La figura de l’impostor o impostora ha estat recurrent en cinema i televisió. Curiosament, malgrat ser un material propens al thriller, predominen els retrats més íntims que furguen en les motivacions dels seus protagonistes i s’erigeixen en la metàfora d’uns temps en què la tirania de les aparences s’imposa a la moralitat de l’individu.
Simular el que no ets
La casualitat ha volgut que, gairebé al mateix temps, s’hagin estrenat dos relats centrats en personatges amb una vida inventada. Al cinema, Marco, una sòbria i notable aproximació al que va ser President de l’Amical de Mauthausen a Espanya; i a plataformes, concretament a Max, La confidente, una magnífica sèrie francesa sobre el cas real d’una dona que es va fer passar per amiga d’un dels ferits a l’atemptat de la sala Bataclan de París. La sèrie, de quatre episodis, és segurament una de les millors radiografies que s’han fet sobre la suma d’esdeveniments i contextos emocionals que porten una persona a simular el que no és. La protagonista, Christelle, és una dona solitària que quan s’assabenta dels atacs a la capital francesa aprofita l’avinentesa per presentar-se com a víctima col·lateral, oferir-se a ajudar a les resta d’afectats i fins i tot sumar-se a una associació de supervivents. Però les llacunes del seu relat, més evidents a mesura que socialitza la seva farsa, desperten els recels de les persones que l’envolten.
La confidente és una de les millors radiografies que s’han fet sobre la suma d’esdeveniments i contextos emocionals que porten una persona a simular el que no és
El director Just Philippot, amb la indispensable ajuda d’uns guionistes brillants, encerta de ple en la presentació de tan complex personatge i també en la posada en escena de la mentida i les seves conseqüències. Lluny del traç gruixut i de caure en clixés, Christelle és un personatge molt matisat que ens fa transitar per camins i decisions que no paren d’incomodar-nos. Hi empatitzem i ens hi emprenyem; ens provoca rebuig i a la vegada entenem què la porta tan lluny. La sèrie no la justifica, però la carrega de raons, i entra en temes difícils, com la soledat o la falta d’oportunitats, que ens emmirallen a disfuncions socials que massa sovint són invisibles a la pantalla. Pel que fa al desenvolupament de la trama, Philippot acaba portant-la al terreny del thriller psicològic, però no perquè vulgui adscriure la història a un gènere concret: és simplement que emana del que explica, perquè poques coses ens tensen tant com ser conscients d’una veritat incòmoda. Christelle ens fa patir, i molt, a mesura que es capbussa en la seva farsa, perquè sabem que és impossible que la pugui mantenir per sempre. No està bé el que fa, però és que, com ella, hi ha infinitat de persones en aquest món que només busquen sentir que no estan soles i faran el que sigui per aconseguir-ho. És mèrit de director i guionistes, però sobretot d’una actriu extraordinària, Laure Calamy, que hi ofereix una de les grans interpretacions de l’any.