Val que el cognom Pérez es repeteix més que un iogurt de xoriço, però quan dos dels autors més referencials d'aquest maleït país —que dirien Eskorbuto— s'ajunten i resulta que comparteixen patronímic, la sincronia sembla tornar-se en predestinació, en designi. Havia de passar. Era només qüestió de temps. Laura Pérez Vernetti (la mami chula d’El Víbora, la nostra dibuixanta undeground per antonomàsia) i Javier Pérez Andújar (signant d'un porró d'articles, cròniques, fanzins bruttos i novel·les fenomenals, a més de pregoner i comentarista televisiu de llibres) estaven predeterminats a unir talents, savoir-faires i onomàstiques per a signar el tebeo de l'any: El designio (Autsaider Cómics, 2024), el seu primer llibre conjunt i el debut d'Andújar en això del novè art.
Una cosa és ser guionista i una altra guàrdia urbà
“Jo pensava que el Javi no coneixia els meus còmics, i resulta que abans de conèixer-nos ja se’ls havia llegit tots”, m’explica la Laura. I segueix: “Ens vam conèixer en una presentació, i després vam trobar-nos a la fira del llibre de Buenos Aires. Passats uns mesos, vam quedar i va dir-me que havia escrit un guió per a mi.” En Javier afegeix: “Ha estat un work in progress (que treballin els progres!). Jo no sabia fer guions de còmic, he après a costa de la Laura, que ha tingut més paciència que una santa. Escriure novel·les és molt diferent. Per a un tebeo has de pensar en seqüències i imatges i oblidar-te d'escriure. I és molt difícil fer això, sobretot si et guanyes la vida escrivint. Però és la Laura qui havia de dibuixar, i jo no podia estar tota l’estona donant-li ordres… a la dreta apareix això, a l'esquerra allò altre. Una cosa és ser guionista i una altra guàrdia urbà.”
Un final feliç
“Creu que ho ha provat tot a la vida? Funerària FINAL FELIÇ li ofereix els seus serveis d'experiències virtuals post mortem.” Aquest luctuós al temps que prometedor reclam, llegit en un d'aquells diaris que reparteixen a les portes del metro, serà el detonant de la trama de suspens sobrenatural que entrellaça les existències —siguin en aquest o l'altre món— dels seus personatges: el pare Elías (una barreja de Ciorán i el capellà de l'exorcista, amb fal·lera per Pink Floyd i el rock simfònic); la Patricia, una jove manxola i misteriosa; una mare i un fill rarets que es guanyen la vida cantant i tocant la guitarra en la il·lusòria Peña Flamenca Bram Stocker; en Goyo, un ancià amb cos de nen; el xinès aficionat als melindros i els tebeos espanyols que regenta una equívoca funerària que promet allò que només pot viure's mort; la Casandra, una tarotista dominatrix que fa espectacles de poesia i sado al Madame Jazzmin; i el Largo Reina, un músic de carrer argentí que acabarà enganxant-se a un més enllà amenaçat pels nazis.
Maravillas és una sort de Laura Palmer barcelonina, en què el misteri no és qui l'ha matat sinó per què va morir
I tots ells ficats en un conte de misteri que gira entorn a les circumstàncies que van envoltar la mort de Maravillas (batejada així en honor a una peli del cinema quinqui), una noia addicta a l'amor, les drogues i al segle XX, que té un gat pèl-roig anomenat Fernando Fernán Gómez. Aquesta protagonista de cos absent és una sort de Laura Palmer barcelonina, en la què el misteri no és qui l'ha matat sinó per què va morir. Barcelona, per cert, amb les seves tavernes, antres i carrerons del barri xinès, (com no podia ser d'una altra manera venint de dos comtals fins a la medul·la) és un altre dels personatges principals d'aquest còmic.
Visualment, un dels aspectes més cridaners és que, si bé la Laura manté sempre el seu reconeixible estil, s'ho passa bomba amb constants canvis de registre (ara hagiografies i cromos de sants, després esbossos i retalls de diari íntim, narració trobadoresca, ara dibuix tintinesc…). Una altra sorpresa que aquest aquelarre de tinta ens ofereix és tota la cosmogonia de picades d'ullet i referències pop extretes del món de l'art, del cinema, la música, la literatura de quiosc, etc., amb la qual en Javier i la Laura van salpebrant les pàgines del llibre.
I és que El designio, malgrat tractar temes tan refotuts com la mort, el dol, la malaltia, la solitud, el dolor, les addiccions —millor, la dependència—, i a sobre trufats amb referències al terror, ho fa sempre (i això és el millor) partint de la comèdia. D'aquesta tradició vinyetesca tan nostra que entronca tant amb la mala llet de l'underground dels 70-80s com amb l'humor blanc i brugueresc del TBO. Un còmic que a estones pot ser tràgic, però que mai és seriós. De fet, els adverteixo que com més dramàtica es torni la història, més es petaran de riure. Aquest és el seu designi.