Porto neguitós un munt de setmanes. Només tinc preguntes, aquí a la panxa, que em fan mal, mal d'alegria, mal de fer-me il·lusions, “compte amb les il·lusions -em deia l'avi- que són inflamables i ho poden incendiar tot.” I jo voldria dir-li a aquesta senyora que repassa una altra vegada la meva fitxa a l'ordinador i em mira amb un desinterès insultant que l'amor no sap res de cursos, (ja ho sé que no m'escoltarà), però m'agradaria insistir-li que no es pot teoritzar sobre aquest desig desmesurat que tindràs en veure'm arribar a casa – tant se val l'hora que sigui- i em lleparàs d'aquella manera que només llepen els fidels. I penso en els teus ullets, no puc imaginar-ne el color, i penso en els teus ullals, i penso en tot el que farem quan ja siguis meu, només meu, i pugui lluir al rebedor el títol del curs per ser el teu amo. “El teu amo”, quina expressió tan lletja. I a partir d'aquell dia ja podrem passejar junts per les voreres, esbargir-nos als parcs, emprenyar les criatures (com les detesto) i podré recollir-te els excrements (notar l'escalfor del ventre a les mans) i regar amb l'ampolleta d'aigua per si orines en una cantonada.
A partir d'aquell dia ja podrem passejar junts per les voreres, esbargir-nos als parcs, emprenyar les criatures (com les detesto) i podré recollir-te els excrements (notar l'escalfor del ventre a les mans) i regar amb l'ampolleta d'aigua per si orines en una cantonada
Construeixo aquesta vida perfecta dins del meu cap mentre preparo l'examen. Però la dona que vigila em mira amb una condescendència de funcionària i voldria dir-li: “No calen totes aquestes preguntes, la gent que pregunta mai no està contenta amb les respostes. Tot el que vols saber... vine, aquí davant meu, seu, mira'm de fit a fit, als ulls, col·loca'm la mà damunt del pit, ¿notes com batega?”. I aquesta desgraciada és clar que ho notaria, sentiria com em batega el pit quan parlem de tu, de la teva raça, dels teus costums, de l'assegurança que hauré de pagar, de la teva esperança de vida.
Però aleshores, m'assalten els dubtes dels anys i la substitució, ¿què faràs quan jo no hi sigui? ¿Qui et cuidarà? O ¿què faré quan els teus lladrucs ja no ressonin per casa, quan les visites al veterinari s'accelerin, quan et moguis més lent, quan et costi saltar, i quan arribi el dia – a tots ens arriba- d'acomiadar-nos? ¿Podré comprar-ne un altre com tu? ¿Tindré fetge per substituir-te? ¿Tindré ganes de tornar a estimar un pèl i una llengua aspra? ¿Com es pot substituir allò que es desitja? Els éssers humans ho fem. Constantment. Basem tota l'existència en reemplaçar el desig, en inventar nous objectius, noves èpoques, canviem els marits, canviem els fills, canviem els pares i els enviem a les residències (molt pitjor que abandonar-los en una benzinera).
¿Com es pot substituir allò que es desitja? Els éssers humans ho fem. Constantment
¿I el nom? Ja el pensaré, el teu nom, encara que ja el tinc pensat, duràs el meu, perquè tu seràs una bestiola com jo, tu seràs tot allò que puc imaginar, el meu fillet, el meu amic, el meu confident, i els dies més grisos o quan ja no em quedin forces, t'asseuràs al meu costat a llepar-me les ferides, a mirar una sèrie deplorable, a contemplar com la rutina m'esquerda per dintre mentre plou i ressona l'eco dels teus udols. I et deixaré en herència tot això i una hipoteca a vint anys, flors d'interior per a regar i molta misèria.