Roy DeMeo: el mafiós que va ser carnisser, banquer i pornògraf abans de sicari

Comencem amb una vella rondalla: fa molts i molts segles, a aquesta banda de la bassa gran, va existir una gran ciutat molt semblant a Nova York. Aquí no circulaven taxis grocs, sinó carruatges. Els seus habitants, vestits de rigorós negre, coll escarolat, gipó i calçons, no xarrupaven cafè de l’Starbucks, sinó rebujitos (o la versió renaixentista d’aquest infame beuratge). L’edifici més destacat no era l’Empire State, sinó una flamant catedral catòlica i, en comptes del Hudson, el riu que creuava aquella gran poma era el Guadalquivir. Per si algú encara no ho ha pillat, la ciutat és (redoblament de tambor) Sevilla. A aquesta ciutat, cap a finals del s. XV, com a Manhattan als anys 80, els Rockefeller de l’època nedaven a les piscines d’or que els vaixells castellans portaven del Nou Món.

Aquesta llegenda calabresa, que posa el capell de l’origen del crim organitzat i les seves tres grans famílies sobre els espanyols, encara corre per Itàlia i l’Amèrica del Nord, i retorna ara a la península Ibèrica inserida cap a la meitat d’El Método Gemini

Com que encara no s’havia inventat la farlopa, els yuppies bètics del passat es gastaven els diners en vicis com el vi, la brisca o les cases de barrets. Ben aviat, els gàngsters que controlaven aquells negocis, molts d’ells procedents de la noblesa i en connivència amb la Inquisició, van crear a Toledo una societat criminal secreta anomenada ‘La Garduña’, que copiava l'estructura jeràrquica d'una confraria religiosa, amb juraments i ritus d'iniciació de caràcter esotèric. Els germans Osso, Mastrosso i Cardagnosso, tres espadatxins que s’havien infiltrat en aquella màfia a fi de consumar una vendetta, van haver de fugir d'Espanya després d’assassinar a un capo que havia ultratjat la seva germana.

Després d’un llarg viatge, els germans van naufragar a una petita illa a tocar de la costa siciliana. Allà van refugiar-se durant 29 anys, 11 mesos i 29 dies, temps més que suficient per traduir a l’italià les normes de La Garduña i crear, a imatge i semblança seva, la ‘Onorata società’, la germandat que van jurar estendre pels territoris itàlics dominats per la monarquia catòlica. Així doncs, l’Osso s’encomanà a Sant Jordi i va creuar a Sicília per donar naixença a la ‘Cosa Nostra’, Mastrosso a la Verge, i navegà fins a Nàpols per fundar la ‘Camorra’, i Carcagnosso es consagrà a l’arcàngel Sant Miquel per fer el mateix a Calàbria, on establí la ‘'Ndrangheta’.

Els hi ha agradat? Aquesta llegenda calabresa, que posa el capell de l’origen del crim organitzat i les seves tres grans famílies sobre els espanyols, encara corre per Itàlia i l’Amèrica del Nord, i retorna ara a la península Ibèrica inserida cap a la meitat d’El Método Gemini (Autsaider Cómics), una monumental novel·la gràfica signada per Magius, la tercera edició de la qual va veure la llum fa pocs mesos.

Després d’haver vist Los Soprano i les pel·lícules de Martin Scorsese, jo volia fer un còmic sobre mafiosos. Quan vaig veure un documental sobre Roy DeMeo i vaig conèixer la seva curiosa i desconeguda història, va estranyar-me que ningú no hagués fet res sobre ell

Una pistola, una daga i l’estampeta de Sant Pancraci

Però tornem al llibre i l’època que ens ocupa. Nova York, any 1976: A través d’una cerimònia d’iniciació que implica una daga i una pistola, “els instruments mitjançant els quals vius i mors”, i una agulla amb la qual el membre oficiant li punxa un dit per vessar gotes de sang del nou mafiós sobre una targeta amb la imatge d'un sant, Mike Dioguardi, per fi, ha aconseguit ser acceptat com a “home d’honor” a Cosa Nostra. Una estona després, mentre els facinerosos celebren el bateig a recer d’un club d’striptease, el padrí li explica a Dioguardi, trist i acomplexat pel seu origen calabrès en comptes de sicilià, la llegenda que reafirma la idea d’una única germandat creada per igual per a sicilians, napolitans i calabresos.

“Encara que estigui basat en fets reals, vaig haver de canviar els noms de tots els personatges. El nom del protagonista fa referència a un altre mafiós real, John "Johnny Dio" Dioguardi, a través del qual el personatge prospera dins el món de l’hampa gràcies a aquesta coincidència. Però Mike Dioguardi és en realitat Roy DeMeo, el gàngster en la vida de la qual es basa el meu còmic”, m’explica en Magius, l’autor. “Després d’haver vist Los Soprano i les pel·lícules de Martin Scorsese, volia fer un còmic sobre mafiosos. Quan vaig veure un documental sobre Roy DeMeo i vaig conèixer la seva curiosa i desconeguda història, va estranyar-me que ningú no hagués fet res sobre ell.”

Roy DeMeo, de carnisser a banquer, pornògraf i lladre de cotxes de luxe

Efectivament, hi ha poques obres basades en la figura de Roy DeMeo, tenint en compte que va ser un dels sicaris més despietats (el cap d’una gang a la qual se li atribueixen més d’un centenar d’assassinats, la major part d’ells perpetrats per ell mateix) del crim organitzat nord-americà als anys 60, 70 i 80. Surt com a personatge secundari a una TV movie, Boss of Bosses, sobre la vida de Paul Castellano, el cap de la família Gambino. Ray Liotta va donar-li vida a l’adaptació cinematogràfica de The True Story of a Cold-Blooded Killer, llibre basat en les confessions del psicopàtic sicari Richard Kuklinski, que va col·laborar amb la temuda banda criminal d’en Roy. Dos llibres més, Murder Machine i For the Sins of My Father, aquest últim escrit pel fill d’en Roy, l’Albert DeMeo, completen la llista d’obres que documenten la vida del gàngster novaiorquès d’origen italià. Això fins a la publicació d’El Método Gemini, clar. També té raó Magius en l’afirmar que la seva ‘trajectòria professional’ va ser, si més no, insòlita. Llegeixin, llegeixin…

Aquestes habilitats com a usurer i carnisser seran, com tindran l’oportunitat de comprovar ben aviat, decisives a la seva brillant carrera delictuosa

Fill d’una família de classe treballadora d’origen napolità, Roy Albert DeMeo va néixer el 7 de setembre de 1940 a Flatlands, Brooklyn. Va ser el quart dels cinc fills d'Eleanor, una mestressa de casa, i Anthony DeMeo, empleat d'una bugaderia. En Roy va ser un nen panoli i rodanxó, a qui la resta de marrecs de la classe i del barri tenien per costum abaixar-li els pantalons i estirar-li la goma dels calçotets. El teòric de l’anarco-capitalisme Walter Block i el futur candidat presidencial demòcrata Bernie Sanders, per cert, van ser companys seus d’escola. Va ser llavors, a causa dels abusadors, que el petit Roy va abandonar les càndides historietes de Mickey Mouse, per començar a obsessionar-se amb els implacables protagonistes de les revistes pulp com Black Mask o The Gang Magazine, així com de les pel·lícules Scarface (la de Howard Hawks, del 1932) i Al Capone (Richard Wilson, 1959).

Abans de graduar-se de secundària, i a cop de gimnàs, DeMeo s’havia convertit en el macarró més respectat del barri, alhora que començava a guanyar diners com a prestamista. Entre els quinze i els vint-i-dos anys, va compaginar la usura amb la feina a una botiga de queviures, on va formar-se com a aprenent de carnisser. Aquestes experiències com a usurer i carnisser seran, com tindran l’oportunitat de comprovar ben aviat, decisives a la seva brillant carrera delictuosa.

Roy va perdre el germà gran a la guerra de Corea, i poc després, amb dinou anys, el seu pare va morir d’un atac de cor i la mare va decidir tornar a Nàpols amb el seu germà petit. Potser d’aquí, de la seva sobtada orfandat (ja em disculparan el freudianisme de nyigui-nyogui), sumada a la influència del cinema i les revistes, l’obsessió de DeMeo per ingressar a ‘la famiglia’ de la Màfia. Poc després de la secundària, es va casar i va tenir tres fills, la qual cosa no va impedir-li pagar la companyia de centenars de jovenetes que pul·lulaven pels bars i les avingudes de la ciutat, entre aquelles boires inguinals que tan bé reflecteix la sèrie The Deuce. Gràcies a l’èxit de la seva operació de crèdits, aviat va fer-se més ric que la majoria de mafiosos, fins que va cridar l’atenció d’Anthony Gaggi, l’espavilat soldat d’una de les Cinc Families que controlaven Nova York, que va assegurar-li que guanyaria encara més pasta si treballava directament per a la família Gambino. I DeMeo no va pensar-s’ho dues vegades.

Amb tot, si una feina li sortia endimoniadament bé a DeMeo, si per alguna cosa havia vingut a aquest món, si estava beneït per un do, aviat descobriria que no era altre que el de matar gent i no deixar-ne ni rastre

A finals de la dècada de 1960, els negocis de DeMeo van recórrer direccions tant inopinades com clíniques dentals i d’aborció, restaurants, tràfic de cocaïna, mercats de puces i distribució de pornografia (fins i tot de pel·lícules de zoofília). També, amb el reclutament d’un grup de pelacanyes al seu servei, la coneguda (i temuda) ‘The DeMeo Crew’, va dedicar-se al robatori de cotxes de luxe. Finalment, per si no era prou malfactor, fins i tot va fer-se banquer.

L’any 1972 va unir-se al banc Boro of Brooklyn Credit Union, primer com a assessor, per ocupar poc després una cadira a la junta directiva. Allà va poder rentar els diners guanyats a través dels seus negocis il·legals, i als seus col·legues economistes els hi va obrir de bat a bat les portes d’una lucrativa activitat paral·lela: el blanqueig del narcotràfic. DeMeo anava cada cop més folrat d'armilla i, en conseqüència, més grans eren les pessigades que passava als Gambino. Encara que Paul Castellano (‘Paul Catalano’ a la historieta), el flamant capo després de la mort d’en Carlo Gambino, es negava a acceptar-lo com a ‘membre d’honor’ a la família per no ser d’origen sicilià i pels seus mètodes i negocis poc elegants, finalment no va quedar-li més remei que batejar-lo a despit seu. Amb tot, si una feina li sortia endimoniadament bé a DeMeo, si per alguna cosa havia vingut a aquest món, si estava beneït per un do, aviat descobriria que no era altre que el de matar gent i no deixar-ne ni rastre.

El mètode Gemini

Roy DeMeo té l’esgarrifós honor d’haver inventat el que batejà com a ‘Mètode Gemini’, la maniobra que dona títol al còmic d’en Magius, i que fa referència a un tuguri de la seva propietat, el centre d’operacions de la banda, l’escenari de la majoria de les seves degolladisses i el seu escorxador particular: el Gemini Lounge. Aquest bar no disposa de taules ni de cuina. De fet, DeMeo i els seus utilitzen la taula de billar per menjar pizzes a sobre. En canvi, els seus calaixos amaguen un bon assortit de ganivets de cuina ben esmolats. La fórmula és la següent (AVÍS: IMATGES DE VIOLÈNCIA EXPLÍCITA): Primer, a l’incaut se li convida a passar per una porta lateral del local. Immediatament, se li dispara un tret al cap i, a continuació, s'embolica el crani de la víctima amb una tovallola i se li propina una punyalada al cor perquè deixi de sagnar la ferida de bala. Minuts després, se’l penja d’un ganxo, es talla a pedaçets, es guarda a bosses de la brossa i s'envia a un abocador que rep tantes tones d'escombraries diàries que és pràcticament impossible que s'arribi a trobar mai.

Però la desaparició de tantes persones que, ves quina casualitat, havien estat vistes per últim cop entrant al cau d’un conegut mafiós, no va passar-li desapercebuda ni tan sols a la policia

Però la desaparició de tantes persones que, ves quina casualitat, havien estat vistes per últim cop entrant al cau d’un conegut mafiós, no va passar-li desapercebuda ni tan sols a la policia. Això sumat a la poca simpatia que li professava Paul Castellano, el capo dels Gambino, que veia en DeMeo a un adversari impossible de controlar, poden donar-li una idea al lector sobre com acaba la història. Però no serè jo qui els hi expliqui el final de DeMeo. En part per mandra, en part perquè ja m’estic allargant massa, i sobretot per no descobrir el final del llibre. Però què s'han pensat? Comprin-se’l. Els hi ben asseguro que paga la pena. Magius desplega un talent narratiu aclaparador, el dibuix s’inspira en les revistes pulp, els còmics i la publicitat dels anys 50, 60 i 70, va ple de meravelloses il·lustracions a pàgina i doble pàgina, i l’ús de la quadricromia en colors vibrants és ben original a una trama noir. I a més a més, com tots els llibres d’Autsider, està collonudament editat. Llàstima que no hagi arribat al mercat americà (ells s’ho perden), perquè, de fet, conté tots els aromes dels millors productes d’ultramar: “Va agradar-li molt a l’Eric Reynolds (un dels dos capitostos de l'editorial Fantagraphics) i s’ho va estar rumiant… però finalment va ser que no. Ens va dir que les històries que transcorren als EUA escrites per autors forans no solen ser ben rebudes pel públic americà. Una pena, perquè el còmic és tremend”, m’explica l’Ata Lassalle, l’impenitent editor.

Si a la seva obra anterior el dibuixant murcià desgrana el funcionament de la màfia durant dècades als Estats Units, al nou veiem algunes, moltes, d'aquestes pràctiques mafioses aplicades a la gestió del que és públic a l'Espanya actual

"Quan vaig acabar El Método Gemini, com que és un còmic ambientat en un lloc on mai he estat, i en una època a la qual no he viscut, va venir-me’n de gust fer una cosa més propera.” L’autor ha estat recentment guardonat amb el Premio Nacional de Cómic pel seu llibre més recent, Primavera para Madrid. Si a la seva obra anterior el dibuixant murcià desgrana el funcionament de la màfia durant dècades als Estats Units, al nou veiem algunes, moltes, d'aquestes pràctiques mafioses aplicades a la gestió del que és públic a l'Espanya actual. No sabem si la llegenda calabresa sobre l’origen ibèric de la màfia que obria l’article és certa, però està clar que aquí també hi ha una llarga i important tradició.