Comencem parlant clar. Si estàs llegint això deu voler dir que el titular t'ha semblat interessant, que en més d'una ocasió tu també has perdut la mesura amb l'alcohol i que, per tant, vols conèixer la manera d'aconseguir evitar que els efectes d'una nit etílicament apoteòsica s'hagin de mesurar amb l'escala de Richter. Doncs bé, estàs llegint el text adient, ja que hi ha dues maneres molt senzilles per no haver de dir mai més que tens ressaca. La primera, la correcta, és tan fàcil de dir com difícil de fer: senzillament, beure amb moderació. Certament, com que aquesta primera opció és massa sovint difícil de complir, sempre queda apostar per la segona, tramposa com el titular d'aquest article i basada a enterrar la paraula ressaca del teu vocabulari personal. No perquè decideixis abraçar feroçment l'abstinència, però, sinó per decidir abraçar el terme genuïnament català per referir-se al malestar general provocat per una ingesta desenfrenada d'alcohol: caparra.
Mal de cap, mala cara i ulleres d'ós panda són símptomes de la caparra. Aquí, un noi de Granollers després de beure's masses gintonics. (Prince Patel)
Quan el beure no deixa viure
“Hi ha un funeral dins el mirall i s’ha aturat davant la teva cara”, va escriure Leonard Cohen al rentar-se la cara l’endemà d’haver begut prou whisky com per fer augmentar el PIB per càpita de mitja Escòcia. Si l'alcohol i les borratxeres han fet córrer respectats rius de tinta des que el món és món i la poesia és poesia, la caparra també ha esdevingut un tema literari, això sí, tan ínfim i modest en la història de l'art com el consum d'aigua natural en una festa a Luz de Gas amb Joel Joan i Joan Laporta d'amfitrions. En un cèlebre vers d'Inici de càstig al fetge, del grup berguedà Brams, el gran Francesc Ribera "Titot" afirmava que llevar-se ressacós el feia sentir "com si tingués a dins un niu de ratolins que amb abrics de pell d'eriçó ballessin ska". Sens dubte, qualsevol mortal que hagi begut la barreja de moscatell i anís o el mau-mau de vermut negre i gasosa en alguna nit de Patum sap que, malauradament, obrir els ulls l'endemà al matí és sentir-se protagonista d'un terratrèmol permanent, amb ratolins o sense, com si la vida fos conseqüència d'una devastació suprema o d'un tsunami. Precisament d'aquí deriva l'origen el terme 'ressaca', un castellanisme que fa anys i panys vam acceptar normativament en català -com també vam acceptar 'fatxada' per façana, 'desvelar' per revelar o 'bragues' per calces- i que es remet etimològicament al moviment de les onades en retirar-se de la riba del mar.
Després d'haver-s'ho begut tot, fins i tot l'aigua dels gerrors, un percep certament aquell garbuix d'escuma blanca, aquell anar i venir agressiu de l'aigua i aquella taca damunt la sorra del que va ser i ja no és, com un record maleït o un penediment tan propi del nàufrag que perd de vista l'horitzó després d'haver naufragat dintre massa copes de vi blanc. Janis Joplin, Mecano o Diana Ross també van posar veu al naufragi del que parlem, plasmant en una cançó allò que tots sabem, dissortadament: el mal beure esgavella el bon viure, per mor del bonvivantisme. Ho sap tothom i és profecia que no hi ha cosa més dolorosa per a qualsevol persona amb el passaport hedonista de la República dels Plaers Senzills que topar amb els perills d'abraonar-se massa al mam i veure, de sobte, com el gran plaer de beure es transforma en un gran patiment: el malestar de l'endemà que tan bé glossa León Benavente a Ayer salí. O fins i tot de l'endemà de l'endemà, ja que fer-se gran és sinònim de parlar amb enyor del Cobi, no saber què significa l'adjectiu semat o matar els divendres a la nit mirant el Món 3/24 del Graset, però sobretot, és sofrir caparres de dos dies. Ressaques de la hòstia, vulgarment parlant. És a dir, caparrasses, paraula encara viva a l'Empordà i que com a bon augmentatiu que és de 'caparra' -que al seu temps és un augmentatiu de 'cap'-, té un deix més ressacós, més agressiu i més magnànim.
Una fan del grup Slipknot a qui no li agrada sentir heavy-metal dins el cap l'endemà de beure massa cervesa. (Elyas Pasban)
Té tota la lògica del món, ben mirat, que d'un mal de cap de mil dimonis se'n digui caparra, ja que tots sabem que una bona caparra provoca principalment un malestar físic que neix al cap, però que desgraciadament va molt més enllà de patir una rave techno il·legal entre front i clatell. En aquell estat permanent de soldat ferit en una pel·li de la II Guerra Mundial que l'única cosa que desitja és una mica de morfina per deixar de patir, l'única oportunitat de guarir-se passa per beure tota l'aigua haguda i per haver-hi, menjar vitamina C, fer ús de begudes isotòniques, cuinar alguna cosa amb proteïnes, preparar-se una banyera i, sobretot, reflexionar amb la nostra pròpia veu interior i preguntar-nos, com fa David Carabén a la cançó de Mishima, si volem que aquell sigui l'últim cop que ens llevem sent els protagonistes malferits, penedits i masegats d'un matí amb decorat de plom i vellut. Que sigui l'última ressaca depèn d'aquest article. Que sigui l'última caparra, però, només depèn de tu.