El relat de la trobada il·lustra tant la idiosincràsia del personatge com l'espaitemps en què va succeir. Galeria Buades, Madrid, novembre de 1981. Un jove artista de províncies arriba a la capital del regne després d’enviar una de les seves primerenques obres abstractes a la subhasta promoguda per un famós crític d'art. Aquesta subhasta s'ha organitzat en solidaritat amb el grup de pop novaoner femení Las Chinas, a qui els hi han pispat els instruments del local, i de qui la seva cançó Amor en frío comença a sonar a tot arreu (resulta que el famós crític d'art és també el coautor de la lletra, juntament amb Santiago Auserón). A l'acte hi acudeixen aristòcrates, empresaris, polítics, directors de cinema underground, travestís, crítics i altra gent farandulera, tots en inopinada sintonia. (Per allà hi és la Paloma Chamorro, qui seria presentadora de La edad de oro, el programa cultural de la tele vuitentera que la dreta més recalcitrant aconseguirà clausurar després de la performance de Jordi Valls, el primer punk català.)
Sobretot era un intel·lectual, amb una cultura i una mirada sobre tots els camps realment al·lucinant. Però això no treu pas que fos un cafre en molts aspectes
Entre pintures de Javier Mariscal o Carlos Berlanga, li arriba el torn a l'obra del jove artista de províncies que, després d'una primera licitació, el mateix subhastador s'afanya a autoadjudicar-se per una suma de diners una mica desorbitada per a l'època i el nul reconeixement del pintor. El jove artista de províncies es posa molt content, perquè ha arribat del poble sense més que un cucurutxo de torreznos. L'alegria, no obstant això, dura el temps per començar a ensumar-se que el famós crític no té cap intenció de pagar-la. De fet, el quadre acabarà, anys després, decorant el bar Cuatro Rosas, propietat dels Gabinete Caligari, acceptat com a pagament d'algun tèrbol deute del crític. Per a més inri, el famós crític s'apodera també d'una carpeta amb dibuixos del jove artista i s'autoproclama ‘marchand’ seu, amb resultats igual de ruïnosos per a l'economia del jove. A canvi, això sí, es convertirà en el seu protector i l’allotjarà un temps a casa seva, el passejarà per interminables farres sicalíptiques, el presentarà a qui hagi de presentar-lo i el jove artista de províncies acabarà per convertir-se en un artista famós, un dels majors exponents de la facció pictòrica de la Movida madrilenya.
Llums (i ombres) de bohèmia
“Jo mateix vaig conrear la llegenda de la meva mala fama, que és l'única fama respectable”, deixaria dit Quico Rivas (Conca, 1953 - Ronda, 2008), el famós crític protagonista. El llavors jove artista és Marià Carrera aka Dis Berlín, que va explicar afectuosament aquesta anècdota fa uns anys en el programa radiofònic Los muertos que están vivos. I jo l'explico aquí una mica a traïció d’en Fran G. Matute, periodista, professor, gestor, crític cultural i espeleòleg de la Sevilla contracultura i l'Andalusia pop, amén d'autor de A Quico Rivas. Por una revolución de la vida cotidiana (Athenaica, 2024) un opuscle en forma de carta dirigida a aquest personatge (en l’accepció més gran del terme) que a través de la crítica d'art, l'agitació cultural, la militància política, el periodisme i la recerca, però també la creació artística, literària i musical, va embastar les costures del subsol sevillà, madrileny i barceloní, principalment durant els anys 70 i 80. I dic a traïció perquè, en el seu llibre, Matute tracta d'esquivar tot el que pot al vividor noctàmbul i les suculentes anècdotes que circulen al voltant seu, a fi que la seva “mala fama” no eclipsi el llegat d'un dels intel·lectuals més brillants de la segona meitat del segle XX.
“He estat prudent en el llibre, perquè no he volgut caricaturitzar en Quico Rivas”, raona l'autor. “Era un ésser de la nit i un personatge excessiu. Anècdotes hi ha milers… va ser una mena de murri. Li agradava molt el món de la bohèmia i de literatura de principis del segle XX, els literats tipus Pedro Luís de Gálvez o González Ruano, que eren com uns pillets capaços de fer qualsevol cosa per tal de publicar un article… I té històries per a no dormir, vaja. El que passa és que si les posessis totes juntes, realment faries un retrat deformat perquè, tot i que això va existir, no crec que fos el més definitori. Ell sobretot era un intel·lectual, amb una cultura i una mirada sobre tots els camps realment al·lucinant. Però això no impedeix que fos un cafre en molts aspectes. T’explico només una famosa: va llogar-li una casa preciosa al centre de Madrid a Pedro Almodóvar per a una pel·lícula, La ley del deseo crec que era. Van donar-li els diners i van començar el rodatge, i, bé… després va resultar que la casa no era seva, sinó d'una novieta que estava de viatge, i en arribar la noia va trobar-se amb les parets de casa seva totes pintades i una pel·lícula en marxa, mentre ell vivia a cor què vols en un hotel a costa de la productora d'Almodóvar…”.
Ell va ser la porta d'entrada al Madrid pre-Movida de tot el que s’estava coent a Barcelona, i després va acabar passant molts anys allí
Sense desviar-se mai dels marges, Quico Rivas és conegut per desplegar la major part de la seva frenètica activitat agitadora entre Sevilla i Madrid, però Catalunya és un dels seus punts d'ancoratge historiogràficament menys homologats: “Quico va passar la seva adolescència a Sevilla, i és allà on va iniciar-se en l'extrema esquerra i on neix el seu interès per l'art contemporani. L’any 76 marxa a Madrid, i allà amplia el seu camp d'acció, s'interessa per les avantguardes literàries i es troba amb aquest món pre-Movida que li sembla molt interessant. Comença a treballar a TVE com a guionista de la Paloma Chamorro i a El País com a crític d'art, a col·laborar en una sèrie de publicacions i a organitzar algunes de les grans exposicions de l'època. Llavors, des d'aquesta posició de catalitzador del que està passant a Espanya pel que fa a avantguardes i postavantguardes, connecta amb un grup català d'art conceptual anomenat Trama, on hi era, per exemple, Federico Jiménez Losantos (abans de…). Ell és qui els porta a Madrid i els fa de Cicerone. Si llegeixes la biografia de Jiménez Losantos, dels seus anys a Barcelona, de la seva relació amb l'extrema esquerra i l'art d'avantguarda, en Quico hi apareix mil vegades i li té un afecte mortal, perquè es quedaven a casa seva. Després, Pepe Ribas, el fundador d'Ajoblanco, marxa de Barcelona l'any 79-80 per a anar a viure a Madrid, en un pis just davant de la casa d’en Quico, i junts munten una editorial que van anomenar Puntual. I més tard en Quico, entre moltes altres col·laboracions a revistes barcelonines, acaba escrivint en la mítica revista musical Disco Expres quan la compra Gay Mercader. Finalment, quan emmalalteix (tenia el fetge fatal), acaba retirant-se a L'Escala, on passa els últims quatre o cinc anys de la seva vida en un casalot, de nou amb Pepe Rivas com a veí, i tots dos comencen a investigar sobre el cas Escala i munten els seus últims projectes anarquistes. També era molt amic d'Antoni Muntadas. Ell va ser la porta d'entrada al Madrid pre-Movida de tot el que es coïa a Barcelona, i després va acabar passant molts anys aquí.” (Pepe Ribas, per cert, va acompanyar a l'autor en la presentació del llibre a Barcelona que va tenir lloc divendres passat a La Virreina CentrE de la Imatge.)
Fran G. Matute, en el seu llibre, li pregunta a en Quico Rivas si va tenir ocasió de veure Forrest Gump, fent broma amb la capacitat de tots dos per ser-hi en el lloc adequat en el moment precís. “La seva figura va començar a cridar-me l'atenció precisament per trobar-me el seu nom en vuit mil llocs diferents. Sempre m'han interessat aquests submons contraculturals i underground espanyols, i quan llegia qualsevol llibre sobre el que va passar a Madrid, Sevilla o Barcelona apareixia sempre el nom d’en Quico Rivas, fins al punt de ser una mica molest. Com podia ser-hi aquest home a tot arreu? Qui era? Semblava un heterònim que s'haguessin inventat, com un amic imaginari de tots: d’Almodóvar, d’Alberto García-Alix, de Ceesepe… I d'aquí la broma de comparar-lo amb Forrest Gump, que sempre apareix en moments crucials d'història dels Estats Units; doncs els mateix va fer Rivas amb la transició espanyola. Si repasséssim la seva vida al detall, si algú li escrivís una biografia en profunditat, tindríem un retrat de la nostra història recent súper complet. Hi ha poques persones que a través del seu relat vital puguin explicar de manera gairebé perfecta l'esdevenir de la joventut, des del tardofranquisme més violent, la clandestinitat política, el desencantament de la transició o la Movida; només per aquesta singularitat ja és una vida que mereix ser rescatada. I a més a més, va ser un intel·lectual molt potent que mereixeria, per descomptat, ser més conegut. També, com a pintor i poeta té una obra meritòria, una novel·la inèdita i altres coses interessants que segurament aniran sortint (com ja van publicar-se pòstumament dues de les seves obres: Cómo escribir de pintura sin que se note i Reivindicación de don Pedro Luis de Gálvez a través de sus úlceras, sables y sonetos). I finalment, la seva vida personal va ser bogíssima. És un personatge total.”