No sé què diuen de mi, els ‘reels’ que miro. Però són addictius com la nicotina, que no sembla que t’enganxi i quan te n’adones ja no ho pots parar. I només ha faltat encetar l’estiu i tenir més temps per entrar en bucles imparables de nens que emprenyen gats, gats que espanten gossos, receptes senzilles que seguríssim que faré algun dia i premses hidràuliques trinxant ous i llaunes. M’interessa la narrativa d’aquests vídeos i el que saben generar en el més profund de les meves connexions neuronals. I no tinc Tiktok ni vull tenir-ne, perquè si no la meva vergonyosa inversió de temps perdut mirant professionals que netegen catifes pot arribar a ser un problema encara més preocupant.
La nostra finestra de realitat impostada
Tots sabem que el nostre algoritme ens coneix més que nosaltres mateixos. El meu sap perfectament què busco en aquests vídeos: alguns persegueixen l’element còmic i altres la sedació mental. Els primers són els de gir inesperat i divertit, aquí la lògica de l’humor és clara: la rèplica desconcertant del nen perfectament captada amb el mòbil, el gat que calcula malament el salt i no arriba a la finestra. La música hi és determinant, això també ho tinc analitzat: la flauta desafinada de la cançó del Titànic que subratlla el desastre o el xim-pum final, amb la pantalla en negre, de la tuba de la sèrie de Larry David després de veure que l’infant que el seu pare ha llençat a l’aigua ha perdut els dos braçals. Un gag real de 8 segons. La vida que t’ofereix l’escena justa, com si l’haguessin construït els guionistes de molts milers d’euros per capítol. A vegades es genera tot el debat de si els vídeos són preparats o no: feta la llei feta la trampa (a mi no m’interessa saber-ho, quina importància té?). Però no sé si puc imaginar-me la mare assajant amb el nen que quan baixi de l’autobús el primer dia d’escola i ella li pregunti emocionada com ha anat digui: “terrible sandwich, by the way”.
La intimitat més íntima ens fa riure i ens fa plorar, ens incomoda i ens agrada a parts iguals
És cert que les xarxes són la nostra finestra de realitat impostada i tot és autoreferencial i còpia a la vegada. Fa unes setmanes s’hi van popularitzar les llàgrimes dels adolescents comparant les notes que esperaven i les que havien tret a la selectivitat. La intimitat més íntima ens fa riure i ens fa plorar, ens incomoda i ens agrada a parts iguals. És la versió millorada de les recopilacions de caigudes de Youtube. Però aquí hi ha la combinació justa que reclama el meu cervell: tres de gats, dos de nens i una recepta de pa sense farina, sense forn, sense sal i sense pa (fet d’ou i tonyina). Aquests estarien al bloc dels de la sedació mental. M’hipnotitzen, són com mirar-te les onades del mar, però al meu mòbil són litres d’aigua bruta d’una catifa (no us creureu quants litres en surten). I cervell en calma.
És el nou llenguatge: quaranta segons i canvi, canvi, canvi, canvi. Tots iguals, però diferents, sempre esperant que el proper sigui millor
No sé què expliquen de mi els ‘reels’ que miro, però tenen la profunditat del got on fan la barreja del pa de tonyina. I això em fa pensar que potser no m’agrada el meu algoritme. Soc jo atrapada, com un ratolí que dona voltes a la rodeta. A les xarxes, el contingut és material que té l’únic objectiu de circular fins a l’esgotament. Hi contribueixo cada vegada que n’envio un al meu nòvio, que moltes vegades ja ha vist. Els nostres algoritmes se solapen. També ho trobo bonic, en el fons. Llegeixo que els ‘reels’ són el contingut que aconsegueix més visualitzacions a Instagram (per sobre dels ‘posts’ i dels ‘stories’). És el nou llenguatge: quaranta segons i canvi, canvi, canvi, canvi. Tots iguals, però diferents, sempre esperant que el proper sigui millor. A vegades fins i tot em surten repetits. El meu algoritme deu dir: aquesta beneita fa quaranta minuts que mira gats fent bajanades, ja no em queden més vídeos de gats fent bajanades. Per què no m’avorreix el vídeo trenta-dos d’un gat fent una bajanada? Aza Raskin, l’enginyer que va crear l’scroll infinit va confessar que se’n penedia. Que sentia que el patró d’interacció que havia creat robava el temps de milions de persones a tot el món. No vull semblar obsessionada, però crec sincerament que heu de mirar-ne per entendre’m, especialment els de gats. Tres o quatre, pocs, una estoneta curta. Si sou forts i ho sabeu controlar, no pot passar res. Fan riure, et calmen, fan que no pensis. Estàs bé, aquella estona allà amb els gatets. Encara que després et sentis tan culpable. Suposo que així parlen els addictes.