—No et preocupis, no hi podem competir. No podem competir amb Taylor Swift. Menys encara amb un llibre sobre política... —diu Pablo Simón, politòleg, habitual de formats com Al Rojo Vivo i que acaba de publicar Entender la política: Una guía para novatos (Alfaguara, 2023).
—Malauradament... malauradament és que el meu llibre també va sobre Taylor Swift, Pablo —riem els dos, per no plorar, mentre entreveiem la inacabable cua que acumulen Marcos Bueno, podcaster sobre Taylor Swift i Laia López, il·lustradora amb ni més ni menys que 1,2 milions de seguidors a Instagram.
Mentre Marcos li pregunta als joves que es donen cita davant del seu llibre "de quina Era són" —les "Eres" són les etapes per les quals ha passat Swift— aquests mateixos joves recolzen completament el seu cos sobre el meu llibre per apropar-se a l'escriptor i davant de la cridòria generalitzada deixar anar un "Red" (disc de l'americana), i ell respon amb uns cors vermells sobre la dedicatòria. No són ni les sis de la tarda, el meu tour acaba pràcticament de començar. Un cop de realitat.
No plou. M'havia passat la setmana anterior mirant la predicció. No plouria. Paciència Yera... Algun d'aquests joves mira la meva portada, Fenómeno Taylor Swift (Sílex Edicions, 2024). Fins i tot la toca. En Pablo no té tanta sort. Però davant de l'"hola" de Marcos, el meu llibre cau al bagul de les joguines de Toy Story per donar. És plaça Universitat, un dels bullidors de Barcelona per Sant Jordi, el dia del llibre a Catalunya. La diada més important per al sector editorial. He tingut la sort de tenir unes quantes firmes, de sentir-me part de la festa. El xicot d'una amiga de la núvia en un casament. No coneixes ningú, però allà estàs.
El meu dia va començar... Com cada dia. Primer de tot, vaig anar a treballar; els escriptors novells no tenen festa per Sant Jordi. Segon, vaig omplir el tanc de la moto de xofa (no sabia com d'important seria això). Tercer, vaig aprendre les rutes més ràpides entre punt i punt. Quart, em vaig adonar —tard— que tots els carrers estaven tallats. Vaig estar més estona volant entre busos i taxis, esquivant avingudes principals, a la policia, els semàfors, els vianants... a tothom per a, tot i així, arribar vint minuts tard a cada parada. Sant Jordi és una marató. Una marató per a persones que s'han passat mesos assegudes davant d'una pantalla sense fer esport, escrivint. Sant Jordi és perillós. És una selecció natural: hi són els que firmen en pocs llocs i molt (i els porten als llocs) i els que firmem en molts llocs a risc de no arribar.
La pregunta que més he respost és com arribaria d'un lloc a l'altre si totes les hores encavalcaven. No estava previst que passés. Clar, vaig arribar tard sempre. Afortunadament, els llibreters són uns estupendos, tenen més trets disparats que Luis Zahera a Entrevías. Hi són per tot i, a més, amb l'ajuda de les distribuïdores i els editors (el meu, Toni Castarnado, em va acompanyar a totes bandes!), munten taules per als escriptors desconeguts com jo.
Primer de tot, vaig anar a treballar; els escriptors novells no tenen festa per Sant Jordi
En el meu cas, tot va començar a passeig de Gràcia, sense treva. Van escriure el meu nom com ho feia la meva àvia, "Yerai", però em van vestir una taula ampla, amb un tul negre, en la que em vaig sentir Jesús Gil llançant un pòquer i jugant-se les claus d'una mansió. Era la part alta del passeig, però tot i així, moltíssimes de les persones que es paraven davant del llibre ho feien parlant en anglès, bramant un "Taylor Swift!" tan sonor, tan sorprès... Com si aquí no hagués arribat el tsunami. Li feien fotos al llibre, el potinejaven, em somreien i em preguntaven el preu. El preu? Un autor desconegut i un llibreter són més o menys el mateix per al públic general.
—És sobre Taylor Swift!? —crida, mentre mira als seus amics. Va amb ulleres de sol negres, gorra i un cartell al front de no saber que a Barcelona aquell dia hi ha festa major del llibre.
—Sí, d'on sou?
—Xina.
—Enteneu el castellà?
—No.
—Bé... Hi ha fotos al llibre —trec la meva vena més comercial.
—Me l'emporto. Me'l pots firmar?
—Yes —tanquem la transacció en el meu anglès macarrònic.
Una de les meves primeres vendes va ser algú que difícilment llegiria mai el llibre. La gent va passant, mira, somriu. Li fa fotos al llibre. Somric rere la foto. "Taylor!". És sorprenent la quantitat de persones que no treballen un dimarts a mig matí. O que han aconseguit festa. Passeig de Gràcia és un formiguer. És l'imperant en els últims anys: la superilla literària com a model d'èxit d'un Sant Jordi —explicava aquest mateix digital— destinat a la sobrecàrrega. Jo, una formigueta entre l'enrenou.
Al centre de Barcelona, Sant Jordi no és si més no una festa del sector. Els llibreters han de desembutxacar per les paradetes. Costa mantenir una conversa amb la gent i fidelitzar. I més en anglès. Fins i tot Sant Jordi està gentrificat! A les 9:30h ja n'hi havia que tenien cua als seus llocs. Sant Jordi aquí és per a les grans firmes i perquè, els farsants, els infiltrats com jo —farsants n'hi ha molts a Sant Jordi, una altra cosa és que ho reconeguin— li compliquem a les nostres famílies l'accés a una foto. Ja ho deien el cap de setmana passat els escriptors Llucia Ramis —l'autora ha publicat a més en les últimes hores fantàstics articles sobre com viure el debut a Sant Jordi al costat de grans figures o perquè les llistes de vendes en l'esmentada festivitat les carrega el diable— i Carlos Zanón: Sant Jordi s'està extingint com el coneixíem. Ho comentaven a la seva secció Això s'acaba del Via lliure (RAC1).
Sant Jordi ja no és de les editorials, ni dels catalans. És dels booms de mercat i dels guiris. Però, afortunadament, continua sent dels barris
Sant Jordi ja no és de les editorials, ni dels catalans. És dels booms de mercat i dels guiris. Però, afortunadament, continua sent dels barris. Va ser en les dues últimes parades, a Sants (La Conxita) i Gràcia (La Sonora) on vaig tenir les sorpreses més grans: alumnes de l'institut que m'havien vingut a veure, amics, una professora de 1r de la ESO, l'Encarna, que no veia des dels 14! Fins i tot desconeguts. Sí, sí. Una cosa absolutament impensable. Els escriptors ens passem mesos invertinet temps per fer una obra, preparant el text amb mim, però no dediquem ni un minut a entrenar el cap per a la recepció. Per a l'exposició. A la tarda, a l'última parada, vaig despatxar tots els llibres. Hauria d'haver trucat a en Pablo perquè vingués. Allà em vaig sentir menys estrany. En arribar a casa, exhaust per la jornada de somriures, conducció temerària i alguna firma, vaig mirar el mòbil. Tenia moltes fotos, notificacions i felicitacions. Com a bon farsant, per això, vaig revisar una història que em va saltar entre scrolls: predicció dels més venuts. No li vaig fer cas a la Ramis. Vaig entrar. ll·lús.