Gotetes de rosada caient d’una flor silvestre. Una imatge tan senzilla com aquesta, tan absolutament quotidiana, era suficient per meravellar al més gran (o, com a mínim, el més cèlebre) dels músics del nostre país. Ja ho tenen això els genis, que, sent capaços de fer coses absolutament complicades, acaben desenvolupant una certa propensió per la simplicitat. Pau Casals no era una excepció. En una carta enviada el 1954 a Josep Maria Corredor a propòsit de la publicació imminent de les seves Conversations avec Pablo Casals, el violoncel·lista dedicava una part substancial de l'epístola a parlar d’aquestes “gotetes”, que, havent complert ja setanta-set anys, el fascinaven com el primer dia.
“En aquell senzill espectacle hi havia”, en paraules de Casals, “una font inesgotable d’inspiració, una matèria inesgotable de reflexions”, similar a la que produïa la contemplació de “la simfonia de colors del Canigó” que observava cada matí abans de posar-se a treballar a la seva casa de Prades. Davant aquella imatge, el mestre deia sentir la “mateixa necessitat d'agrair, de venerar i, gairebé, d’agenollar-se” davant la Providència. Si sé això i us ho puc explicar és gràcies a Querido Maestro. Correspondencia (1893-1973), el primer recull de cartes escrites per l’autor de El cant dels ocells que recorre el conjunt de la seva extensíssima trajectòria vital i professional.
Durant aquests vuitanta anys, Casals va cartejar-se amb figures de tota mena, des d’admiradors anònims fins a personatges de la talla de John F. Kennedy
Editat per Anna Dalmau i Anna Mora, el llibre (que ens arriba sota el segell d’Acantilado) està format per un conjunt de 401 cartes que comencen al Madrid dels temps de la Regència de la Reina Maria Cristina (amb una felicitació onomàstica del Comte de Morphy, secretari particular de la monarca) i acaben al Denver de principis dels anys setanta (des d’on Josep i Amèlia Trueta transmeten les seves condolences a Marta Casals per la mort del seu marit). Durant aquests vuitanta anys, Casals va cartejar-se amb figures de tota mena, des d’admiradors anònims fins a personatges de la talla de John F. Kennedy, per a qui va tocar en un concert a la Casa Blanca el novembre de 1961.
Viure és un miracle
Un producte així, d’unes dimensions que impressionen, pot llegir-se de moltes formes, tantes com interessos pugui arribar a tenir un lector. Un musicòleg pot devorar-lo a la recerca de declaracions del compositor sobre els músics de qui Casals va ser coetani; un aficionat a la història hi pot intentar cercar la seva posició davant de les moltíssimes guerres que van succeir en vida seva (des de la de Cuba a la del Yom Kippur, que gairebé l’enganxa a Israel); un nacionalista català pot aprofitar-lo per explorar la relació del mestre amb figures com Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili o Josep Tarradellas, que, el 1954, va oferir-li la presidència de la Generalitat en un exercici similar al que els polítics israelians havien intentat amb Albert Einstein dos anys abans.
Cada dia, cada minut, cada matinada, cada flor, cada gota del mar el feien convèncer de la idea que viure és un miracle i que la vida és un descobriment constant
Per a un crític literari, però, la feina és més complicada. Què es pot explicar d’un llibre així? Quina mena de missatge se’n pot extreure? Com pot evitar-se desbordar a qui llegeix aquestes línies amb un excés d’informació que, més que interessar-lo, li faci venir mal de cap? La resposta, a parer meu, implica anar a buscar una de les frases més importants que Pau Casals va dir mai i que pot trobar-se en una de les seves darreres cartes. L’estiu del 1973, conscient (o això sembla) que els seus dies estaven comptats, el músic va escriure al doctor Trueta per dir-li que “cada dia, cada minut, cada matinada, cada flor, cada gota del mar” el feien convèncer de la idea que “viure és un miracle”, que la vida és un “descobriment constant” i que “treballar per allò que més es desitja” és la millor forma de “complir amb ella”.
Sembla una idea força simple, allunyada de la grandiloqüència que caldria esperar d’un símbol de la pau internacional a qui gent de la categoria de Thomas Mann considerava un motiu de consol existencial. Ara bé, aquestes paraules (escrites, es veu, des de Jerusalem) no només em semblen més interessants, sinó infinitament més útils. Tot i que al violoncel·lista se’l recordi sovint per la seva oposició al règim franquista, per negar-se a actuar dins dels confins estatals de qualsevol dictadura o per reivindicar la cultura catalana davant les Nacions Unides, la qüestió és que cap d’aquestes accions van resultar especialment útils. Un bon exemple el trobem en la seva reunió privada amb Kennedy, on el president va escoltar (segurament amb una cara de preocupació altament creïble) les queixes de Casals pel suport dels nord-americans al Caudillo sense evitar això que, uns mesos després, el seu secretari d’estat, Dean Rusk, elogiés públicament el paper de Franco davant “l’amenaça comunista".
Les proclames a favor de la pau en alguna guerra o de l’abolició de ves a saber quina dictadura caduquen, el que no prescriu (o, com a mínim, no tan ràpid) és la bellesa de la música
Les proclames a favor de la pau en alguna guerra o de l’abolició de ves a saber quina dictadura caduquen (com tot allò que apareix als diaris), el que no prescriu (o, com a mínim, no tan ràpid) és la bellesa de la música, sobretot quan aquesta és inspirada per quelcom tan simple i tan vell com les gotetes de rosada que encara cauen de les fulles. Fixar-se en aquestes coses i en el seu potencial universal ofereixen un xic de consol davant el fet que al més celebrat dels nostres músics mig món l’anomeni encara “Pablo” i que el recull més extens de la seva correspondència l’hàgim de llegir en castellà. Si no ha de ser nostre, més val que sigui de tothom. A deal it’s a deal, per molt que, una mica, hi sortim perdent.