L'Hotel Colón és un niu d'històries. Construït el 1951 tot just enfront de la catedral de la capital catalana, en ple cor de la ciutat, les seves habitacions han acollit figures tan rellevants de la cultura i la societat del segle XX com Tennesse Williams, Sofía Loren, Jean Paul Sartre, Jane Fonda, Ernest Hemingway o Francis Ford Coppola; tot i que el seu hoste més conegut va ser Joan Miró. L'artista català va fer del Colón casa seva a Barcelona durant la dècada dels 60 i bona part de la dels 70. Segurament, per la rellevància que acabaria tenint en aquesta història, el pintor i escultor va ser un dels participants d'aquella reunió clandestina celebrada a l'hotel el 14 de desembre de 1961 en què un grup d'intel·lectuals van decidir posar en marxa el Congrés de Cultura Catalana. Va ser la primera llavor d'una flor que va trigar a florir.
Aquelles mares i pares que van iniciar la lluita
En totes les històries hi ha herois anònims. A mitjan dècada dels 70, amb Franco encara viu, un grup de mares i pares de Cornellà del Llobregat van demanar que s’impartissin classes de català en horari escolar. La Llei ja ho permetia. Els inspectors del règim, no. Aquells pares no van acatar i es van dirigir al Col·legi d’Advocats de Barcelona per sol·licitar assessorament i ajuda. Va ser el 28 de gener de 1975. Avui fa 50 anys. Aquell dia, Josep Maria Pi-Sunyer, secretari de l'entitat, va reprendre aquella idea que s'havia debatut una dècada i mitja enrere en la clandestinitat a l'Hotel Colón. Amb el suport dels seus col·legues, es va decidir l’organització d’un Congrés de Cultura Catalana que posés especial interès en la defensa de la llengua.
El primer diari que es va fer ressò de la notícia va ser La Vanguardia, que va publicar una nota sobre la creació del Congrés en la seva edició del 5 de febrer d'aquell 1975. Aquell article va provocar que diversos col·legis professionals i entitats culturals com el Col·legi de Doctors i Llicenciats, el Col·legi d’Aparelladors, l’Associació d’Enginyers Industrials, el Col·legi d’Enginyers, el Col·legi d’Arquitectes, Òmnium Cultural, l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques de Catalunya i les Balears, Enciclopèdia Catalana i l’Assemblea d’Intel·lectuals i l’Assemblea de Catalunya se sumessin a la iniciativa. El 28 de febrer de 1975 es va celebrar la primera reunió amb tots els col·legis i organitzacions adherits. Hi van participar més de 250 persones. Trobada on es va acordar la creació d’un Secretariat, amb representants de Catalunya però també del País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i Andorra, que engegués la preparació del Congrés. El 7 de juny es va organitzar una nova trobada, aquesta vegada a Montserrat on es van traçar els objectius del Congrés, destacant-ne dos punts: l’esperit del Congrés havia de respondre a les aspiracions de la classe treballadora i altres sectors populars dels Països Catalans i que el Congrés havia d’assumir un paper públic en favor de la democràcia. Naixia el país que es va començar a imaginar fa 50 anys.
L’esperit del Congrés havia de respondre a les aspiracions de la classe treballadora i altres sectors populars dels Països Catalans
El mes d'octubre de 1975 es va crear la comissió permanent del Congrés, integrada per un total de 85 entitats de tots els Països Catalans, nomenant Jordi Rubió i Balaguer President d'honor del Congrés; Joan Miró (Catalunya), Joan Fuster (País Valencià), Francesc de B. Moll (Illes Balears), Pere Ponsich (Catalunya del Nord) i Joan Martí i Alanis (Andorra), Vicepresidents d'honor; i una Comissió promotora formada per representants de totes les entitats adherides, presidida per Miquel Casals i Colldecarrera, degà del Col·legi d'Advocats. Amb ja prop de 13.000 congressistes inscrits, el Congrés va ser presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 de juny, a Andorra la Vella el 10 de novembre i a Barcelona el 8 de desembre. Durant totes aquelles trobades es va acordar propulsar la normalització lingüística arreu dels Països Catalans a través de la creació de departaments de planificació lingüística i defensar la unitat de la llengua catalana. Tanmateix, també es va decidir l'estímul de l'estudi de la història local i el reciclaje els professors així com l'exigència d'una política educativa on el català fos la llengua vehicular a l'ensenyament. Es va proposar una reforma immediata del dret de cara al restabliment de les institucions d'autogovern. Es va acordar disminuir els desequilibris territorials a través d'una nova ordenació política: desaparició de les diputacions i l'estructura provincial. Es va promoure un nou model de desenvolupament econòmic que acabés amb aquells desequilibris territorials. Es va adaptar les estructures de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) als nous temps i transferència del CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) al futur govern català. I, finalment, es va posar en marxa l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana per donar a conèixer a l'exterior les conclusions del Congrés.
Els actes i esdeveniments del Congrés es van allargar en el calendari fins a finals del 1975, cloent-se definitivament el 27 de novembre de 1977 al Palau de Congressos i Exposicions de Barcelona amb la presència del President Josep Tarradellas i denunciant que la política franquista cap als Països Catalans havia estat "conscientment i persistentment desnacionalitzadora, en un doble vessant de repressió i d'explotació que pot ésser concretat en quatre aspectes fonamentals: política d'asfíxia econòmica, política de drenatge de recursos financers, política de descapitalització científica i tècnica; i política de repressió lingüística i cultural".