Vallfogona de Riucorb (comarca natural de la Baixa Segarra), 15 d’agost de 1652. La senyoria dominical, representada per Rafel de Sunyer, comanador de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, iniciava la recaptació del delme. Tot i que la Revolució Remença de finals del segle XV havia liquidat, pràcticament, totes les càrregues fiscals que pesaven sobre la pagesia catalana medieval, alguns latifundistes -sobretot les ordes monàstiques i religioses- encara conservaven la propietat de la terra; que els productors explotaven en un règim de lloguer perpetu molt favorable -respecte a l’època feudal-; i pel qual pagaven una renda en espècies. Les capbrevacions de Vallfogona resulten d’una utilitat extraordinària per a traçar el dibuix dels conreus i dels tributs catalans de l’època.

Un país cerealista

Efectivament, la comunitat de Vallfogona, per la seva composició sociològica i pel seu paisatge econòmic, es un cas paradigmàtic del camp català de l’època d’entreguerres (entre la conclusió de la Guerra de Separació, 1652 i l’inici de la Guerra de Successió, 1705); i es perfectament extrapolable al conjunt de la societat agrària del país. Segons l’estudi de la documentació de la capbrevació de Vallfogona de 1652, dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Reus, els pagesos d’aquella comunitat explotaven diversos conreus -sotmesos a diferents tipus tributaris-, que es destinaven en part al consum local; i en part a l’abastiment dels mercats urbans del país. Aquella relació revela que el conreu majoritari, encara, era el dels cereals: blat, mill, ordi i espelta.

Gravat d'Àger (1648) / Font: Cartoteca de Catalunya

Blat, mill, ordi i espelta

Sabem que aquest conreu tenia una presència més que destacada perquè, segons la mateixa capbrevació, era la collita predominant a les grans finques de secà d’aquell castell termenat. En canvi, tot i que era un conreu estratègic (el gra d’aquests cereals es destinava, quasi íntegrament, a la producció de pa, l’aliment bàsic de la societat europea del XVII) observem que la càrrega fiscal que se li aplicava era, comparativament a altres conreus, relativament baixa. El Capbreu diu que el pagès (el productor) “ne done” al comanador (el representant de la propietat) tres mesures de producció per cada trenta set i al rector una mesura per cada trenta set (per al manteniment de la parròquia). Aplicant un percentatge, comptem que la càrrega fiscal sobre el cereal gravava el 10’81%.

Faves, fesols i guixes

La mateixa capbrevació ens detalla el delme sobre les llegums (faves, fesols i guixes); i ens relata que aquests productes -a diferència del cereal- es conreaven a les feixes de regadiu (petites finques situades als arenys del riu Corb, del torrent Salat, i de les sèquies que discorrien per la part baixa de la vila). Per tant, la superfície destinada a aquest conreu devia ser, per força, molt menor; i la seva producció es destinava, molt probablement de forma majoritària, al consum local. Segons la Capbrevació; per cada dotze mesures de producció el pagès cedia una mesura al comanador i una altra al rector. En aquest cas, el càlcul ens revela que la càrrega fiscal sobre les llegums era lleugerament més onerosa que la dels cereals: un 16’66%.

Gravat de Flix (1648) / Font: Cartoteca de Catalunya 

Cànem, vímet i lli

La producció agrària de l’època no era tan variada i rica com l’actual; i però aquella Capbrevació ens relata que després dels cereals i les llegums; es conreaven altres productes, com per exemple els que anomenem “plantes industrials”. Es a dir, el cànem, el vímet i el lli; que, també, es conreaven en les feixes de reg, i que representaven el conreu menys extens. Aquest producte es destinava als obradors urbans i s’utilitzava per a la fabricació de cistells, de culs de cadira, de caixes carrossades; i en el cas del lli, per a la confecció de peces de vestir. Aquella Capbrevació de 1652 detalla que, com en el cas dels llegums, la dominicatura senyorial i la rectoria aplicaven una càrrega fiscal d’una mesura per cada dotze de producció, és a dir, també un 16’66%.

Gravat de Roses (1648) / Font: Cartoteca de Catalunya

Verdures, fruites... i raïm

En canvi, la consuetud havia consagrat l’alliberament de la càrrega fiscal sobre una sèrie de productes agraris de consum totalment domèstic: les nous, les ametlles, les figues, les avellanes, les cols, els “spinachs”, els préssecs, les magranes, les pomes, les cireres, els melons, els cogombres, les carbasses, les peres i les “cermenyes” (peres del tamany d’una cirera); que, com les llegums, es conreaven en finques de ribera. En cap moment es parla, encara, del raïm, tot i que, en aquell moment, el país ja vivia una intensa activitat de rabassa de boscos per a plantar vinya i donar resposta a la forta demanda de les destil·leries de Reus que ja exportaven els seus aiguardents als Països Baixos, a Anglaterra, i a les seves respectives colònies americanes. / Imatge principal: Mapa de Catalunya (1608). Font: Cartoteca de Catalunya