El coronavirus ha col·locat de nou a primera línia de l'actualitat conceptes que fins fa ben poc se'ns feien llunyans i antics. Si la pandèmia va treure-li la pols al terme "confinament", fins aleshores més propi de les pel·lícules catastrofistes de ciència-ficció, la segona onada de la Covid-19 ha fet saltar a la palestra una expressió encara més oblidada: el toc de queda.
Des del passat dissabte, les ciutats amb més habitants de França han restringit la mobilitat a la via pública entre les 20.00h i les 06.00h, per bé que el president francès, Emmanuel Macron, va referir-se a aquesta mesura fent servir l'expressió genuïna francesa 'couvre-feu', que té l'origen a l'edat mitjana, quan davant els incendis poc controlats es feia una crida ciutadana a restar a casa durant les hores nocturnes per tal de no apropar-se al foc. L'expressió francesa va provocar que a Itàlia avui es conegui la restricció de la lliure mobilitat ciutadana com a 'coprifuoco', de la mateixa forma que als països anglosaxons es fa servir el terme 'curfew', que etimològicament és un manlleu de 'couvre-feu'. Per quina raó, doncs, a casa nostra no en diem "cobrefoc" dels tocs de queda?
Emmanuel Macron, el President de França, en la roda de premsa on va anunciar el toc de queda a les principals ciutats del país. (EFE)
Un toc de campana: el senyal d'alerta
El terme "cobrefoc" s'ha trobat en actes notarials, sermons i cartes del segle XV i XVI, en documents sobretot provinents de les viles de l'actual Catalunya del Nord, i fins i tot veiem el terme a principis del segle XX: tant a la premsa, com per exemple La Veu de Catalunya, com en un poema de Josep Carner titulat "Desfici", on l'autor de La paraula en el vent fa servir el mot per escriure el seu estat d'ànim inquiet, durant la nit: "Àvid corcó que no hi eres de dia,/ el cobrefoc t'ha donat gosadia" com fet s. El cert, però, és que popularment sempre s'havia emprat "el seny del lladre" per referir-se a la reclusió obligatòria a casa durant les hores nocturnes, com mostra una acta de la Cort de justícia del Regne de València datada de 1280 on llegim "lo seny ladre", per bé que als documents antics també hi trobem variants com "hora del seny", "hora del seny del lladre" o "seny del foc". D'on neix, però això de "seny del lladre"?
A l'Edat Mitjana, sobretot després que Sant Benet adoptés la campana i l'anomenés 'signum' per marcar les hores de la seva regla benedictina, els tocs de cada campanar van passar-se a conèixer també com a "senyals", d'on deriva el vocable "seny". D'aquesta forma, "el seny del lladre" era el toc de campana que es feia al vespre, just abans de l'hora de sopar: a partir d'aquell toc, s'alertava a la població que tothom havia de restar a casa, i que qualsevol transeünt que fos vist pel carrer seria considerat un lladre o un bergant, i en conseqüència seria detingut.
Un fragment del número 40 de La Veu de Catalunya, el 14 de maig de 1930, on hi apareix el terme cobrefoc. (ARCA)
Més endavant, amb l'ocupació espanyola del Principat l'any 1714 i la successió de revoltes, aixecaments, bullangues i guerres durant els últims tres segles, l'aplicació del 'toque de queda', on el terme 'queda' etimològicament deriva del llatí 'quietus', va guanyar-li la partida a "seny del lladre" com a expressió per a manifestar l'obligatorietat de restar en quietud ben entrada la nit, fins al punt que la normativa del DIEC recull l'expressió i l'accepta correctament en català.
Per bé que el govern de la Generalitat afirma no haver-se plantejat de moment l'aplicació del toc de queda per contenir el virus, seria curiós que, en cas que la població de Catalunya s'hagués de tancar a casa entre el vespre i el primer cant del gall, es recuperés l'expressió genuïna en català per a referir-se al toc de queda. Al capdavall, potser la llengua és una de les poques coses immunes al terrorífic poder invisible però letal del coronavirus.