El matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella va ser una absorció aragonesa? El comtat de Barcelona va ser una possessió del regne d'Aragó? Un comte -independent- estava supeditat a l'autoritat i al prestigi d'un rei? L'economia, la demografia i les armes comtals -independents- eren molt inferiors a les reials? Aquests interrogants, explicats a la manera espanyola, han fabricat una història simplificada que, interessadament, nega l'existència del comtat de Barcelona, entitat política independent, protagonista de la seva pròpia història i de la de Catalunya. Els comtes independents de Barcelona no van ser mai Reis, tot i que exercien com a tals en el context geogràfic i polític del territori que, més endavant, seria el Principat de Catalunya. Llavors la gran qüestió és: per què els comtes barcelonins no es van titular Reis? I l'altra gran qüestió és: si Barcelona -nucli dels comtats independents catalans- s'hagués articulat com un regne, la història hauria estat diferent?

França: mare o madrastra?

Per donar resposta a la primera qüestió ens cal retrocedir fins a la centúria del 800. Un viatge de 1.200 anys. En aquella època els comtats catalans eren districtes administratius i militars d'una regió de l'imperi franc anomenada Gòtia, que cobria el territori entre Nimes i Barcelona -les actuals Llenguadoc i Catalunya Vella-. Una bona part del solar de la cultura nord-ibèrica, netament diferenciada de la resta de cultures peninsulars i continentals. Carlemany ho tenia molt clar. El Sud és el Sud. Singularment insòlit. I els seus reials descendents, també. Perquè quan Al-Mansur, a l'alba de l'any 1000, va devastar a sang i foc els dominis meridionals de l'imperi franc, el rei Lotari va mirar cap a una altra banda. Barcelona va quedar reduïda a cendra. I els comtes catalans van edificar un nou país redibuixant les relacions amb les grans potències del moment. Es van entendre amb el gran rival de França: el Pontificat -l'origen de les quatre barres-. La independència de facto.

Jaume I, en la conquesta de Mallorca

El camí en solitari

Durant la centúria del 1000 els comtats independents catalans -la meitat sud de la Gòtia- van consolidar la seva independència amb una activa política de pactes amb Roma i amb Còrdova -la capital andalusí-. També amb les repúbliques marítimes de la península italiana. I quan el califat es va desintegrar, amb les taifes independents. Aquestes intenses relacions comercials i  diplomàtiques, liderades pels comtes barcelonins, són la prova més evident que l'antiga Gòtia dels francs -la part sud- actuava i era reconeguda com un territori independent. Barcelona es va convertir en la impulsora d'aquestes polítiques i els seus comtes en els rectors d'aquestes estratègies. La resta de comtes catalans els reconeixien un ascendent, com en una família de germans orfes els petits ho reconeixen al més gran. L'origen de la capitalitat de Barcelona i del seu paper protagonista en la història de Catalunya.

Per què comtes i no reis?

En aquell camí de creixement i consolidació els comtes de Barcelona i els seus inseparables aliats -la burgesia mercantil barcelonina- es van inspirar en el model dels principats de la bota italiana. Petits territoris independents -Venècia, Florència, Pisa, Livorno, Milà, Gènova-, econòmicament i políticament molt potents, governats per un dux, un comte o un príncep. Amb el suport incondicional de les seves respectives burgesies mercantils. Això explica, també, l'aturada sobtada -si més no el ritme lent- del procés conqueridor. Mentre que -en aquell segle- els aragonesos i els navarresos posaven els peus a les aigües de l'Ebre, i els castellans, els lleonesos i els portuguesos a les aigües del Tajo; els catalans ben just havien arribat als afores de Tarragona. Aquest particular escenari havia dibuixat un paisatge que feia innecessari un cop de mà -un cop d'autoritat- per convertir els comtes barcelonins en reis d'alguna cosa. La transversalitat catalana.

Aragó: germana o cunyada?

Aragó també formava part del solar de la cultura nord-ibèrica. Un origen comú i una cultura compartida. Fins i tot, les llengües aragonesa i catalana de l'any 1000 tenien moltes similituds. La força del substrat, l'herència comuna. Però, en els segles precedents, havien viscut una història diferenciada. Catalunya era un país feudal, com ho era tota l'Europa central i occidental. I això volia dir que els comtes -tant fa de Barcelona o de Besalú- exercien més com a coordinadors dels diferents poders -l'Església, l'aristocràcia militar, les viles i ciutats- que com a sobirans efectius. A ells -pel prestigi i no per l'autoritat del títol- els corresponia la tasca de posar d'acord tothom. En canvi a l'Aragó -com a la resta de dominis cristians peninsulars- el feudalisme s'havia imposat d'una manera genuïna i matisada. El precedent més remot de la cita contemporània Spain is different, que havia donat com a resultat un model senyorial autoritari i piramidal on el rei exercia com un cabdill.

Els primers comtats catalans

Aragó: cap o soci?

Amb aquests vímets, les cancelleries de Barcelona i de Saragossa, van haver de negociar una unió dinàstica, que donaria com a resultat un model que -contemporàniament- anomenem Confederació, i que respon a la segona qüestió que ens plantegem a l'inici. En aquell escenari el Rei no era alguna cosa més que el comte. Ni Aragó era alguna cosa més que Barcelona. En l'Europa medieval abunden els comtes, dux i prínceps -independents, cal insistir-hi- que lideren realitats nacionals -amb totes les reserves que implica fer ús d'aquest concepte- molt més poderoses econòmicament, militarment i demogràficament que les que representaven alguns reietons veïns. Els comtes de Flandes eren més potents que els reis d'Anglaterra. Els dux de Venècia -de la Sereníssima República, detall important- ho eren més que els reis d'Àustria. Els ducs de Baviera ho eren més que els reis de Polònia. I els comtes de Barcelona eren molt més poderosos que els reis d'Aragó.

La perversió de la Història

No seria fins a l'arribada de l'era moderna -la que enterra l'Edat Mitjana-, i de la raó d'Estat, que s'imposaria la jerarquització dels títols nobiliaris. Els lluïsos francesos tocats amb perruques impossibles i els felips hispànics abillats de rigorós i permanent dol, van impulsar un model absolutista -fàbrica del maquiavèl·lic Maquiavel- que consagrava el Rei com la representació personificada de l'Estat. Havien passat però cinc segles i havien plogut milers de litres d'aigua -i d'alguna altra cosa- des de la unió dinàstica catalano-aragonesa, la Corona d'Aragó, la Confederació catalano-aragonesa. 500 anys. Sostenir que els comtats independents catalans van ser una possessió aragonesa va més enllà d'un simple exercici d'imbecil·litat supina en grau superlatiu -entesa des de la perspectiva filosòfica que refereix a qui fa difusió d'idees de to i contingut molt baix-. És una demostració palmària d'ignorància que té certa relació amb el complex d'inferioritat.

Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer IV

Aragó, de debò

Recorda, si més no, a qui respon als arguments de l'independentisme amb un “mira tu D.N.I.”. Freakisme degeneratiu. Però Aragó no és això. Aragó no és la patètica representació de la ridícula exconsellera de Cultura que va inventar el lapao i el lapapip. Ni l'escandalosa manipulació de l'opinió publica amb les pintures “robades” de Sixena. Cal dir-ho, clamar-ho i insistir-ho. Aragó és Gracián, Aranda, Goya, Costa, Labordeta i tants i tantes altres figures senyeres de la cultura. Aragó és Ubieto i Lacarra, els grans historiadors saragossans que sempre van defensar -i demostrar- el protagonisme català en el context de la Corona d'Aragó. Aragó és també Tomas Barrachina, fill de Saragossa i avi matern de l'autor d'aquest article, que sempre citava: “Catalunya es el país, el hermano, que supo defender los cimientos y las vigas de su casa, y que desde un balcón conservado con esfuerzo nos abre la vista al mar, al resto del mundo”.