En els nostres dies de perplexitat i d’internet, hi ha qui diu pel tele que Catalunya no. Que ni és ni mai no hem estat res, que se’ns adoctrina no només perquè no vegem la realitat, a més a més, es veu que tenim la història malament, tota equivocada, falsificada, com una colossal truita somniada. Vés, ens han estafat molt però, diuen conciliadors, que si deposem el cor net a llurs peus i homologuem els coneixements, sempre podem adherir-nos submisos a d’altres nacions veïnes, les quals sí que són mil·lenàries de debò i de categoria, ben xules, fins i tot n’hi ha que es fan datar anteriors a Roma, contemporànies dels homes —i dones— de Cromanyó i més reculades encara, fins al principi del temps mateix. Com que el passat ja no és com era —de fet mai no ho va ser, com era— plau recordar que la llengua catalana té alguna cosa més que opinions ardents i bona voluntat. Té dades. Conserva testimonis lingüístics ben antics, que es confonen prou amb amb el llatí popular i que, de manera fragmentària, han arribat fins als nostres dies de brega i xarxes. Pensem que algunes d’aquestes proves documentals del naixement del català són anteriors —per pura casualitat i vés per on— a les Glosses Emilianenses del romanç castellà o futur espanyol.

Plau recordar que la llengua catalana té alguna cosa més que opinions ardents i bona voluntat. Té dades

Els estudiosos de la història de la llengua catalana fa anys que van dient que allò de les conegudes Homilíes d’Organyà (finals del segle XII o començaments del XIII) no són pas el primer text original en llengua catalana, ni de bon tros, que podem presentar davant dels incrèduls i maldients altres testimonis més antics, altres documents més esclaridors. Hi ha tot de documents legals com ara testaments, vendes o actes notarials anteriors al segle IX on apareix una paraula, dues o una col·lecció de paraules, o de construccions sintàctiques catalanes enmig de textos llatins, pífies catalanes intercalades en un llatí deficient que ens demostren quina llengua viva era la pròpia del nostre país. De finals del segle XI és el text original redactat en català més antic que s’ha localitzat fins ara: els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, un document de denúncia del senyor sobre el vassall, escrit entre 1080 i 1095. Per fortuna per a mi, aquesta reclamació procedeix també de la vila d’Organyà, al bisbat d’Urgell, de manera que els de l’ajuntament d’aquella temible i honorabilíssima localitat ja no tenen cap raó per declarar-me cap odi etern ni cremar els meus llibres. Glòria a Organyà.

Hi ha tot de documents legals com ara testaments, vendes o actes notarials anteriors al segle IX on apareix una paraula, dues o una col·lecció de paraules, o de construccions sintàctiques catalanes enmig de textos llatins

El text més antic de tots, més antic, com dèiem, que les primeres mostres del castellà i una de les primeríssimes proves de les llengües neollatines és una preciosa, divertida frase anotada en el marge d’un llibre. És un llibre medieval que avui s’ha perdut però que al segle XIX va ser perfectament localitzat, identificat i estudiat per Jaume Villanueva en el seu llibre Viage literario á las iglesias de España (1803). En aquest estudi se’ns notifica l’existència d’un  manuscrit del segle VIII, procedent del monestir de Ripoll, on es podia llegir una frase anotada en un marge —una frase posterior, datable a finals del segle X o principis del XI— que deia: “Magister ms. novol q; me miras novel”. O dit d’una altra manera: “Magister meus no vol que me mires, novell”, o encara més clar, en català d’ara: “el meu mestre no vol que em miris, passerell”. Lamentablement aquesta és la primera frase que sabem que es va conservar en català, la primera frase documentada en llengua catalana. ¿Potser advertia els lectors nous de la seriositat del text, potser indicava que era un llibre que no es podia llegir sense el permís el mestre? Aquesta és la interpretació assenyada que en va fer el meu professor Josep Moran. Personalment no crec que una prohibició hagués estat escrita en cap altra llengua que en llatí escolar. I un llibre, en tot cas, no es mira: es llegeix. M’inclino més a pensar que la primera frase en català és una simple nota personal, que un jove novici li adreça a un altre a través del llibre, no té enlloc més on deixar-li escrit l’avís. Entre ells es fan la punyeta però també s’estimen. Li exigeix que deixi de mirar-lo, que el mestre ja ha estat advertit i que no vol que aquell noi nou, aquell nouvingut al monestir, continuï intimidant-lo amb la mirada. Però per què no deixa de mirar-lo tan profundament, tan atent?