Alguns, els més vells de la tribu, somriureu quan us recordi aquelles Grandes Novelas Ilustradas amb les que l'editorial Bruguera va acostar l'obra de Verne, Salgari o Dumas a tota una generació (o a dues) de nens dels 80, els de l'EGB. La memòria emocional també ens recorda aquelles sessions de la tarda dels dissabtes, quan la tele pública espanyola emetia pel·lícules clàssiques boníssimes i no merdots infumables de tot a 100. Allà vam descobrir els westerns de Ford, Hawks i Mann, i també els meravellosos herois dels relats de capa i espasa dels anys 50, els Ivanhoe, els Scaramouche, els Quentin Durward, els Quatermain que buscaven les mines del rei Salomó. Ja em perdonareu l'atac desfermat de nostàlgia, que també s'aplica a dues produccions britàniques d'aventures dels anys 70: les dues parts (ampliades molt més tard amb una tercera) d'Els tres mosqueters i El conde de Montecristo, amb Richard Chamberlain als dos repartiments.
Aquells nens de l'EGB ja som senyors i senyores venerables, però el poder d'aquella literatura portada a la pantalla es manté eternament jove. I la gegantina empresa francesa Pathé deu estar d'acord amb aquesta sensació, perquè porta un temps encarant una estratègia de recuperació del seu patrimoni literari: ja estrenades les dues noves luxoses entregues cinematogràfiques d'Els tres mosqueters, continuen apostant per l'obra d'Alexandre Dumas, i pel duet de guionistes format per Mathieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, també encarregats de posar al dia, com a escriptors i com a directors, El conde de Montecristo, que arriba als cinemes aquest divendres.
El pla a seguir és similar: pressupostos gegantins, rodatge en exteriors, repartiments plens d'estrelles del cinema francès, algunes dinàmiques escenes d'acció i una modernització visual a cop de vol de dron, o de l'ús d'imatges alentides, no fos cas que el nou públic que busquen (el nostre interès ja el tenen) es despisti. I el resultat és notable, tant pel que fa a les aventures de D'Artagnan i el robatori del penjoll de la Reina, com en el referit al film que ens ocupa. Especialitzat a escriure relats per entregues, avantpassats directes de les sèries que avui fan furor, Alexandre Dumas (com Honoré de Balzac, Victor Hugo o, a Anglaterra, Charles Dickens) va ser capaç d'escriure grans obres per parts, amb finals de capítol deixats en suspens, organitzant les trames per actes, mantenint el misteri o potenciant la narrativa amb inesperats girs de les trames. Tot això forma part d'El Conde de Montecristo, i es manté en l'adaptació que ara arriba a les sales.
Una canònica pel·lícula d'aventures amb tots els ingredients necessaris: romanticisme, assassinats, traïcions, luxe i un element absolutament clau
Tres hores que passen volant
D'entrada, un avís: són tres hores de pel·lícula (que condensen les 1.400 pàgines del llibre). Però desactivem ràpidament els ensurts: són tres hores que passen volant. Aquesta és una de les grans virtuts d'una canònica pel·lícula d'aventures amb tots els ingredients necessaris: romanticisme, assassinats, traïcions, luxe i un element absolutament clau: “Ens prendrem tot el temps que faci falta per venjar-nos”, diu el protagonista. Allò del plat fred per assaborir la revenja com es mereix. L'heroi transformat en antiheroi protagonista d'El Conde de Montecristo és Edmond Dantes, un mariner ascendit a capità de vaixell, promès amb una dona que estima amb bogeria. Un jove amb una vida de somni al davant fins que la intervenció de tres homes cruels i ambiciosos, units per fosques aliances basades en les seves ànsies de poder, portarà el nostre home fins a una cel·la d'una presó semiabandonada a l'illa d'If, davant de Marsella, acusat de ser un espia de Napoleó. Catorze anys s'hi estarà, tancat i oblidat per quasi tothom, o plorat per aquells que l'estimaven i l'han donat per mort, abans d'activar una resposta a l'alçada. Davant d'una imatge de Crist ho deixa clar: “No he vingut a resar-te. Faré el que tu no vas fer: donaré les recompenses o els càstigs”. Jutge, jurat i botxí.
Dividida en tres actes molt clars (la conspiració, el retorn i el pla d’acció), i, en cadascun, per seqüències que molt bé podrien tancar capítols en una suposada adaptació televisiva, El conde de Montecristo és la història d'una venjança perfectament planejada, rodada amb cert estil i amb menys floritures de les que Martin Bourboulon deixava anar a Los tres mosqueteros. Tremendament entretinguda, amb un excel·lent disseny de producció i un repartiment més que sòlid: de Pierre Niney (magnífic a la pell de l'elegant i recaragolat Dantes, a qui la seva legítima set de revenja anirà consumint a mesura que va fent check a cadascuna de les fases del seu pla perfecte) als tres fabulosos dolents, Bastien Bouillon, Laurent Lafitte i Patrick Mille, passant per Anaïs Demoustier o Annamaria Vartolomei (inoblidable a la recent El acontecimiento), tots passegen la seva classe i els seus sumptuosos vestits d'època.
L'enorme eficàcia cinematogràfica d'El conde de Montecristo ens assenyala el poder i la força de clàssics literaris de tota la vida
Més enllà de qualsevol altra consideració, l'enorme eficàcia cinematogràfica d'El conde de Montecristo ens assenyala el poder i la força de clàssics literaris de tota la vida, d'aquelles narratives que tenien molt clars els seus punts forts, d'aquelles històries que han sobreviscut durant segles. Llarga vida a aquelles Grandes Novelas Ilustradas. Ara us toca descobrir les obres de Verne a les noves generacions!