menú diari, va al supermercat, compra les seves medicines, passeja pel carrer. Continua parlant amb menors, esquiva la justícia, menteix descaradament sense cap remordiment, pretén fer pena tota l'estona. Realment es creu que és innocent, que el pobrissó és ell. I és que si mai no li ha passat res abans, per què ara sí?
[Lluís Gros] realment es creu que és innocent, que el pobrissó és ell; i és que si mai no li ha passat res abans, per què ara sí?
Cómo cazar a un monstruo és sobretot una crítica al sistema a partir d'un sol exemple molt ben construït que denuncia un engranatge estructural. Ratifica amb proves sòlides que els abusos s'amaguen, s'emparen i es protegeixen, perquè si no seria impossible sostenir aquesta xarxa criminal. Confirma que hi ha persones que saben el que passa i permeten que passi, alguns a consciència i amb maldat, altres amagats en la imprudència i la ignorància. És bastant estremidor que fins i tot els pares de Tamayo, que apareixen en un parell de seqüències al principi de la mini sèrie, confessin que eren coneixedors del que es parlava al poble quan el seu fill freqüentava el cinema que dirigia Gros. I vomitiu que siguin religiosos els que amaguin el pederasta mentre fuig dels Mossos d'Esquadra. Això s'ha investigat, per cert? O hem banalitzat la culpabilitat de l'Església en els casos de pederàstia?
Lluís Gros va abusar de molts més nens dels que la justícia sap, és una realitat, i ha hagut de venir un youtuber a avergonyir les autoritats i els negacionistes. Un cop de porta en tota la cara. Tamayo utilitza un format híbrid entre stream i documental convencional que retalla distàncies amb l'espectador i que justifica algunes pràctiques que no faria un periodista tradicional. Hi ha algunes qüestions que igual em generen dubtes deontològics, però narrativament és indiscutible que Cómo cazar a un monstruo és or pur. I que la intenció és boníssima. I si ja de per si tot el que succeeix és surrealista, ho és més si hi ha un clímax final impossible de creure que ve ganes d'aixecar-se i tirar la tele contra el terra. Allà acabes d'entendre el títol del reportatge. I la ràbia no te la treu ningú.