“Creiem en les històries que causin reflexió, que creïn debat, que provoquin emocions i que estiguin fora dels convencionalismes socials”. Són paraules de Manuela Vellés (Madrid, 1987) a Revers. Coneguda per pel·lícules com Caótica Ana o Camino, i sèries com La señora o Velvet, va estrenar la setmana passada a algunes sales (i demà a Filmin) una feina que fuig de la normalitat i en la que posa tota la carn a la graella: a Culpa, interpreta una dona que, després de ser violada i encara en estat de xoc, s’aïlla a una cabana enmig del bosc. “Se sent terriblement sola i incapaç de plantar cara a tot el que li ve al damunt”, explica una Vellés que, si hi hagués justícia, hauria d’estar nominada a tot a la propera temporada de premis.
Això que li ve al damunt és un embaràs, i, amb aquest duríssim artefacte narratiu, la particularitat de la pel·lícula és que la càmera va ser testimoni de l’embaràs real de Manuela Vellés. Encara més: el director de Culpa, Ibon Cormenzana, és el company de l’actriu i pare de la criatura que va néixer al final del rodatge. Un exercici audiovisual al límit, que en el seu punt de partida podria recordar el que el cineasta Carlos Marques-Marcet i la parella (a la ficció i a la realitat) formada per David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto van fer a Els dies que vindran. Però el costumisme d’aquesta, molt més enganxada al procés que qualsevol nucli familiar pot viure durant una gestació, té poc a veure amb la mirada que proposa Culpa. “Vam tenir-la com a referència, sí”, confessa Vellés. “Però, en el nostre cas, la història que expliquem és tremendament dura i no tenia res a veure amb la nostra experiència personal ni amb la vivència real durant el rodatge”.
Amb un equip mínim, en un rodatge gairebé de guerrilla, Cormenzana i Vellés exerceixen de guionistes i productors d’aquest relat que no deixa indiferent, i que d’entrada podria plantejar dubtes per la barreja d’una gestació real i un argument tan extrem: “Estàvem en família, envoltats d'amor i d’entrega, notant que el que fèiem tenia un gran sentit”, diu la protagonista, que va comptar també amb la col·laboració de la seva germana, Juana Vellés (que també fa de doble de Manuela en alguna escena físicament exigent que aquí no desvetllarem), abans d’explicar-nos com va néixer la idea: “Realment sorgeix de les ganes que teníem de fer cinema i treballar junts amb l’Ibon. Vam reprendre una idea de guió que havíem guardat en un calaix amb el nostre primer embaràs, i va ser durant el segon, estant confinats, que ens vam sentir preparats per encarar aquesta aventura i posar a disposició de la pel·lícula la nostra circumstància personal”, afirma. Aquell primer guió ja girava al voltant de la idea d’un nadó no desitjat, que ara ha evolucionat per reflexionar sobre les conseqüències d’una agressió sexual. “La història també va connectar amb la meva germana Juana, que havia escoltat, igual que nosaltres, històries fins ara silenciades de dones del seu entorn, i vam pensar que aquesta pel·lícula podria obrir el debat sobre temes com la maternitat, l'abús, el consentiment i el sexe”.
Manuela Vellés: "Tenim moltes ganes d'explicar històries de dones reals, amb problemàtiques nostres, des d'una perspectiva femenina"
Culpa aposta, en definitiva, per oferir una mirada a la maternitat que fuig dels estereotips i que connecta amb la multiplicitat d’opcions vinculades al procés de gestar un fill, moltes d’elles allunyadíssimes del tòpic de felicitat sense matisos que ens han venut des que el món és món. En aquest sentit, Manuela Vellés és contundent: “Tenim moltes ganes d'explicar històries de dones reals, amb problemàtiques nostres, des d'una perspectiva femenina. Només així podrem canviar la visió que es té de nosaltres i podrem rebre més empatia per part de la societat”.
Maternitat d’anada i tornada
L’atzar ha volgut que en les properes setmanes arribin dues propostes més que qüestionen el punt de vista (cada cop menys) dominant sobre el procés de donar vida a una criatura. Per una banda, Cinco lobitos (arribarà a les sales el 20 de maig) va arrasar al Festival de Màlaga amb una història carregadíssima de veritat, que segueix el primer any de maternitat d’una dona que torna a casa dels pares temporalment buscant recolzament en el seu dia a dia, superada per l’esgotament, la impossibilitat de conciliar i la falta de suport de la seva parella. “Aquesta pel·li té tantes capes, i toca tantes coses...”, ens diu la seva protagonista, Laia Costa (Barcelona, 1985): “En realitat parla de la família, dels pares i les mares, però també dels avis i els nets. I de quan tu, com a fill, passes a tenir un rol similar al de pare dels teus pares”.
Òpera prima de la cineasta Alauda Ruíz de Azúa, aquesta mirada “a una maternitat d’anada i tornada” (en paraules de Laia Costa) posa el focus en com l’arribada d’un nou membre pot desestabilitzar els rols clarament marcats en un nucli familiar, i qüestiona amb valentia les dinàmiques de parella. I no només: també denuncia les enormes dificultats per conciliar maternitat i feina i les càrregues que les dones han assumit i segueixen assumint, amb els fills o amb les cures a la gent gran, davant la passivitat masculina, amb els gegantins costos emocionals que això implica.
A un altre nivell, Laia Costa també va viure un procés similar al de Manuela Vellés. En el seu cas, però, el guió li va arribar quan estava embarassada de tres mesos, i el rodatge va començar quan feia un any que havia parit. “Vaig aprofitar-me de la meva experiència, que a més vaig viure en ple confinament, així que hi havia alguna energia similar a la que viu el meu personatge a la pel·li, d’alguna manera també tancada a casa dels pares”, apunta.
Maternitat no desitjada, maternitat ninja
Tampoc és convencional, en absolut, l’irreverent acostament que proposa la cineasta noruega Yngvild Sve Flikke a la divertidíssima, i molt contundent en el seu missatge, Ninjababy (s’estrena als cinemes el proper 10 de juny i fa uns dies va guanyar el premi del públic al barceloní Festival D’A). Guanyadora del guardó a Millor Comèdia als Premis del Cinema Europeu (EFA), aquesta és una pel·li que aposta per l’humor, inspirant-se en una novel·la gràfica de l’artista Inga Sætre. El punt de partida ens presenta la Rakel (interpretada per la fabulosa Kristine Kujath Thorp), una adolescent que té plenament assumida allò que alguns en diuen immaduresa, i que es pot traduir en un gust extrem per l’hedonisme, per la festa, pel sexe d’una nit i per certa dispersió. En un moment, explica quin és el futur que desitjaria: “M’agradaria ser astronauta, catadora de cervesa, rodamon, guardaboscos i dibuixant de còmics”.
Yngvild Sve Flikke: "La pel·lícula fuig de ser moralista i retrata —sense estigmatitzar-la— a una dona que té clar que no vol ser mare"
Un dia, la Rakel descobreix les no desitjades conseqüències d’un clau, o de més d’un, en aquell espai de temps que ella i la seva millor amiga anomenen la Pasqua del Putiferi: “Em vaig tirar tres tios, no van ser tants”, diu una. “Com a Mamma Mia!”, li respon l’altra. La protagonista de Ninjababy ha d’assumir, ja sabreu per què quan veieu la pel·li, una maternitat que ni desitjava ni desitja. I en el seu complicat camí, i amb la influència dels còmics que ella vol dibuixar, el fetus que creix a la panxa es converteix en un dibuix animat que fa les funcions de Pep Consciències i que se li apareix a la Rakel en alguns moments, donant-li la murga i qüestionant les seves eleccions i les seves decisions vitals. “Volia explicar tota la sèrie de canvis profunds i inseguretats que provoca un embaràs, el caos que comporta en la mare”, afirma la directora, que posa el focus en la capacitat de superació de l’ésser humà: “La pel·lícula fuig de ser moralista i retrata —sense estigmatitzar-la— a una dona que té clar que no vol ser mare”. Culpa, Cinco lobitos i Ninjababy desmunten mites de la maternitat, perquè aquesta experiència permet tants punts de vista com dones el viuen. I ho fan amb compromís i enginy, amb valentia i talent.