Ens hi haurem d'acostumar. Ja no podrem desmembrar un cos tranquil·lament, ja no podrem emmordassar a ningú tranquil·lament, ni agafar aquest ganivet tan brillant i esmolat de la cuina i travessar la pell des del melic fins a les costelles, amb precisió i tenacitat mentre un deutor, posem per cas, un rendista, un pederasta o un impuntual ens supliquen clemència. Sentirem els plors, és evident, intentaran conquerir una petita part del nostre cervell, dels nostres remordiments, amb trampes sentimentaloides, apel·lant a una família que no coneixem, o potser, qui ho sap, pregant a un Déu perquè obri el miracle.

Compte amb les llàgrimes que són molt traïdores i compte amb la premissa que una vida val un imperi, això és mentida, hi ha vides que valen menys que els cucs que les devoren i compte també en creure que tothom mereix una segona oportunitat, perquè els ingenus són els més perillosos. Així que haurem de respirar profundament, i haurem de tapiar bé les portes i les finestres perquè els crits d'auxili no alertin a curiosos, a veïns o a xafarders, però si tenim una mica de paciència la fulla anirà separant la carn, com Moisès va separar en dos el mar Roig, inundant el terra d'una sang delicada.

Si hem estat curosos i hem pogut tapar la boca, lligar les mans, recitar uns quants versos de comiat, el conte tindrà un final feliç, però aleshores arribarà el moment, sempre delicat, de la neteja. No cal tenir presses, només lluitem contra el rellotge biològic de la descomposició, la resta calma i bons aliments. Ja sé que és avorrit agenollar-se i dedicar tanta cura en fer que cap gota ens pugui delatar. Ho hem vist milers de vegades a les pel·lícules, sempre hi ha un detall que ho esguerra tot, però per sort la vida és molt més mediocre que la ficció i un cop fet servir el salfumant i cremada la roba, podrem embolicar el cos (el que en quedi) amb un plàstic d'unes mides considerables. I aquest és el punt exacte del relat en què una fotografia ho pot canviar tot.

Just en sortir, a poder ser que no sigui de dia, hem de mirar cap a un costat i cap a l'altre, com les criatures que travessen un pas de zebra. Haurem de ser prudents, i si apareix un cotxe d'una empresa multinacional que fotografia tots els carrers, totes les places, tots els racons de l'ànima (i del món), tenim dues opcions: dissimular – que no servirà de res- i fingir un somriure que ens delati, que digui, “sí, soc jo, he aniquilat aquest cos, tant se valen els motius, no els entendríeu” mentre ens netegem les mans brutes. O bé, sense pensar-nos-ho dues vegades, saltar damunt del cotxe, i just abans de destrossar la càmera del dimoni, fer un discurs emocionant que defensi el dret que tenim tots i totes a la intimitat per més assassina que sigui.