Llacunes de la Janda (maresmes del riu Guadalete, Andalusia atlàntica), 19 de juliol de 711. Fa 1.313 anys. Els exèrcits de la monarquia hispanovisigòtica, comandats pel rei Roderic (el Don Rodrigo del relat nacionalista espanyol), i el de l’avantguarda àrab al nord d’Àfrica, liderat pel general Tàriq ibn Ziyad, s’enfrontaven en una batalla que canviaria el curs de la història. La desfeta hispanovisigòtica, més que la mateixa victòria àrab, precipitaria la fi i la desaparició d’un sistema en crisi —continuador de la tradició cultural, política i religiosa de l’Imperi Romà— i la seva substitució per un nou model, aparentment desconegut i estrany per a la societat indígena.
Ni minorització ni substitució
Però, contra el que se’ns ha explicat, aquella ràpida i efectiva conquesta, i la posterior dominació, no es van produir ni per efecte de la minorització, ni —encara menys— pel resultat de la substitució de la base ètnica peninsular. Els àrabs no van ser mai més de 50.000 efectius, que, en el millor dels casos, representarien un 1% de la població peninsular. Llavors, com s’explica que amb aquesta evident limitació numèrica completessin la seva empresa en tan sols dotze anys (712-724)? Com s’explica que haguessin trigat la desena part del temps que havien emprat els romans, dotats de recursos molt superiors, per a la mateixa empresa (217 aC – 19 aC)?
La penetració de l’islam abans de la conquesta militar àrab
Un dels elements que explica la ràpida progressió de la conquesta àrab seria l’existència de comunitats islàmiques peninsulars que, durant el procés d’ocupació, haurien actuat com a “quintacolumnistes” d’aquell fenomen. Però aquestes comunitats musulmanes (que, fins a la invasió àrab, es movien en la clandestinitat) no estaven formades per elements forasters, sinó per població indígena. La investigació historiogràfica moderna (Universitat de Sevilla, 1995) n'ha demostrat l'existència des de finals del segle VII (entre 20 i 30 anys abans de Guadalete), com a resultat d’un procés de difusió, portat a terme per elements forasters, i conversió d’una part de la població indígena.
Caldo de cultiu
La monarquia visigòtica hispànica no va ser res més que una de les conseqüències de la fragmentació de l’Imperi Romà d’Occident. Després de la caiguda de la Lloba Capitolina i l’aparició dels estats germànics, la tradició romana es va mantenir i es va projectar en el temps, impulsada per les elits econòmiques i culturals provincials —en el cas de la península Ibèrica, de tradició hispanoromana—. I això, en el pla econòmic i social, volia dir que la monarquia visigòtica, malgrat la seva tradició germànica (jerarquia horitzontal, propietat comunal), mai no va ser capaç de resoldre el problema de les grans diferències socials i econòmiques de la societat hispanoromana.
Per què es convertien a l’islam?
A finals del segle VII (dues/tres dècades abans de Guadalete), l’Església catòlica ja era un dels tres puntals del poder. I la principal força patrimonial del regne visigòtic. Les seves jerarquies (arquebisbes, bisbes, abats) actuaven com a veritables “domines” (grans latifundistes) i l'estructura de la institució contribuïa a la solidesa del sistema. En aquest punt, no és difícil entendre que els segments més humils d’aquella societat, sobretot els de les zones més poblades i on més acusades eren aquelles diferències (valls dels rius Guadalquivir, Segura, Túria i Ebre) experimentessin un trànsit cap a l’islam, que, en aquell moment, era un sistema confessional més modern i igualitari.
...i les oligarquies indígenes?
La resposta de les oligarquies indígenes a aquell canvi de paradigma seria una altra de les causes que explicaria la ràpida progressió de l’empresa conqueridora àrab. La majoria dels grans latifundistes (el poder econòmic) es van avenir al nou escenari que plantejaven els invasors. Els àrabs sempre van ser conscients de la seva inferioritat numèrica i van promoure pactes —exclusivament amb les oligarquies— de conversió a la cultura àrab i a la religió islàmica a canvi de la conservació de l'estatus de poder. I si bé és cert que les oligarquies del centre i l'oest peninsulars van presentar resistència, també ho és que les del sud i l'est peninsulars s’hi van doblegar sense protestar.
Els Banu-Qasi
El cas de Tarragona és l’excepció que confirma la regla. L’arquebisbe Pròsper difícilment podria explicar el canvi de la mitra pel turbant, i es va exiliar a Ravenna. Però a Saragossa, per exemple, els poderosos latifundistes Càssius es van convertir en Banu-Qasi i van esdevenir la nissaga governant d’Al-Tahr (la Frontera Superior d’al-Àndalus). Els Banu-Qasi promourien i liderarien un procés de conversió massiva de la societat indígena de la vall de l’Ebre, de tal manera que a mitjan segle IX (cinc/sis generacions després de la conquesta), la població de Turtuixa (Tortosa) o Làrida (Lleida) —per posar dos exemples— era, molt majoritàriament, àrab i musulmana.
El cas de Còrdova
El nou poder es va establir a Còrdova perquè ja era una ciutat important, amb una llarga tradició urbana que es remuntava a l’època romana, i amb unes notables infraestructures defensives, millorades durant l’etapa visigòtica. A més a més, va jugar a favor seu la seva situació estratègica: era un port fluvial molt segur i molt ben connectat amb el món àrab (el nord d’Àfrica i la Mediterrània oriental). Qúrtuba (el nom àrab de Còrdova) va ser la capital d’al-Àndalus, el singular estat arabohispànic que s’havia creat amb aquella empresa conqueridora. Primer de l’emirat dependent (711-756), després de l’emirat independent (756-929) i, finalment, del califat independent (929-1031).
Qúrtuba, focus d’irradiació i nucli d’atracció
I Còrdova seria el paradigma del procés i de les conseqüències d’aquell mestissatge. Amb el decurs del temps, seria la gran urbs de l’Europa occidental. Un focus d’irradiació de les ciències, de les arts i de les modes. Però també un nucli d’atracció de cultures i d’ètnies molt diferents. Inicialment, les minoritàries però riques comunitats cristianes que van conservar la seva confessió, no es van exiliar al nord peninsular. L’èxode mossaràbic als dominis cristians peninsulars no es produiria fins després de l’ensorrament del califat (1031), i durant l’etapa omeia (735-1031) aquelles comunitats floririen en la plenitud urbana andalusina.
Els jueus sota el domini àrab
El mateix va passar amb la comunitat jueva. La Qúrtuba andalusí va ser la “Jerusalem d’occident”. La desaparició de l’estat visigòtic va implicar la derogació de les lleis persecutòries contra la minoria jueva i la comunitat local va florir en les ciències i en les arts com no ho havia fet mai. I a més, es va veure reforçada en tots els aspectes (demogràfic, identitari, cultural) amb la immigració d’altres comunitats jueves. Els exilarques, un grup elitista format amb la Diàspora jueva a Babilònia (segle VI aC), es van establir a Qúrtuba durant l’època califal. Segles més tard, l'exilarca Yonnati bat Geddaliah (segle XV) seria la rebesàvia de Ferran el Catòlic.
Una societat singularment mestissa i diferenciada
Totes aquestes particularitats expliquen una societat singularment mestissa i relativament tolerant, amb uns potents elements culturals que s’originaven en cadascuna de les comunitats, que s’influïen mútuament i que policromaven aquell paisatge social. La Qúrtuba omeia (735-1031) no va ser mai la rèplica de l’estricta Damasc. Ni pels seus carrers s'hi va respirar mai la radicalitat espiritual dels cristians del nord peninsular. Els califes cordovesos de l’època omeia serien cèlebres pel seu aspecte físic: les fonts en destaquen la pell colrada, els ulls clars i el pèl roig, producte del mestissatge amb concubines basques o eslaves.
La destrucció d’una fàbrica de cultura i d’innovació
Qúrtuba i al-Àndalus no va ser la terra del “moro infiel”, com la dibuixa el relat tradicional de la historiografia nacionalista espanyola, sinó un sorprenent espai de trobada. I la conquesta castellanolleonesa (1236) no va ser el “triunfo de la cruz”, com proclama la mateixa historiografia nacionalista espanyola, sinó la destrucció d’un món que es va traduir en pobresa científica i artística. La destrucció del món que irradiava a partir de la Qúrtuba andalusí, la capital dels califes de pèl roig, seria una pèrdua irreparable. Alguna cosa semblant al que, per a la nostra contemporaneïtat, representaria la pèrdua d’una gran ciutat mestissa, d’una fàbrica de cultura i innovació.
Si voleu saber-ne més:
https://www.elnacional.cat/ca/estil-vida/descobreix-cordova-viatge-unic-experiencies-nacional-marc-pons_1251098_102.html