Concepció Peig i Ginabreda (Sabadell, 1953) ha compaginat des de molt jove la docència universitària a Catalunya i a fora —UB, UIC, Universitat de Montevideo, Universitat de Tòquio, Universitat de Kyoto, entre d’altres— amb projectes de recerca en Patrimoni i Cultura Arquitectònica. D’ençà del 1991, les seves publicacions acadèmiques es van centrar en els espais sagrats en el Mediterrani medieval. Des del 2000 s’ha concentrat en la investigació arquitectònica d’Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol. Està a punt de publicar Gaudí en Tánger (Editorial Base) en tàndem amb l’arquitecte Manuel Arenas Vidal. És una anàlisi i reflexió arquitectònica sobre el projecte no realitzat d’església, convent, hospital i escola per a les missions catòliques franciscanes a la ciutat marroquina. Gaudí hi va treballar entre 1892 i 1893. Ens trobem al seu estudi, entre llibres d’arquitectura i pintures amb referències a l’obra de Gaudí, per parlar d’un dels catalans més influents de la història.
Antoni Gaudí costa d’encasellar.
Sí i sovint se l’encasella malament. Costa perquè el fan passar per modernista i no ho és. La proposta de Gaudí anava molt més enllà del modernisme, i només cal comparar la seva obra amb el modernisme europeu de l’època per entendre-ho. Els dissenys del modernisme, malgrat que tenen la naturalesa com a tema, són còpies de fets naturals estilitzats. El modernisme és una naturalesa racionalitzada, estilitzada i fictícia que, en realitat, despulla la naturalesa del seu principi de vida. Gaudí considera extravagant aquesta manera de fer.
Gaudí costa d’encasellar i sovint se l’encasella malament. El fan passar per modernista i no ho és. La seva proposta anava molt més enllà
No és un modernista?
Per a ell, aquest modernisme no té més funció que l'estrictament decorativa i ell no vol fer res decoratiu. En Gaudí tot té una funció. Les seves estructures ens porten a entendre com funciona la naturalesa. Quan pensa una casa, una escola, o un temple, i l’estructura presenta un problema, Gaudí observa la naturalesa per trobar-hi la solució. Tot és funcionalitat. A l’escola de les Teresianes del carrer Ganduxer, els passadissos d’arcs parabòlics estan pensats per suportar els cinc pisos de l’escola alhora que es mantenen comunicats els espais. És pura economia arquitectònica. No és la corba per la corba. En aquest cas, l’edifici demana corba. És tan senzill i alhora brillant com pensar en quina posició poses les cames per repartir el pes quan el bus frena de cop i volta. A la naturalesa, les formes són perfectes i estan estretament vinculades a la funció que tenen. I Gaudí no racionalitza la naturalesa, Gaudí busca la raó en la naturalesa. No és el mateix.
Si no és modernista, què és? Francesc Pujols a La visió artística i religiosa d’en Gaudí, explica que es definia com un hel·lènic pur, que feia “el que els grecs haurien fet avui, si haguessin continuat florint fins als nostres dies”.
Aquí diu dues coses molt més descriptives que una etiqueta genèrica. Primer cal entendre que, per a Gaudí, el millor art s’ha donat al Mediterrani, arran d'unes condicions integrades: geogràfiques, climàtiques i fins i tot lumíniques. Després cal entendre que en l’arquitectura grega clàssica, tota construcció té en compte el seu entorn i hi està en harmonia. Els teatres grecs són espais fets per amplificar la veu de manera natural —sense micròfons ni altaveus— i aprofitar la llum. Es tenia en compte l’entorn perquè el fons de l’escenari, que era un exterior, fos una panoràmica natural bella. Interior i exterior es vinculen harmònicament des de la raó natural i la funcionalitat. Gaudí recull aquesta tradició. Sempre visitava l’indret on havia de construir abans de començar el projecte. Un exemple fascinant i paradigmàtic d’aquest hel·lenisme és el projecte per a les missions catòliques de Tànger. En un entorn geogràfic, cultural i religiós diferent del que està avesat, Gaudí adapta els materials i les formes per a fer-lo més amable a aquests condicionants.
Als Homenots, Josep Pla reprodueix una conversa entre Domènech i Montaner i Feliu Elias, on aquest defensa que “Gaudí és un català de fons tràgic com el mateix Maragall”. Pujols també explica que “comparant-lo amb Wagner, amb Strauss i amb Stravinsky, Gaudí feia el mateix, obeint el ritme de la tragèdia artística moderna i revolucionària”. Gaudí té un fons tràgic?
Em sembla que ho hem sublimat una mica, això. Tota innovació comporta un cert drama. Si et fixes en la recepció de les primeres avantguardes, t’adones del drama que el comú de la societat no estava preparada per a digerir tot allò, que era un avançament del futur des de l’art. Transgredien artísticament els límits del temps. A Gaudí li passa un mica el mateix. Ell es carrega la normativa de l’acadèmia arquitectònica vigent, l’eclecticisme, que constrenyia l’arquitectura a la reproducció de les bones arquitectures del passat. Gaudí es rebel·la perquè creu que cal idear una arquitectura d’acord amb el món d’avui —de llavors, vull dir—. Tota revolució carrega intrínsecament el drama de la incomprensió, i aquesta és la tragèdia dels artistes que s’han avançat al seu temps. Volen expressar un modus vivendi que comporta unes materialitzacions plàstiques que no es corresponen a les convencionals. La dinàmica humana és anar endavant, i anar endavant implica abandonar unes coses i prendre’n unes altres. Aquest és el drama de Gaudí i de tants visionaris: tota revolució comporta tragèdia.
Gaudí és un revolucionari només artístic? Juan José Lahuerta afirma que “en una Barcelona en lluita, Gaudí pren part: treballa per la gran burgesia i per l’Església”. Gaudí encarna una contradicció entre revolució i contrarevolució?
Gaudí no és un revolucionari en el món ideològic, és un revolucionari en el món de les propostes arquitectòniques. No ens hem de confondre: cada cosa pertany al seu nivell i no hauríem de confrontar-les. Dit això, em sembla que en la revolució arquitectònica de Gaudí s’hi filtren algunes idees que poden ser religioses o polítiques, i que en cap cas pretenen ser contrarevolucionàries. Penso en l’àmbit de l’arquitectura sacra, per exemple, on planteja com han de ser els temples en termes espacials i d’il·luminació, de preeminència dels sentits… Són criteris que van absolutament en contra del que fins llavors era l’arquitectura religiosa, encarcarada i desfasada. Evidentment, ho aconsegueix perquè era un home de fe. Un altre bon exemple d’aquest filtratge és el concepte renovador de casa de família del segle XX. Gaudí és capaç de pensar llocs acollidors, que fomentin la relació entre els membres, que estiguin ben il·luminats i, sobretot, ben ventilats.
No podrem entendre Gaudí explicant-lo només des d’un vessant polític i social. Gaudí és molt més. Té una proposta arquitectònica de futur pròpia, que va molt més enllà del seu moment
Lahuerta afegeix: “Gaudí no fa servir les idees de forma reaccionària. Gaudí té idees i és un reaccionari, que no és el mateix”.
Jo respecto molt els punts de vista i el mètode d’estudi de Juan José Lahuerta, però he de dir que de vegades confon els termes de la conversa, no sé si intencionadament, i això el porta a fer afirmacions no del tot reals respecte a Gaudí. Lahuerta ha fet un bon estudi sobre el context social, ideològic, polític i econòmic en què va viure Gaudí, però Gaudí és molt més. Reduir-lo a això el deforma. Gaudí té la seva pròpia proposta arquitectònica de futur que va molt més enllà de la manera de veure el món del moment. Explicant Gaudí només des d’un vessant polític i social, no el podrem entendre. A Lahuerta li falta completar la seva visió. Només parla d’ideologia, però mai acaba explicant què diu l’arquitectura de Gaudí, on també s’exposen idees. Si vols parlar de Gaudí, no pots separar les idees de l’arquitectura. Qualsevol obra et parla de la identitat genuïna de cada artista, no treballen mai per separat. La radicalitat expressada en l'obra de Gaudí revela una consciència creadora plena, un domini del motiu pel qual feia el que feia i dels mitjans que escollia per a fer-ho. Sense separar-se, però tampoc sense confondre's. De vegades penso que a Gaudí se’l coneix poc perquè els historiadors de l’art l'han estudiat sense tenir en compte l’únic text que va escriure, el Manuscrit de Reus. L’escriu els dos primers anys després d’acabar la carrera i hi explica què ha après, pensat i assumit. Allò que un arquitecte hauria de tenir en compte a l’hora d’emprendre un projecte arquitectònic, vaja. Em sembla que el Gaudí que hem creat avui no és del tot real.
La universalització de Gaudí ha comportat una simplificació dels seus postulats?
Em sembla que la divulgació de la seva figura no ha passat els filtres idonis per a transmetre’n la idea adequada. Sobretot perquè avui aquesta divulgació la regeixen els diners, el turisme i el màrqueting. És una manera de fer que gairebé ja no té en compte l’objecte i busca crear un producte que tingui acceptació. Estan matant Gaudí. El sistema ha generat una contracultura al voltant d’ell que en dificulta la comprensió, i en realitat la idea genuïna de Gaudí té tanta o més sortida que la idea postissa que entre tots s’han inventat. Un exemple clar és la Casa Batlló, revestida d’un màrqueting que infantilitza el seu públic. El públic no és babau. Com que Gaudí era un home profundament català i profundament mediterrani, algú es va inventar que la casa estava vinculada a la llegenda de sant Jordi. És un muntatge llastimós que no es correspon amb la realitat. El testimoni dels col·laboradors de Gaudí —i el mateix Manuscrit de Reus— parlaven d’una inspiració radicalment diferent: la Casa Batlló explica l’atracció de Gaudí pel mar i les seves formes. Per ell, el mar era una experiència viva i observada, així que agafa l’encàrrec del senyor Batlló i el desenvolupa en coherència amb Barcelona, que és el que és, en part, gràcies al Mediterrani, i ho plasma en una façana de l’Eixample. Volia que el mar s’hi reflectís.
A la Casa Batlló, Gaudí col·labora amb Josep Maria Jujol. La figura de Gaudí eclipsa el seu entorn?
Em sembla que la magnificació de Gaudí i el menyspreu de Jujol i els seus col·laboradors, tota aquesta relació, l’hem fabricada una mica nosaltres, però no s’adiu als fets. Jujol i Gaudí van tenir una relació de col·laboradors especial, que no va ser la que va tenir amb d’altres. Jujol va saber entendre la complexitat de la proposta gaudiniana. Es van conèixer entre el 1904 i el 1905, just abans que Jujol acabés els estudis. Gaudí era vint anys més gran, i malgrat que partien d’una base comuna, cadascú tenia la seva manera de materialitzar-la plàsticament. Gaudí tenia una gran capacitat de generar equip, malgrat que és un vessant poc estudiat de la seva personalitat. No treballava mai sol, sempre encarava els projectes amb altres arquitectes o amb artesans del ferro i de la fusta, per exemple. Sabia elevar el seu entorn i extreure’n tot el potencial. De vegades el pinten com una persona solitària, però no ho era: era un caràcter fort. La façana de la casa Batlló no s’entendria sense la confiança que va dipositar en un joveníssim Josep Maria Jujol. El mètode que Gaudí tenia per treballar amb els col·laboradors del país és un àmbit d’estudi al qual m’agradaria dedicar més hores.
Cada vegada que parlem de país, ens estem referint a Catalunya. Sovint hi ha qui vol discutir interessadament que Antoni Gaudí era nacionalista.
No sé si faria servir el terme nacionalista. Fins i tot aquí, Gaudí era una mica fora de sèrie. Però si hi aprofundeixes una mica, de seguida t’adones que tenia un amor veritable per la seva pàtria. Ell, abans que res, era un mediterrani, buscava allò que era propi de la seva terra i que, alhora, era universal: de la territorialitat al món. Hi ha elements del que som que perviuen en el temps perquè responen a unes raons geogràfiques i climàtiques que fan de rerefons de la cultura. En la seva mirada hi havia la voluntat que tota la seva obra perdurés segles. Fins i tot en això, la mirada de Gaudí sempre va més enllà.
Precisament perquè Gaudí era una ment oberta al món, creia en la llibertat de defensar la particularitat de cada lloc, en aquest cas a través de la llengua
Gaudí no va concedir gaires entrevistes. L’any 1917 va parlar a la revista quinzenal Vila-nova amb el periodista Guillem Forteza. L’arquitecte hi diu que “ha arribat l’hora de Catalunya de governar-se i d’administrar llur riquesa”, parla d’espoli econòmic, de la manca del sentit plàstic dels castellans, i critica l’acomplexament dels catalans davant la castellanitat. Hi ha interès a esborrar aquest vessant ideològic de Gaudí?
S’ha documentat en més d’una ocasió que Gaudí va ser verbalment agressiu contra el poble castellà, emparant-se en arguments artístics. En realitat, s’enfronta a l’acadèmia del moment, als qui dictaven la normativa arquitectònica centralitzadament des de Madrid. Cal posar-ho en context: Gaudí va ser la primera promoció de l’escola d’arquitectura de Barcelona, a la qual Madrid havia donat el vistiplau per obrir. Una vegada més, arquitectura i ideologia en Gaudí són força indestriables. D’altra banda, em sembla que no és cap secret que Gaudí va dormir una nit en una comissaria perquè es va negar a parlar en castellà. Precisament perquè era una ment oberta al món, Gaudí creia en la llibertat de defensar la particularitat de cada lloc, en aquest cas a través de la llengua.
Tornant als Homenots, Pla també afirma que “Gaudí és l’últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l’arquitectura”.
L’home del segle XXI —i per extensió el del XXI— ha estat molt dualista, em sembla. En general, s’ha volgut destriar la religió de la vida quotidiana, i és en aquest sentit que es fa més difícil d’entendre què suposava la unitat de vida de Gaudí. Hi ha un article fonamental de Maria Antonietta Crippa, Sagrat i profà en l’arquitectura de Gaudí, en què explica el drama que l’arquitectura religiosa pateix a partir dels anys vint del segle XX. En aquest sentit, altre cop, Gaudí va ser capdavanter perquè va aconseguir conjuminar el fet religiós amb una nova arquitectura en un moment en què tot això anava de mal borràs. Ell va entendre que no es podien continuar fent esglésies i catedrals com en l’època de les grans esglésies i catedrals perquè, si l’home canvia amb la història, també ho han de fer els elements arquitectònics que tenen a veure amb la fe, malgrat que els principis siguin els mateixos. Les circumstàncies de Gaudí pesen sobre la materialització de com ha de ser un temple. El gran repte de l’arquitecte va ser erigir-ne un que sí que respongués a la condició de l’home d’inicis del segle XX. Volia que aixoplugués qualsevol creient en Déu d’una manera oberta i universal.
Em sembla que hi ha agnòstics a qui els produeix una mena d’horror pensar que Déu ha estat la inspiració d’una obra arquitectònica tan magnífica com la de Gaudí
És clar, però a la façana de la Sagrada Família hi ha imprès el Nou Testament.
Sí, però també més coses. Gaudí fa servir molts signes precristians. De vegades als cristians ens sembla que el cristianisme només és patrimoni de la cultura occidental, perquè ens entenguem. Però el fet cristià es pot viure des de la nostra cultura i des de qualsevol altra. De fet, l’Església és la mare de la inculturació, d’inserir-se a la cultura de països diversos. Gaudí en pren exemple i se’n val, com fa amb el projecte de les missions catòliques de Tànger. No només en l'àmbit cultural, sinó també a escala temporal, Gaudí agafa valors cristians que podrien ser precristians. Va a allò més humanament transversal del cristianisme perquè tothom s’hi pugui trobar. De vegades tenim la mania de parlar només dels símbols, però per entendre el que acabo d’explicar, de Gaudí també se n’han de tenir en compte els signes. En aquests signes, l’arquitecte parla del sentit del sagrat perquè és un valor humà permanent. En un moment en què sembla que l’home està intentant matar Déu, Gaudí explica que l’home intenta matar una cosa que forma part de la condició humana. A la mateixa façana del naixement de la Sagrada Família hi ha l’arbre de la vida, un signe precristià present en totes les cultures orientals, que representa l'hospitalitat. A la porta central hi representa la posició dels astres a Palestina el dia que hi va néixer Jesús, que és alhora una ciència pagana i l’ordre que Déu ha instaurat en la naturalesa.
Es pot comprendre Gaudí del tot sense un cert sentit de la transcendència?
Crec que sí. Al final, la persona humana és un misteri. Tots som un misteri. La Sagrada Família està feta perquè qualsevol, vingui d’on vingui i tingui el background cultural que tingui, entengui que és un lloc fet per parlar amb Déu. En Gaudí, i en tot artista, les seves obres parlen de la seva interioritat, i és evident que ell vivia en contacte permanent amb el transcendent, que no separava la feina de la fe.
Hauria de ser sant, Gaudí?
Gaudí va ser una persona coherent i la seva obra manifesta la seva coherència. De vegades ens pensem que el contacte amb Déu en el més quotidià només serveix per als artistes, però també ho pot viure un matemàtic, si vol. Em sembla que hi ha agnòstics a qui els produeix una mena d’horror pensar que Déu ha estat la inspiració d’una obra arquitectònica tan magnífica com la de Gaudí. Però no cal que la santedat sigui oficialment reconeguda per l’Església, perquè és una condició de l’home davant Déu. Estudiant-ne el llegat, em sembla que no és cap bajanada dir que Gaudí va ser un home que va voler viure la santedat, i que la conseqüència d’això és que la seva fe impregnava tot el que feia. Hi ha acadèmics que només estudien l’arquitecte des del seu misticisme, des dels actes de pietat, però ell no era un místic: Antoni Gaudí era un sant que sabia contemplar.