Gènova, 28 de novembre de 1127. Fa 895 anys. Representants de les cancelleries del comtat independent de Barcelona i de la república de Gènova signaven un tractat internacional de comerç; que contemplava, entre altres coses, que en aquell port transalpí els comerciants catalans serien tractats com naturals de la ciutat; i a la inversa. Aquell tractat; que és el més antic que coneixem, posa en relleu que, a principis del segle XII, el comerç marítim (d’exportació de producció pròpia o d’intermediació de producció aliena) ja era la principal font de recursos del país. Aquell flux seria el que, poc després, impulsaria la creació d’unes institucions destinades a estimular i protegir, a l’hora, els intercanvis entre els catalans i els seus socis comercials de la Mediterrània: el Consolat de Mar i els Consolats de Catalans.
Les primeres rutes
Les fonts documentals revelen que, en l’època dels comtats catalans carolingis (segles IX a XI); ja es practicava una forma de comerç marítim embrionària; que unia —amb navegació de cabotatge (resseguint la costa)— els principals ports de la Marca de Gótia: Barcelona, el centre comercial més meridional de l’Imperi de Carlemany; Empúries, que seria destruïda pels vikings; Narbona i Magalona. Però, l’any 1113, Ramon Berenguer III va liderar una coalició marítima internacional formada per un grup de petits dominis independents de la Mediterrània occidental —Barcelona, Narbona, Niça, Gènova, Pisa— que va atacar i destruir l’illa de Mallorca, en aquell moment un cau de pirateria musulmana. I això ens indica, que els navegants catalans de principis del segle XII ja tenien interessos arreu de la meitat occidental de la Mediterrània.
Representació d'una coca catalana (S. XV) / Font: Museu Maritim de Barcelona
El comerç marítim i el procés de construcció de Catalunya
No deixa de ser curiós que el primer cop que es documenta el nom “Catalunya” i el gentilici “catalans” sigui en la Crònica Pisana d’aquella primera empresa mallorquina (1113-1114). Si més no, és la constància documental més antiga que tenim. I això ens indica, també, que el procés de construcció de Catalunya —com a comunitat nacional— està incontestablement relacionada amb la lucrativa activitat del comerç marítim, que seria la que explicaria la tradicional aliança entre el poder polític i militar (el Casal comtal de Barcelona) i l’estament mercantil (els poderosos “parçoners” o armadors catalans). Aquesta tradicional aliança, consistia en que els comtes catalans havien de protegir les rutes de comerç naval (com havien fet a Mallorca el 1113); i en contrapartida els mercaders finançaven les empreses militars comtals.
El Consolat de Mar
El Consolat de Mar és la culminació d’aquesta tradicional aliança. I és la gran aportació catalana al món del comerç i del dret internacionals. El 1173, el viatger jueu Benjamí de Tudela esmenta la presència de comerciants catalans establerts, permanentment, al port d’Alexandria, al delta de Nil. Les empreses comercials catalanes que, inicialment, s’havien expandit per la Mediterrània occidental; a finals del segle XII ja havien assolit totes les ribes del vell Mare Nostrum. I abans d’acabar el segle, els comerciants catalans ja eren habituals als ports de Ceuta, de Bugia, de Tunis, i de l’esmentada Alexandria —a la costa sud—; i de Tir, de Sidó i d’Acre a la costa oriental. Amb aquest desplegament, era necessari crear un codi que protegís i regulés, al mateix temps, els interessos dels “parçoners” catalans. Naixia el Consolat de Mar.
Portada del llibre del Consolat de Mar (S. XIV) / Font: Bibiloteca Nacional de Catalunya
Com sorgeix el Consolat de Mar?
Per a entendre que era i com funcionava el Consolat de Mar, ens hem de submergir en aquell context històric. Europa estava dominada pel règim feudal; que era un sistema polític que consagrava la distribució equilibrada del poder entre tres braços: el poder reial (a Catalunya ostentat pels comtes independents de Barcelona); el poder nobiliari (els barons territorials); i el poder eclesiàstic (arquebisbe, bisbes i abats). Cada un d’aquests poders tenia les seves pròpies jurisdiccions; és a dir, eren estats dins d’un estat. I d’aquesta forma va sorgir el Consolat de Mar; com una jurisdicció territorial dins de la jurisdicció reial de Barcelona. Inicialment abastava el barri de la Ribera; i legislava i administrava justícia per a totes aquelles persones que formaven part de l’estament mercantil que s’havien acollit a la seva jurisdicció.
Què fa el Consolat de Mar?
El Consolat de Mar —creat el 1262— és un organisme que legisla en matèria de comerç marítim, i que, progressivament, abasta tots els territoris costaners de la Corona (Catalunya, País Valencià, Mallorques) i els ports mediterranis on hi ha presència de parçoners catalans acollits a la seva jurisdicció. Aquest organisme havia compilat l’històric dret marítim barceloní, que ja estava documentat a la Carta Consular de Barcelona (la consuetud jurídica catalana originària de l’època carolíngia, segles IX a XI); i l’aplicava a través del Tribunal Consular. Aquell corpus legal, denominat Ius Mercatorum (Dret dels Mercaders) acabaria abraçat per una part molt important —probablement majoritària— del comerç naval de la Mediterrània (catalans i no catalans) que s’havien posat sota la jurisdicció del Consolat de Mar de Barcelona.
Consolats Catalans en la plenitut de l'expansió / Font: Enciclopedia Catalana
Els Consolats de Catalans
Els Consolats de Catalans serien la culminació d’aquell procés. Els “Defenedors” del Consolat (els dirigents d’aquell organisme); van impulsar l’establiment de delegacions de la institució als principals ports de la Mediterrània; amb un doble propòsit: administrar la justícia amb el Ius Mercatorum (evitant que els parçoners catalans i els seus socis comercials es poguessin trobar subjectes a jurisdiccions estrangeres i hostils); i crear espais físics de trobada que havien d’estimular els intercanvis comercials entre catalans i la resta de mediterranis. I, de retruc, intercanvis culturals. No oblidem que aquests consolats normalment disposaven d’un temple cristià. El proselitisme que es projectava des d’aquells temples, era la pota de la colonització cultural que complementava la de la colonització econòmica.
On es van instal·lar els Consolats de Catalans?
L’expansió d’aquests consolats va dibuixar una trajectòria de ponent a llevant, que acabaria abastant els principals ports de la Mediterrània. Fins i tot, a partir del moment que les Galeres de Catalunya van obrir l’estret de Gibraltar a la navegació comercial (1337), també abastaria els emergents ports de l’Atlàntic nord... A més de la vintena de consolats creats en territoris que, entre els segles XIII i XV, van ser incorporats a la Corona (Sicília, Nàpols i Sardenya); se’n van obrir una cinquantena llarga fora dels dominis catalans. Els més importants, serien els de Marsella i Niça, a la Provença; Gènova, Venècia, Roma, Liorna, i Pisa, a la península italiana; Ragusa i Rijeka, a l’Adriàtic; Constantinoble, Quios, Rodes, Beirut, Damasc i Famagusta, a la riba oriental; Bugia i Trípoli a la riba sud; i Bruges i Londres, a l’Atlàntic.
El Consolat de Mar és la gran aportació catalana al món del comerç i del dret internacionals