"Nervis sempre, n'hi ha, i això és bo", deixa anar Joan Fortuny a la taula del menjador de la seva casa familiar, des de fa anys reconvertida en el campament base de la Companyia Elèctrica Dharma. L'acompanyen els seus companys de projecte artístic i vital, els seus germans, (el multiinstrumentista) Lluís i (la teclista) Maria, (el baixista) Carles Vidal, (el guitarrista) Pep Rius i (el bateria) Iban Rodriguez. Els hem reunit per rememorar la seva trajectòria, avui que celebren 50 anys de trajectòria amb un concert antològic al Palau Sant Jordi acompanyats de companys de gremi que, de Maria del Mar Bonet a The Tyets, escenifiquen aquestes cinc dècades de recorregut. "Sempre que has de pujar a l'escenari hi ha aquell cuc a l'estómac que neguiteja una miqueta. I ja m'agrada que continuï sent així. És la il·lusió barrejada amb nervis. La motivació del repte. La felicitat és l'escenari".
Ha passat ràpid, el temps?
Lluís Fotuny: D'una banda hi ha la sensació que fa quatre dies que estàvem fent el Rock in Rio o gravant a Memphis. Però a la vegada mires enrere i t'adones que han passat moltíssimes coses. Una història que va començar amb un grup de nanos, l'Esteve, el Josep i el Joan, de 17 i 18 anys, i tot d'una estaven vivint en una comuna, fent gires per Espanya, fent gires per tot el món... I de sobte, no saps com, però ja fa 50 anys de compartir experiències. La il·lusió no diria que és com la del primer dia, però gairebé. Per un costat sembla que ha passat molt i per l'altre sembla que no hagi passat res.
Carles Vidal: Fa 50 anys, però encara hi ha molt per fer. Una de les claus d'aquests 50 anys és mai haver perdut la il·lusió.
Joan Fortuny: La il·lusió i que les persones que formem el grup sempre han estat molt més importants que el grup en si mateix i la música. La música i el grup són importants, però molt més importants som les persones que formem aquest projecte.
Carles Vidal: És fer grup. Som un grup de persones que s'ha agrupat i fem coses conjuntes. No hi ha un líder, no hi ha un que destaca per sobre d'altres. No, som grup.
Lluís Fortuny: I que cadascú que sàpiga treure profit de les seves aptituds. En Josep era el millor poeta de tots i el grup se'n beneficiava. Si l'Esteve era més bon músic, el mateix. I el Joan és l'icona. La persona al servei de grup, no el grup al servei de la persona
Carles Vidal: La Dharma sempre ha estat un espai per realitzar-nos. I això és molt important, poder realitzar-te com a persona gràcies al grup.
Una de les claus d'aquests 50 anys és mai haver perdut la il·lusió
A casa hi havia molta música?
Lluís Fortuny: La mare venia d'una família molt nombrosa, eren deu germans, i molt musical. Totes les trobades familiars eren cantats. Mitja família era de l'Orfeó de Sants, l'altre de l'Orfeó Atlàntida, l'altra de l'Orfeó de Sant Medir... Nosaltres érem set fills, i per tenir-nos callats quan viatjàvem tots en un 600...
Anàveu tots en un 600?
Lluís Fortuny: Això és real. Ens fotien a tots en un 600. I per tenir-nos quiets ens feien cantar. l el primer disc que va arribar a casa, un single del Rollings, ens el va regalar l'àvia. Sempre va haver molta música i molt diferent i ara sonava un disc del Raphael i després un del Lluís Llach i més tard el Serrat i després els Rollings, i una sardana, i un disc dels Beatles, i un altre del Grup de Folk, i els Beach Boys... Tot barrejat. Jo vaig créixer amb un puré mental considerable. I quan va arribar a casa el primer disc del Miles Davis, ni et dic. Som fruit de la revolució sònica que va haver-hi als anys 60.
Joan Fortuny: La Companyia Elèctrica Dharma som més una ideologia que un grup de música. Vam muntar una comuna i a conseqüència de viure a la comuna, vam fer un grup. Estàvem molt influenciats per Califòrnia, per les comunes alemanyes, per la literatura de Jack Kerouac i l'Allen Ginsberg. Volíem trencar amb tot l'establert i promoure tots els ismes: el pacifisme, l'ecologisme, el feminisme. Volíem canviar el món.
Quin va ser el primer concert que la Dharma?
Joan Fortuny: El 20 de febrer de 1972 al casal de la Font d'en Fargues al barri d'Horta. En aquella època jo encara tocava el baix, el saxo el tocava un amic. L'Esteve tocava la guitarra i el Josep la bateria. Un any més tard, el 73, va entrar en Carles per tocar el baix, i després va entrar el Jordi Soley tocant els teclats. Amb aquest formació vam publicar Diumenge, el nostre primer disc.
I després van venir L'oucomballa (1976) i Tramuntana (1977), dos discos referencials, que van tenir molt bona acollida a Catalunya, i gairebé millor a Espanya.
Carles Vidal: Vam arribar a ser número 1.
Joan Fortuny: El segon disc va tenir molt èxit a tot Espanya. A L'oucomballa vam fer un canvi estilístic, musicalment parlant, molt diferent al primer. En el primer disc està molt influenciat per Chick Corea i Miles Davis, encara no havíem trobat la nostra essència, Va ser en Josep, qui va trobar un disc de cobla del Jordi Serra. El vam escoltar i vam al·lucinar. Va ser així que vam voler fusionar tota aquesta música popular amb el rock. L'oucomballa va ser el detonant, tenint molt d'èxit a tota Espanya. Vam fer dues gires per la península, el 78 i 79, arribant a omplir el pavelló del Real Madrid. Fins i tot es van quedar 2.000 persones a fora. Aleshores, els grups que tenien més èxit eren Triana i nosaltres. El rock con raíces, que en deien.
L'any 1986 vam fer una cançó que es deia No volem ser que deia "Independència" a la seva lletra i se'ns van tancar moltes portes
Què va passar?
Lluís Fortuny: La Dharma va començar en ple franquisme. Crèiem en tota la lluita de la Transició, que un cop mort el dictador, Espanya seria un estat plurinacional, on totes les llengües i cultures s'agermanarien. No va passar. Espanya va seguir sent un país políticament centralista on totes les cultures perifèriques són menystingudes. La Transició va ser una decepció que hem viscut amb els anys que han anat passant.
Joan Fortuny: L'any 1986 vam fer una cançó que es deia No volem ser que deia "Independència" a la seva lletra i se'ns van tancar moltes portes definitivament. Però era el que crèiem. Hem tingut una actitud valenta amb tot el que creiem i opinem què passa al nostre entorn. Nosaltres tenim opinió d'allò que passa socialment i políticament i la fem valdre perquè tenim una caixa de ressonància que ens permet dir allò que també pensa molta altra gent.
Lluís Fortuny: El millor de fer 50 anys és que ja no et calles res, te la bufa tot.
Aquella època vau publicar un altre disc cabdal, Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània (1982).
Lluís Fortuny: A partir que la gent ens digués que fèiem sardana rock, vam decidir fer-ho de veritat. I així l'any 81 ens vam juntar amb una cobla i vam muntar un concert de rock al Palau de la Música. Molta gent es va posar les mans al cap. Va ser una jugada arriscada perquè passàvem per un moment molt complicat, però va acabar sent tot un èxit. Un disc que, juntament amb el posterior Catalluna, ens va apropar a una nova generació. A la vegada que vam iniciar una de les nostres etapes més reivindicatives amb Força Dharma! Deu anys de resistència (1985) i No volem ser (1986). I d'aquí fins ara, amb moments de pujades i baixades.
I d'aquí a celebrar 50 anys al Palau Sant Jordi.
Carles Vidal: Són 50 anys i ens havíem de fer un regal. Un regal a la gent que ens ha acompanyat tots aquests anys i un regal a nosaltres mateixos. Perquè si no és ara, potser ja no serà. Per això també ens hem embolicat amb llibres i un documental. Era el moment
Us acompanyarà una bona colla d'amics.
Joan Fortuny: Hem volgut fer com un ventall d'aquestes cinc dècades, des de The Tyets, que són els més joves a Maria del Mar Bonet, que és l'única que repeteix del concert del 20 aniversari que ja vam fer al Palau Sant Jordi. I amb ells, amics com Sopa de Cabra, en Quimi Portet, els Gossos, la Magalí Sare, l'Albert Pla, les Balkan Paradise Orchestra, la Gemma Humet i gent de la cultura popular com La Cobla Principal del Llobregat, el Camell de Molins de Rei, els Diables i Tabalers de Sants... Un recorregut per tot el que ha anat passant aquests 50 anys.
Parlant de The Tyets, ells han incorporat la sardana a la música urbana al tema Coti x Coti. D'alguna manera és com tancar el cercle.
Joan Fortuny: És molt oportú i gratificant que hagi passat ara que celebrem 50 anys.