Muret (comtat independent de Tolosa), 12 de setembre de 1213. Fa 811 anys. El rei Pere I de Barcelona i II d’Aragó i el bo i millor de les hosts militars catalanoaragoneses eren massacrats per un combinat de tropes franco-pontifícies dirigides pel mercenari Simó de Montfort. Després d’aquella fatídica batalla, la Corona catalanoaragonesa quedaria escapçada i les escasses esperances de supervivència es dipositarien en la figura d’un nen de cinc anys, Jaume, únic fill del difunt rei. Tot i això, la successió s’aventurava complicada. Jaume estava en poder de Simó de Montfort, que el pretenia casar amb la seva petita filla i convertir la Corona en el seu domini particular. De quina forma el poder català va aconseguir arrancar el petit Jaume de les urpes de Montfort i com, en aquelles dificilíssimes circumstàncies, el va portar fins al tron?
Per què el rei Pere i la noblesa catalanoaragonesa van anar a lluitar a Muret?
La Batalla de Muret (1213) és el punt culminant d’una crisi oportunament vestida de conflicte religiós entre les cancelleries de París i de Barcelona pel control de l'Occitània. Aquella guerra (1209-1229) es resoldria amb un seguit de croades promogudes conjuntament pel Pontificat i per la corona francesa que, oficialment, perseguien l’extermini físic de la comunitat càtara (el pretext); i extraoficialment, pretenien el domini francès d’Occitània (del mosaic de comtats independents del Llenguadoc i de la Provença) i la sortida de França a la Mediterrània (l’objectiu). Aquests dominis occitans estaven vinculats políticament al Casal de Barcelona des de principis del segle anterior (abans, fins i tot, de la unió dinàstica amb Aragó). Per tant, el rei Pere i les seves hosts eren a Muret per a defensar els seus aliats.
Qui era Simó de Montfort?
Simó de Montfort era el cap de l’exèrcit franco-pontifical. I era un “empresari de la guerra” normand. Aquests personatges lideraven colles de mercenaris. I el ducat de Normandia, d’origen viking i que, durant tota la Baixa Edat Mitjana (segles XI a XV) bascularia entre l’autoritat de les corones d’Anglaterra i de França; era, per tradició cultural, una autèntica fàbrica d’aquest tipus de “professionals”. Casos molt coneguts, a més dels Montfort (pare i fill), serien els Hauteville —també normands—; que, poc abans (segle XI) havien estat contractats pel Pontificat per foragitar els àrabs del sud de la península italiana; i que, assolit l’objectiu, crearien un domini propi en aquella regió (ducats de Pulla, de Calàbria i regne de Sicília). Els Hauteville, a diferència dels Montfort, tenien una bona relació amb la cancelleria de Barcelona.
Per què Simó de Montfort tenia el petit Jaume en el seu poder?
Montfort havia posat grans expectatives en aquell “negoci” (la mal anomenada Croada contra els Albigesos). No tan sols havia previst obtenir grans botins, que aconseguia i que continuaria aconseguint amb el saqueig de les riques ciutats d’Occitània i l’espoli i assassinat de milers de persones; sinó que, a més, havia previst usurpar el tron de Barcelona. Montfort era coneixedor de la difícil posició del rei Pere, amb uns recursos militars molt limitats comparativament a la força franco-pontifícia, i havia imprès una tàctica bèl·lica que consistia en moviments curts però molt intensos i extremadament devastadors. Amb aquesta tàctica amenaçadora, que aterria el país d’Occitània, va aconseguir que el rei Pere I lliurés el seu fill Jaume com a penyora d’una treva (en realitat, una aturada a la brutal devastació franco-pontifícia).
I la mare del petit Jaume?
El rei Pere i Maria de Montpeller —la mare del petit Jaume— mai van estar d’acord. No estarien d’acord amb el futur de Sança, la germana gran de Jaume. La curta vida de Sança (1205-1206) no impediria que el rei Pere la comprometés amb el seu amic i aliat, el comte Ramon VI de Tolosa, que tenia ... cinquanta anys més que la criatura!!! I tampoc estarien d’acord amb la forma en què Pere lliuraria Jaume (un nen de, tan sols, dos anys) al mercenari Montfort (gener, 1211). Maria va viatjar a Roma, buscant la intercessió del papa Innocenci III que, precisament, havia estat el promotor del conflicte franco-català. No va recuperar la custòdia del seu fill i va morir a Roma vuit mesos abans que Pere a Muret (21 de gener de 1213). Però va deixar sembrada la llavor que, més endavant, permetria desllorigar aquella complicada trama.
El silenci de la mort després de Muret
Després de Muret, el silenci que segueix a la mort va planar per damunt de les classes militars catalanes i aragoneses que havien sobreviscut a la massacre. L’edifici polític catalanoaragonès havia quedat en una situació tan vulnerable que qualsevol amenaça —interna o externa— comprometia la seva continuïtat. Mai, des de les independències de Ramon Borrell de Barcelona (987) i de Ramir Ximenes d’Aragó (1035), els dominis que —en aquell moment (1213)— formaven la Corona havien conegut una situació d’extrema amenaça de desaparició com la que es vivia en aquells moments. Després de Muret, el desconcert de la derrota i el silenci de la mort no tan sols es van apoderar del campament catalanoaragonès; sinó que, també, es van projectar al país a través del retorn dels supervivents.
Els templers
En aquell escenari de temor i perplexitat, a parts iguals, sorgeix la figura dels cavallers templers catalans i aragonesos. El català Guillem de Mont-rodon, mestre de l’Ordre del Temple als territoris de la Corona catalanoaragonesa, va viatjar a Roma per presentar el testament de Maria, la difunta mare del petit Jaume. En aquell testament (signat vuit mesos abans de la sobtada desfeta de Muret) es deia que Maria lliurava la tutela del seu fill al pontificat. El gran èxit de Guillem de Mont-rodon seria que el pontífex acceptés aquell testament com una mostra de la voluntat catalana de restaurar la bona sintonia política que, tradicionalment, havia presidit la relació entre les cancelleries de Barcelona i de Roma —malmeses a causa de la crisi occitana— i arranqués el petit Jaume de les urpes de Montfort.
El primer oncle-avi
El templer Guillem de Mont-rodon va tenir una importància cabdal en aquell procés de recuperació i restauració de la legitimitat. El 18 d’abril de 1214 (set mesos després de la desfeta de Muret) el legat pontifici Pietro de Benevento arribava a Narbona i rescatava el petit Jaume. I, una setmana més tard, el 25 d’abril de 1214, el petit Jaume era lliurat a una comissió formada pel mateix Mont-rodon i un grup de magnats de la noblesa catalana. Jaume va ser acomodat al castell templer de Montsó (Aragó) i va quedar sota la tutela directa dels templers i indirecta del pontificat (1214-1218). Mentrestant, es va establir que la Corona seria governada per un consell de regència (fins a la majoria d’edat de Jaume, 1222), que estaria presidit pel comte Sanç de Cerdanya, oncle del difunt rei Pere i oncle-avi —per banda paterna— del petit Jaume.
El segon oncle-avi
Mont-rodon i el Papa van pactar que l’oncle-avi patern de Jaume presidiria el consell de regència. Però que l’oncle-avi matern seria el tutor i educador del petit Jaume. El religiós occità Aspàreg de la Barca, oncle de la difunta Maria —i per tant oncle-avi, per banda materna, del petit Jaume— seria l’encarregat de portar Jaume al tron. El 15 d’agost de 1214, Jaume —de sis anys— entrava al temple de la Seu Vella de Lleida agafat de la mà d’Aspàreg. A banda i banda de la nau principal del temple hi havia els respectius estaments de poder de Barcelona i d’Aragó. Un cop a l’altar, Aspàreg es va asseure al tron i es va posar a la falda el petit Jaume; que va ser proclamat i coronat en l’única cerimònia conjunta de coronació de la història catalanoaragonesa. S’havia restaurat la legitimitat. S’havia allunyat l’amenaça de desaparició.