V. és escriptor. Però un escriptor dels que escriu i publica. Dels que guanya premis. Premis importants. Premis que encara tenen alguna credibilitat i prestigi. Un escriptor d'aquells que les generacions més joves, lluny de matar-lo, consideren influència i referent. Però tots aquests detalls sempre l'han fet mandra i intenta minimitzar-los quan el presenten abans d'una xerrada en un club de lectura.
El vaig descobrir un dia que el Víctor Amela l'elogiava al programa de llibres del Canal 33 de l'Emili Manzano, L'hora del lector. D'això fa 15 anys. Però ho recordo perfectament com només recordes aquelles coses aparentment intranscendents que t'acaben canviant la vida. L'Amela deia que la novel·la que V. acabava de publicar duia la literatura catalana contemporània a un altre nivell. I jo aleshores encara me'l creia, a l'Amela. L'endemà vaig anar a encarregar-la, la novel·la, a la llibreria del poble.
Tenia l'aspecte de professor universitari enrotllat, que tan aviat et podia parlar de literatura russa del segle XIX com descobrir-te l'escena del còmic underground de la Barcelona dels 70 i 80 o recomanar-te els millors àlbums en la discogràfica de Lou Reed o The Clash
Va arribar dos dies més tard. Vaig trigar-ne un a llegir-la. Només la descoberta, temps enrere, de Quim Monzó, m'havia causat un impacte similar. La diferència era que quan vaig començar a llegir en Monzó, ja el coneixia. No personalment, clar. Però sabia quina cara feia i quina veu tenia, perquè a la Catalunya dels anys 90 en Monzó era per tot arreu. V., he d'admetre, era una incògnita que em va resoldre Google. Semblava alt. No era guapo, però, la seva mirada nostàlgica tenia cert atractiu. Tenia l'aspecte de professor universitari enrotllat, que tan aviat et podia parlar de literatura russa del segle XIX com descobrir-te l'escena del còmic underground de la Barcelona dels 70 i 80 o recomanar-te els millors àlbums en la discogràfica de Lou Reed o The Clash.
La carpeta dels contes
Quan avui V. ha acabat les seves classes a la universitat, perquè, cert, V. és escriptor, però també professor universitari (enrotllat), ha decidit que abans de tornar a casa caminaria per la ciutat. Potser podria passar per la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona. Últimament, està capficat en l'escriptura d'un conte sobre Eliseu, el profeta successor d'Elies. Un home, segons l'Antic Testament, amb una vida fascinant com a conseller de reis i obrador de tota mena de miracles. No troba res especialment interessant ni destacable. Potser que provi, com l'han aconsellat, a la llibreria Balmes, que no està al carrer Balmes, sinó al carrer Duran i Bas, a tocar del Portal de l'Àngel; o a la llibreria Abba, que no es diu així pel grup suec, sinó perquè 'abba' en arameu significa 'pare' i fa referència a Déu. Totes dues són llibreries especialitzades en obres cristianes. Hi anirà un altre dia. Ara enfila el carrer Diputació, un dels seus favorits, tot i que en els darrers anys han proliferat els cafès d'especialitat per a expats i locals d'empanades argentines, i torna cap a casa.
Avui no hi són ni les filles ni la dona, i V. dubta entre veure un vell western o seure davant de l'ordinador. Opta per això segon. Després de contestar diversos correus que tenia pendents: un d'un guionista de TV3 que treballa en un documental sobre Alexandre Deulofeu, filòsof figuerenc (com ell), autor de la teoria de la 'Matemàtica de la història'. Un altre d'un periodista freelance que el va entrevistar anys enrere i ara l'envia una novel·la a mig acabar demanant-li si li pot donar un cop d'ull i dir-li què li ha semblat... V. no la llegirà mai, però li contesta que li sembla interessant, que els personatges són frescos, que hi segueixi treballant.
Li agrada escriure contes. Troba que és el format ideal per experimentar. Ja ho fa amb les novel·les, això d'experimentar, però amb els relats curts, tot i ser curts, o potser per ser curts, pot jugar amb les formes i els formats
V. té una novel·la gairebé enllestida. Però avui decideix dedicar-se als contes. Li agrada escriure contes. Troba que és el format ideal per experimentar. Ja ho fa amb les novel·les, això d'experimentar, però amb els relats curts, tot i ser curts, o potser per ser curts, pot jugar amb les formes i els formats. La setmana passada va escriure un, en què ell mateix era un dels dos personatges centrals. L'altre era una dona guillada, que el seguia per xerrades i conferències amenaçant-lo de matar-lo si no la convertia en un caràcter important d'una de les seves històries. El relat acaba amb un diàleg genialment delirant entre tots dos negociant la llargada de l'escrit. Ella demana ser la protagonista d'una novel·la i V. contraoferta oferint-li un microrelat. Finalment, pacten que serà un conte de quatre pàgines. El cas de la sexagenària psicòpata, el va titular. No fa gaire va escriure un altre, Tres partides, en què descriu en tres actes tres partides d'escacs entre Salvador Dalí i Marcel Duchamp. Si van ser reals o fruit de la imaginació lletraferida de V. no importa. Importa que són escassos tres minuts de lectura jogassera.
Ara rumia si continua amb el conte del profeta Eliseu. Potser un altre dia. Encara no té prou informació. I de sobte, a raig, com si la història fes anys que s'anés covant dins seu, escriu La petita història d'en Joseph. El relat té un irònic to de conte infantil: "Hi havia una vegada un nen...", però narra la vida Joseph Goebbels, ministre per la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich nazi, i un dels més grans monstres de la història de la humanitat. Quan arriba al punt final, V. sempre dubte si realment ha arribat al punt final. Avui no és cap excepció. Per això llegeix i rellegeix el que ha escrit, fins que, més per esgotament que per convenciment, es dona per satisfet. El guarda en una carpeta anomenada En primera persona. Allà ha anat desant tots els contes que ha anat escrivint últimament i que potser algun dia acabi publicant.