Mort d’un comediant, de Guillem Clua, que podeu veure al Teatre Romea fins al 25 de maig, és teatre dins el teatre: un homenatge a la professió que conté també alguns dards enverinats. Un actor retirat, interpretat per un immens Jordi Bosch, ha perdut el cap i necessita supervisió. La seva neboda (Mercè Pons) dona instruccions al jove cuidador (Francesc Marginet) que haurà d’assistir-lo. La manera com el posa en antecedents sobre els deliris i manies del malalt crea tot d’expectatives que es veuran satisfetes o confirmades per la histriònica, triomfal entrada d’aquest Quixot perjudicat per la literatura dramàtica.
Al seu saló ple de llibres i presidit per una cortina-teló de vellut vermell –eficient escenografia de Joan Sabaté–, el protagonista, que va ser Èdip al CDN, Àiax al Piccolo Teatro de Milà i Agamèmnon a les ordres de Peter Brook, viu a través dels personatges que interpreta –o són ells que el posseeixen?–. La neboda el recorda tan ficat dins el paper de malalt imaginari de Molière que no sabien si aplaudir-lo o portar-lo a urgències. L’actor, però, aconsegueix que al jove li piqui el cuquet del teatre. L’instrueix sobre els tràgics grecs –el Prometeu encadenat d’Èsquil, l’Antígona de Sòfocles–; el fa riure amb la Lisístrata d’Aristòfanes; l’aclapara amb la seva master class sobre Shakespeare –un dia el tracta de Puck; l’altre, de Laertes–; l’impressiona amb un monòleg de Calderón; l’emociona amb Txékhov. Cita Lorca, Tennessee Williams...
Jordi Bosch, descomunal, transita de l’exultació més pletòrica a un patetisme extremat, per finalment mostrar una dolorosa vulnerabilitat. El seu personatge dona fe del poder del teatre, que tan aviat salva com emmetzina
Resulta força cruel, però no exempta de fonament –l’educació viu d’esquena a la cultura; la crisi de les humanitats és tremenda–, la caracterització del jove com algú sense cap mena de formació teatral: ni tan sols sap què és Mar i cel! El cuidador llegeix les rèpliques sense esma ni intenció, com si fossin “el prospecte d’un medicament” –tal com li recrimina el divo, que també li corregeix el gest–. Enfront d’aquest interlocutor sense referents, l’antic comediant fa tota una exhibició memorística, com si fos un d’aquells dissidents de Fahrenheit 451, amb la missió autoimposada de preservar la literatura –la dramàtica, en aquest cas–. Alguns dels seus comentaris sobre autoria catalana, equipaments públics i consideració social del teatre destil·len ironia i no poc ressentiment.
L’alquímia del teatre
L’obra vehicula interessants reflexions sobre la grandesa de l’efímer i la manera com el teatre despulla qui el fa, entre altres qüestions, i hauria pogut aprofundir encara més en la denúncia de l’oblit en què tenim les grans figures del nostre patrimoni escènic, però no és cap aquí on vol anar Clua. En un moment donat, fa un cop de volant inesperat –un gir força rocambolesc, val a dir– per endinsar-se en el terreny més melodramàtic de les traïcions familiars i les usurpacions identitàries. Se’ns diu que la ment del protagonista “és com un laberint”; l’obra encara ho és més. En aquest sentit, els subratllats lumínics i sonors –a càrrec de Kiko Planas i Jordi Bonet, respectivament– ens adverteixen dels estats alterats o de possessió, trucs i canvis de registre. Com passa a Enric IV de Luigi Pirandello, la bogeria –fingida o no– esdevé recer, evasió o defensa d’una realitat que resulta massa feridora. Atrapat rere la màscara, el comediant haurà de tallar els fils que el lliguen a la ficció.
Atrapat rere la màscara, el comediant haurà de tallar els fils que el lliguen a la ficció
La tempesta de William Shakespeare és un dels llibres clau per entendre la peça, i de manera explícita: el personatge femení es diu Miranda i hi ha cites directes del final. L’altra obra de referència, des del títol mateix, és Mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, que el cuidador té prohibit esmentar, perquè la seva sola menció trastoca el pacient. Però, quan irromp la qüestió de l’orgull ferit, la manca de reconeixement i, sobretot, el frau identitari, s’activa Willy Loman, el viatjant “sense més bagatge que un somriure i unes sabates lluents. I quan el somriure deixa de rebre resposta tot s’enfonsa”. Aquest personatge es relaciona amb l’autoengany, les falses esperances i el fracàs vital.
Bosch, descomunal, transita de l’exultació més pletòrica a un patetisme extremat, per finalment mostrar una dolorosa vulnerabilitat; el secunden de manera eficaç Marginet i Pons, amb molt menys marge per al lluïment. El seu personatge dona fe de l’enorme poder del teatre, que influeix sobre la vida –un fragment del Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, ajuda el jove cuidador a reconciliar-se per via telefònica amb el seu estimat– i que tan aviat salva com emmetzina –pensem en la mítica El verí del teatre, de Rodolf Sirera–. Caldrà, a la fi, com Pròsper, renunciar als encanteris i apel·lar a la bondat dels desconeguts –que diria Blanche Dubois– per sortir de l’aïllament. Al capdavall, la sort de tot comediant, real o imaginari, depèn del públic, que amb el seu aplaudiment pot trencar qualsevol malefici. Vet aquí l’alquímia del teatre.